Nom científic: Cynara cardunculus
Nom popular: card, card comú, card comestible, herbacol, cardigot o carxofera borda.
Temporada: setembre - maig

 

 

 

 

Descripció:

El card és una verdura molt típica de l’Aragó, Navarra i La Rioja mentre que aquí a Catalunya no és gaire coneguda. 

És el nom comú de diverses plantes de la família de les asteràcies o compostes, que es caracteritzen perquè les flors es formen per la fusió de cents, inclús mils, de flors diminutes. Tenen les fulles i les branques espinoses i els seus teixits contenen làtex de forma abundant. El seu nom llatí cynara deriva del grec kinara, nom amb el que els antics denominaven les plantes espinoses. Són mates d’entre 1 i 2 metres d’alçada, amb grans fulles retallades i vellutades de color grisós. Les seves flors són com les de les carxofes però més petites i punxants. 

En general, les hortalisses d’aquesta família són originàries de regions temperades i creixen de manera espontània en països de l’Europa mediterrània i el nord d’Àfrica, on s’han utilitzat des de temps remots. En l’actualitat, el cultiu de card està molt estès a Europa i els principals països productors són Itàlia, França i Espanya. A l’Estat espanyol, la producció de card s’estén per la majoria de regions on es cultiva la carxofa, és a dir: Navarra, Saragossa, La Rioja, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Les varietats cultivades tenen les penques més amples, menys amargues i espinoses que les varietats silvestres i la principal varietat que es conrea és la lleno blanco. 

 

Propietats nutricionals:

La composició nutricional del card és molt similar a la de la carxofa. Ambdues hortalisses tenen un modest contingut en hidrats de carboni, similar al que aporten altres hortalisses com la mongeta tendra, el porro o el carbassó, entre tantes altres. El contingut en proteïnes i greixos és insignificant, pel que, tot plegat, constitueix un aliment amb un valor calòric molt baix. 

És ric en fibra soluble, concretament en inulina, que enlloc de ser digerida travessa l’estómac pràcticament sense patir canvis i arriba a l’intestí prim gairebé sencera. Un cop allà, actua com a probiòtic essent metabolitzada per alguns microorganismes intestinals com les bifidobactèries i els lactobacils. No obstant, una ingesta excessiva d’inulina pot provocar flatulències i molèsties intestinals, sobretot si no s’hi està acostumat. 

El card, així com la carxofa, també és ric en cinarina, un compost químic biològicament actiu que inhibeix els receptors del gust, motiu pel qual quan en mengem l’aigua i altres aliments semblen dolços. A més, s’atribueix a la cinarina la capacitat d’estimular la producció de bilis en el fetge i facilitar posteriorment el buidatge en la vesícula biliar, fet que afavoreix la digestió dels greixos. 

El contingut en vitamines i minerals del card és similar al de la majoria d’hortalisses i no destaca per ser-ne una font especialment interessant. Si bé és cert que, en comparació amb la resta del grup d’hortalisses, té un contingut en calci moderadament alt, cal tenir en compte que la seva absorció és baixa ja que en combinar-se amb la fibra la seva biodisponibilitat disminueix. 

 

Consum:

És costum menjar-lo per Nadal amb una salsa d’ametlles. També forma part de la recepta original de la minestra de verdures i, a Occitània, es menja en amanida, prèviament escalfat per a que no piqui. És un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional, tot i que no és excessivament compatible amb els temps moderns ja que requereix dedicació per netejar-lo i coure’l.

Una aparença llustrosa, amb les penques fermes, rígides i les fulles verdes i fresques garanteixen l’elecció d’un bon card. El podem conservar fora de la nevera si l’ambient és fresc però dins del frigorífic podrem allargar la vida útil fins uns 15 dies. També es pot conservar ja cuit i refrigerat durant 2 o 3 dies o bé congelar-lo fins a 12 mesos. Alternativament, se’n poden fer pots de conserva al bany Maria.  De fet, és freqüent trobar-lo en els supermercats en aquest format. 

Com a curiositat, les flors del card es coneixen amb el nom d’herbacol o flor de formatjar i s’utilitza tradicionalment per a quallar la llet i fer-ne formatge o mató. Per a fer servir l’herbacol com a quall cal assecar les flors collides i, quan es necessiten, posar-les en remull una nit per a després picar-les i extreure'n un suc, que és el que servirà de quall.