Avui parlem amb Cristina Gutiérrez Lestón, que es defineix ella mateixa com a educadora emocional. Professionalment, és investigadora en el camp de les competències emocionals aplicades, formadora d’empreses, consultora d’organitzacions, escriptora i divulgadora mediàtica. Com a creadora del Mètode La Granja, afirma que el seu propòsit principal és que ser emocionalment intel·ligent sigui fàcil i possible per a qualsevol persona.

Bon dia, Cristina. Podries començar explicant-nos què és La Granja i com i quan sorgeix el projecte?

La Granja és un espai natural al peu del Parc Natural del Montseny, amb animals i cavalls de doma natural, que entrena i desenvolupa les competències emocionals d’infants, joves i adults, amb activitats vivencials. 

La Granja va començar com a granja escola l’any 1984, però l’any 2002, arran de les carències emocionals que trobàvem en els infants, va començar a fer dinàmiques per cohesionar classes, entrenar la valentia o millorar l’autoestima i l’empatia dels alumnes.

El 2012 va començar a treballar amb adults (docents, famílies i universitats), el 2016 amb esportistes d’alt rendiment, com a la Masia del Barça, i el 2018 amb equips d’organitzacions i empreses públiques, multinacionals i de l’àmbit sanitari. El Mètode La Granja, construït durant 12 anys de prova, encert i error, va ser demostrat científicament pel Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP) de la Universitat de Barcelona. Millora de manera significativa quatre de les cinc competències emocionals (consciència emocional, regulació emocional, autonomia emocional i competències socials), i per les seves instal·lacions passen cada any més de 20.000 escolars i 5.000 adults.

Com creus que ha afectat i continua afectant la pandèmia les nostres emocions i com pot afectar en el futur les empreses i institucions?

La pandèmia ha tingut un alt impacte en tots nosaltres, la qual cosa és lògica i natural, atès que les emocions són una reacció involuntària del nostre organisme davant de qualsevol estímul. I l’estímul del virus va ser potent.

Les emocions són adaptatives i la seva missió és que sobrevisquem com a espècie, apartant-nos del perill real o imaginari. En el cas de la pandèmia, davant d’un perill real que semblava voler aniquilar-nos, les emocions van fer la seva feina: paralitzar-nos i fer-nos fer la pitjor interpretació possible perquè no sortíssim de casa i no ens contagiéssim.

El problema no és el que sentim, sinó el que fem amb el que sentim. De ben petits ens haurien d’aclarir a tots que pots sentir el que vulguis, però no pots fer el que vulguis amb allò que sents. Així evitaríem molts conflictes. El perill sorgeix quan les emocions prenen les decisions per tu sense ni tan sols adonar-te’n.

Hem de saber que les emocions són preconscients, passen abans de ser conscients que les sentim, motiu pel qual no podem evitar-les, només regular-les. Però si som analfabets emocionals, elles tenen un poder immens. Durant la pandèmia, les emocions negatives, que són les més potents que sentim els humans (por, ràbia i tristesa), ens van arribar juntes com un veritable tsunami que ens arrossegava i sobrepassava. I no donar eines a la població o als professionals que estaven en primera línia per saber com a mínim què és la por o la ràbia, per a què ens serveixen o com podem regular-les, ens va deixar indefensos.

La majoria de nosaltres estem fatal i la majoria ho dissimulem, cosa que empitjora encara més la situació. Sobre com pot afectar en un futur les organitzacions... Això ja està passant. La ràbia ha augmentat l’agressivitat, la comunicació violenta i la conflictivitat entre les persones. La por ha paralitzat molta gent, ens ha fet menys creatius, més desconfiats, insegurs i susceptibles. I la tristesa ens ha envaït amb sentiments d’apatia, desmotivació, desesperança, desil·lusió i depressió. No només les organitzacions ho viuen cada dia, sinó també al carrer, a les botigues, a l’escola i a casa, amb aquest augment vertiginós de les patologies mentals. Però, és clar, sense salut emocional no hi ha salut mental. El juliol del 2020 vaig explicar que tot això passaria. I tot plegat anirà a pitjor any rere any. Sap greu ser tan directe, però és el que veig cada dia a la meva feina. Fer programes seriosos (des de l’aplicació i no des de la teoria) i que es divulguin de manera generalitzada les eines perquè pares, mares, docents i professionals de tots els sectors tinguin recursos pràctics i fàcils per regular el que senten, ho previndrà i ho minimitzarà, però no desapareixerà. A aquestes altures, ja no.
 

Saps que els ajuntaments són els governs més propers a la ciutadania. Com pot l’educació emocional ajudar els representants polítics que estan al capdavant dels ajuntaments?

Crec que algú que lidera humans hauria de saber, com a mínim, què és un humà. I som, bàsicament, allò que sentim. I a partir d’aquí arriba el pensament, el comportament i les actituds. Tot comença per una emoció involuntària davant d’un estímul; si en coneixes la base, pots preveure els comportaments individuals i els col·lectius.

Opino que qui ha de fer polítiques o fer-les complir hauria de començar per formar-se sobre què necessita per poder comprendre què necessiten els altres, o com l’afecta una situació adversa, per exemple, per poder empatitzar amb el ciutadà o ciutadana que està sentint el mateix i poder tenir un discurs que sigui veritat, i no paraules buides que es creu poca gent. 

Crec que, sigui qui sigui qui ens lideri, governi o mani, primer hauria de donar-se permís per sentir, perquè és el que el fa humà. I això connecta amb les persones.

L’educació emocional ajuda a entendre com són les persones, els humans, començant per tu. I a partir d’aquí, pots prendre decisions molt més encertades.

Com poden afectar o han d’afectar les emocions en la presa de decisions d’un líder polític?

La por és una de les emocions que pren més decisions per nosaltres, i de manera inconscient. Recordem que és invasiva i contagiosa. I la neurociència ja ens diu que l’emoció que ens fa prendre decisions menys intel·ligents, entenent-les com a poc encertades, és l’emoció de la por. Per tant, hauríem de tenir-la sota control.

Com podem gestionar-la? Tenim la consciència i la regulació emocional per aturar aquest procés. I la valentia per afrontar tots els temors que en l’àmbit personal, familiar o professional ens paralitzen, espanten o aclaparen. Hem d’entendre que hauríem de superar la por en la mesura que puguem, perquè cada dia sigui una mica més petita. Com més gran sigui la por, més difícil serà afrontar-la. 

Un líder hauria de ser conscient, com a mínim, des de quina emoció està parlant i, sobretot, quan pren decisions: des de la por, la ràbia, el desànim, la desconfiança o la inseguretat (que seran menys encertades) o des de la valentia, la confiança, l’optimisme o l’esperança (que seran estadísticament més encertades).

Quins consells donaries als líders i als gestors dels governs locals perquè les persones els sentin més propers? 

Que siguin honestos, que siguin veritat. Com ho poden aconseguir? Quan el que sentis, pensis i facis estigui alineat, llavors seràs veritat i et convertiràs en algú autèntic i possiblement carismàtic. El que no sé és si dins de la política fer això és de valents o de temeraris.

En tot cas, l’honestedat ens porta a la coherència i a tenir les coses clares, i aquests aspectes ens porten a generar confiança i seguretat en els altres. Un líder és aquell a qui els altres segueixen. I les persones només seguim allò que ens fa sentir segurs. Tot plegat és un procés fàcil d’entendre i d’entrenar (ho faig fins i tot amb nens joves).

Aquesta seria també l’explicació de per què de vegades les persones voten líders que, a priori, mostren poca honorabilitat. Quan les passem magres, quan els escenaris són temibles, de força major o de pura supervivència, sempre votem el líder més segur, perquè entenem que és el més fort, i això ens genera confiança i sentir-nos menys amenaçats.

Molts cops es parla de la manca de comunicació entre els governs i la ciutadania. Com creus que es pot millorar la comunicació perquè la gent pugui conèixer la feina que s’està fent des de les institucions i els serveis que els poden ser útils?

D’una banda, quan els que governen baixen a la trinxera, i veuen i viuen la realitat de prop. Això genera confiança i l’escolta activa dels ciutadans perquè «és creïble», «noto que sap de què parlo», «els seus ulls empatitzen amb el meu patiment». Llavors no calen ni les paraules, el vincle es crea amb el fer i en la mirada.

De l’altra, la comunicació és tot un art que no controlem i del qual som pràcticament ignorants, en part perquè el nostre sistema educatiu ni el coneix ni l’ensenya. Una comunicació que funciona ha de ser, abans de tot, humana si és als humans a qui va dirigida. Això significa que ha de sortir del cor, de la veritat del qui parla. En comptes de pagar tants diners a directors de comunicació, seria molt més econòmic que els líders es formessin per arribar a la seva autenticitat, buscar la missió del que els mou i el sentit de la seva feina. Quan algú es transcendeix a si mateix, traspassa la pell de les persones que l’escolten, no un dia, sinó cada vegada que obre la boca. L’educació emocional aplicada aconsegueix aquests objectius, i, si es fa de manera vivencial i amb una metodologia mitjanament rigorosa, el resultat arriba ràpidament.

Hi ha una frase motivacional que diu que «tu pots ser el que tu vulguis, sols hi ha un obstacle: tu mateix». Per què  molts cops ens queixem en lloc de mirar de canviar el que no ens agrada o no ens deixa avançar? Quines eines podem fer servir?

Aquesta frase és certa en bona part. El nostre boicotejador més important és el nostre inconscient, que sovint ens diu: «no podràs», mantingut per la senyora Por, a qui li encanta prendre un munt de decisions per nosaltres. Però també hem de saber que no podem ser tot el que vulguem perquè hi ha limitacions físiques, cognitives o d’habilitat, i les «dosis de realitat» són tan reals i necessàries com frustrants. Per aquest motiu, hem d’entrenar els infants, els joves i les persones dels nostres equips en la tolerància, en la capacitat de sacrifici i esforç que tots tenim, que sàpiguen que la vida no sempre serà com voldran i que no passarà res perquè podran suportar-ho, o que de vegades la vida serà dura i farà mal, però, malgrat tot, valdrà la pena viure-la amb valentia.

La queixa és una demanda, però feta des de la negativitat, des del «vull això i vull que tu m’ho donis»... però, a canvi de què? Per què no prescindim de la queixa i fem la demanda donant alguna cosa a canvi? Per exemple, quan algú es queixa que el seu cap no reconeix la seva feina, podria canviar-ho per un: «Necessito que reconeguis la meva feina i, a canvi, jo també reconeixeré la teva perquè t’ho mereixes».

Quan ens frustrem o no aconseguim el que volem, acostumem a donar la culpa als altres, o al sistema, o als polítics. I no mirem dins nostre perquè no ens han ensenyat a fer-ho, a buscar els nostres talents i habilitats, a saber en què som bons, què ens fa únics, especials i diferents. Si fóssim capaços de descobrir-ho, la responsabilitat i les eines per canviar les coses les buscaríem dins nostre, no fora.

Sé que tot això que explico és disruptiu i algú pensarà que no és possible. Però, al principi, les coses semblem impossibles, després improbables, i quan t’hi poses, es converteixen en inevitables. 
 

I, per acabar, un missatge que t’agradaria donar.

Sí: que tots nosaltres només som humans tractant d’ensenyar, acompanyar, cuidar, protegir, curar, prestar diners o dirigir altres humans. Deixem de dissimular, de fer veure el que no som i comencem a exercir del que sí que som: humans, simplement. Els ciutadans i ciutadanes en tenen ganes!