Des de l’inici de la humanitat, els mosquits acompanyen les persones i s’han integrat en el nostre rerafons social i cultural, existint-ne referències a pràcticament totes les cultures.

Tots els mosquits crien a l’aigua, però cada espècie té preferències sobre el tipus concret d’aigua. Això, al seu torn, condicionarà les seves interaccions amb la gent. Molts Culícids s’originen en inundacions en camp obert, de vegades en llocs inhòspits i poc freqüentats pels humans, com ara la tundra àrtica. Altres espècies, però, són de caire urbà i molt lligats a les persones, ja que utilitzen per la cria els recipients que havíem disposat per als nostres propòsits. Per tant, la qüestió de la proximitat pot implicar impactes molt diferents.

Cap espècie no il·lustra millor això que el mosquit tigre, que aprofita recipients artificials com ara gerres, galledes i vasos. Pocs espais públics són tan representatius d’aquesta interacció com els cementiris, unes instal·lacions cèntriques en el casc urbà on l’ofrena floral als difunts implica habitualment dues gerres de flors en cada nínxol. Paradoxalment, malgrat que la majoria de les flors són sintètiques i no els cal l’aigua el públic la segueix usant, mal que sigui per estabilitzar els rams.

Aquests vasos són extremadament adients per la cria de l’Aedes albopictus. Per aquest motiu, a gairebé tots els països del món els cementiris són una font tradicional de problemes per picades de mosquit tigre. Des de l’arribada a Espanya d’aquesta espècie el 2004, els cementiris d’aquí no són pas diferents i s’han constituït en un problema específic per als nostres Ajuntaments. La combinació de factors socials i del cicle biològic del mosquit fa que la situació més conflictiva es manifesti principalment pels volts de la festivitat de Tots els Sants, quan una gran afluència d’un públic -especialment vulnerable des del punt de vista emocional- és desafiada per densitats elevades de mosquits.

Les característiques d’aquest problema exigeixen diagnosi, flexibilitat i coneixement en l’aplicació del control integrat, que recordem que no és més que la combinació de tots els recursos per combatre la plaga, sempre prioritzant els preventius, sostenibles i poc agressius.

Solucions a descartar: aplicacions de productes

En aquest cas, no es pot plantejar el control químic dels adults per motius mediambientals i criteris d’eficiència: sense actuar en la fase larvària, tals intervencions tenen una esperança d’eficàcia de molt pocs dies. Queden, per tant, reservades per a situacions d’emergència.

Els tractaments larvaris tampoc poden plantejar-se de forma realista, perquè estem parlant de diversos milers de recipients que caldria tractar individualment cada poques setmanes, cosa que exigiria una important inversió de mà d’obra.

L’aplicació de coure metàl·lic va tenir un gran èmfasi mediàtic fa una dècada i això es va traduir, en molts casos, en la dispersió més o menys espontània de monedes, trossos de canonada i altres objectes fets amb aquest metall. La realitat és que aquest sistema pot funcionar, però aplicant filament de coure sense envernissar i a dosis força elevades, i és igualment transitori. No resulta efectiu des del criteri del cost/benefici.  

Solucions físiques

Les actuacions físiques i correctores estructurals sempre s’han d’examinar en primer lloc, perquè com és lògic, són solucions més permanents. En molts casos, tanmateix, es produirà un conflicte amb el públic si no se’l motiva ni s’involucra la comunitat en l’operació, ja que sempre impliquen un canvi sensible i visible. Tots tres casos que s’exposen necessiten complicitat social de manera obligatòria, i per tant han d’anar precedits per interlocució amb les persones usuàries. Per contra, són solucions permanents que poden resoldre definitivament un problema social i sanitari molt rellevant, sense l’ús de cap substància.

En primer lloc es pot plantejar el buidat manual dels vasos de flors, operació menys costosa que una aplicació de larvicides. Però segueix essent laboriós i xocarà amb els desitjos de les persones usuàries, que amb molta probabilitat seguiran substituint l’aigua vessada.

En segon lloc, un nivell més dràstic del buidat és la perforació física dels vasos per evitar l’acumulació d’aigua des del principi. Es tractaria de practicar un petit orifici en el vas intern de plàstic, que és subministrat per l’Administració; el recipient extern, metàl·lic i lligat al nínxol, forma part de la seva concessió administrativa, de manera que no s’hi pot actuar. No caldria tampoc fer-ho, per altra banda, perquè el recipient metàl·lic no és estanc. Aquesta intervenció també pot tenir problemes amb el públic, especialment si les persones consideren que s’ha manipulat objectes de la seva titularitat. Aquí també les objeccions han de ser evitades amb anticipació mitjançant una campanya potent d’informació.

Finalment, una solució emergent és el reompliment dels vasos per part de la ciutadania utilitzant no solament aigua sinó també un substrat inert típicament sorra. Aquesta actuació s’està realitzant a cada cop més instal·lacions, i té diversos avantatges. Per una banda, permet seguir utilitzant aigua (i per tant, flor natural) perquè només cal evitar que el nivell de l’aigua superi el de la sorra. Per altra banda, la sorra estabilitza pel seu propi pes i facilita la disposició de les flors. Després, resulta una actuació força ben tolerada pel públic perquè és completament reversible. Finalment, és econòmic a llarg termini, només cal realitzar informació i senyalització, i disposar sacs de sorra ben visibles per l’ús públic.

Les solucions preventives sempre són les més viables, encara que necessitin un esforç addicional en un primer moment. El públic també ha de participar en les solucions quan involucren els seus propis espais i costums, i aquest empoderament també genera una interacció positiva amb les administracions actuants.

Roger Eritja
Servei de Control de Mosquits
Consell Comarcal del Baix Llobregat