Hi ha una relació directa entre les condicions de l’habitatge i la salut de les persones que hi resideixen. Això s’ha demostrat en els darrers anys per un creixent volum d'evidència científica i és reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (Eurofound). I és que l'habitatge afecta la nostra salut en una infinitat de formes, moltes d'elles relativament menors, però que en conjunt formen un dels determinants socials clau sobre la salut.

L'OMS estima que les condicions inadequades de l'habitatge causen més de 100.000 morts i morbiditats significatives cada any a Europa. El 15% de la població europea viu en un habitatge amb goteres al sostre, humitats en parets, sòls o cimentacions, o deteriorament en estructures de fusta o elements estructurals. El 20% diu no disposar d'un habitatge que protegeixi de la calor excessiva a l'estiu i el 13% d'un domicili que proporcioni calor suficient a l'hivern.

De fet, el més habitual és que molts habitatges conjuguin més d'un d'aquests factors amb resultats nocius per a la salut, de vegades produint un efecte sinèrgic que augmenta el risc total. És el cas de l'exposició combinada al fum de tabac i radó sobre la incidència de càncer de pulmó, o de l'exposició combinada a partícules PM₁₀ a l'aire i baixes temperatures sobre la incidència de l'infart de miocardi. Un recent estudi indica que cada característica inadequada addicional a l'habitatge s'associa a un pitjor estat de salut, més consum de medicaments i més risc d'hospitalització.

L'actual crisi per la pandèmia de la COVID-19 ha demostrat en més mesura, si és possible, la importància d'unes condicions saludables de l'habitatge i el seu entorn immediat. Si ja passàvem al voltant del 70% del nostre temps a la llar, els recents períodes de confinament a què ens hem vist abocats han fet que aquest percentatge augmenti a la pràctica totalitat del nostre temps diari. A més, més enllà del context actual, a mig i llarg termini, la previsió és que passem més temps a casa, doncs a la implantació cada vegada més gran del teletreball i l'educació a distància s'uneixen grans reptes actuals com l'envelliment poblacional o el canvi climàtic.

Encara que amb diferents graus de rigidesa, el confinament al domicili ha estat una de les estratègies més comunes implementades a nivell mundial per governs nacionals i regionals per frenar la propagació del virus. Això ha posat de manifest les deficiències en bona part del parc residencial existent, al temps que ens porta a exigir més flexibilitat, polivalència d'espais, o capacitat d'aïllament. Espanya té la major proporció de pisos en el seu parc d'habitatges de tot Europa. No sorprèn, doncs, que el principal problema dels habitatges espanyols detectat a l'enquesta europea sobre qualitat de vida (EQLS) sigui la manca d'accés a espais oberts o exteriors. Tot i això, també trobem en el nostre parc edificat problemes com l’escassetat de metres quadrats, la manca de ventilació o llum natural, la mala qualitat de l'aire interior, o els problemes d'accessibilitat tant en el domicili com a les zones comunes de l'edifici.

Condicions inadequades dels habitatges han convertit el confinament en una experiència especialment difícil per aquells grups més desfavorits i vulnerables. Seran aquests els qui, al passar més temps a la seva llar, assumeixin també més riscos per a la salut. L'amuntegament associat a l'escassetat de metres quadrats i la distribució inadequada de l'habitatge –condició que pateixen especialment les llars monoparentals– va impedir en molts casos un distanciament social suficient entre convivents, convertint-se durant el període de confinament en un problema de transmissió intrafamiliar. De la mateixa manera, condicions ambientals que mitiguen la propagació de virus –com la radiació solar directa, ventilació i higiene d'espais interiors, o espais oberts exteriors– no estan a l'abast de tothom. Veiem, doncs, que les condicions i exposició a riscos específics de l'habitatge sobre la salut no són només prioritats en salut pública; també ho són de cara a l'equitat en matèria de salut i justícia ambiental, ja que tenen un profund impacte sobre la vida diària de les persones.

Abordar la complexa relació entre l’habitatge i la salut va més enllà de la necessitat d'augmentar l'eficiència energètica del nostre parc edificat -per al qual Europa té previst invertir més esforços arran d'aquesta crisi-. Calen també mesures de caràcter multifacètic que impliquin les persones residents, que es transmetin coneixements i s’incentivi la rehabilitació i millora de múltiples característiques i condicions de l'habitatge que poden estar afectant la salut física, mental i social. I és que l'evidència científica recent apunta cap a un concepte clau i imprescindible que ha d'arribar a tots els agents implicats: l'habitatge influeix en la nostra salut i és especialment important destacar que les millores en la salut de la població pot ser que no siguin possibles si no es solucionen, al mateix temps, les deficiències en els nostres habitatges.

* La Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d'ISGlobal treballa des de maig de 2020 en col·laboració amb la Diputació de Barcelona en una revisió de l'evidència científica sobre habitatge i salut, dins el marc del projecte "Entorn Urbà i Salut".

Carlota Sáenz de Tejada
Investigadora postdoctoral de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut
Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)