Davant de la pèrdua d'eines tradicionals de control de mosquits, ja sigui per la limitació de biocides o bé per resistències genètiques, es treballa de fa temps sobre tècniques novedoses que actuen en la capacitat de reproducció dels mosquits. L'àmbit d'aplicació d'aquestes tècniques es troba primàriament en països càlids amb escenaris d'arbovirosis com dengue o febre groga i vectors del gènere Aedes que s'originen en aigües domèstiques, difícils de localitzar ni tractar amb larvicides biològics.

Cal remarcar que aquestes tècniques són experimentals, i els manca recorregut per poder ser utilitzades en els nostres municipis en el cas que obtinguessin autorització a Europa. Aquesta realitat contrasta sovint amb cert entusiasme mediàtic cada cop que un èxit parcial és anunciat en la premsa.

Bàsicament examinarem tres tipus de desenvolupaments sobre conceptes similars, però diferents execucions, amb una diversitat en els mitjans necessaris, així com també en les possibles repercussions mediambientals.

1. Per una banda tenim la tècnica de l'insecte estèril (TIS) que fa anys que s'utilitza amb èxit sobre d'altres insectes i també en mosquits. Implica la cria massiva dels mosquits en instal·lacions adients, seleccionar-ne els mascles, i esterilitzar-los radioactivament. Aleshores s'alliberen al medi, perquè entrin en competència reproductiva amb els mascles silvestres. Com que cada femella té descendència d'un únic mascle perquè un cop s'ha aparellat ja no pot tornar a ser fecundada, les que s'hagin trobat amb aquests mascles quedaran impossibilitades de tenir descendència, inseminades de per vida amb un esperma inert.
   Un dels inconvenients d'aquesta tècnica és que depèn de les densitats, de manera que funciona millor en poblacions aïllades. Cal aconseguir en el medi ambient una abundància de mascles estèrils molt superior a la dels mascles silvestres, cosa que implica alliberaments milionaris setmanals. A més, l'esterilització per radioactivitat perjudica els mascles pel que fa a la seva eficàcia sexual. També cal disposar de les granges i dels equips d'irradiació necessaris, que representen una limitació logística molt important.
    
2. La tècnica de la incompatibilitat citoplasmàtica consisteix en aprofitar la presència de bacteris simbionts del gènere Wolbachia en els òrgans sexuals de molts mosquits. No totes les espècies els tenen però en cas positiu són força específics, i juguen un paper primordial en l'embriogènesi. Així, és possible de criar massivament els mascles, infectar-los amb una soca aliena, i alliberar-los perquè copulin amb les femelles locals que no n'estan infectades, deixant-les sense descendència. Cal verificar que no s'inclouen femelles infectades per la Wolbachia entre els mascles alliberats, perquè la transmissió del bacteri és materna, i això n'implicaria la difusió entre la població silvestre de femelles, perdent la incompatibilitat. També aquí cal criar grans quantitats d'individus però en aquest cas no hi ha irradiació, cosa que en facilita la logística; tampoc no hi ha problemes ètics perquè encara que siguin d'una altra espècie, els bacteris introduïts són naturals. A més a més, estudis recents suggereixen que la presència de Wolbachia interfereix en la capacitat de transmetre certs arbovirus.
    
3. Finalment, s'ha proposat l'alliberament de mosquits transgènics, modificant soques específiques de mosquits i incorporant-los nous elements genòmics en laboratori. La tècnica RIDL (inicials que corresponen en anglès a alliberament d'insectes portadors d'un sistema genètic dominant letal) és patentada per l'empresa Oxitec, que produeix la soca OX5034 d'Aedes aegypti, als mascles de la qual se'ls ha insertat un al·lel mortal per les femelles. Un cop alliberats, es reprodueixen amb les femelles silvestres amb el resultat que la descendència femenina no és viable, però sí que sobreviuen els fills mascles, que contindran al seu torn el gen letal i el podran passar a la generació següent. Addicionalment, s'ha introduït un gen que provoca fluorescència de l'insecte modificat, permetent el seguiment en el camp.
   Si bé en aquest cas pot esperar-se una persistència al llarg d'algunes generacions, els costos metabòlics i la deriva genètica fan que calgui reintroduir mascles portadors periòdicament. Alguns veuen aquesta tècnica com una evolució de l'alliberament d'insectes estèrils (TIS) evitant alguns dels seus inconvenients, com ara menor dependència de la densitat, i la major competitivitat dels mascles alliberats. Tanmateix, existeixen també fortes controvèrsies científiques, per una banda per l'alliberament d'un organisme modificat genèticament del qual se sospita que pot difondre el nou material genètic a la població natural, i per l'altra, per la dependència d'una tecnologia privada sobre la qual no existeix control extern. De fet, malgrat que la OMS llista aquesta tècnica com a prometedora, no està clar si la normativa europea sobre organismes modificats en permetria l'aplicació al nostre entorn sobre espècies locals.

En els tres casos es tracta de tècniques recursives, en les quals l'èxit d'un alliberament implica una reducció dels mascles silvestres en la següent generació. Per tant, l'avantatge numèric que tindrà un mateix nombre de mascles en els futurs alliberaments, els serà cada cop més favorable.

Podem veure per tant que algunes de les tècniques més prometedores per al control dels mosquits ja no contemplen l'aplicació de substàncies nocives, sinó més aviat la introducció de barreres fèrtils en les poblacions silvestres. En experimentació des de fa algunes dècades, en els anys vinents s'ha de veure si finalment aquestes tècniques superen les seves dificultats logístiques i ètiques.
 

Roger Eritja
Servei de Control de Mosquits
Consell Comarcal del Baix Llobregat