Nom científic: Apium graveolens
Nom popular: Api, àpit
Temporada: octubre - abril

Descripció

L’api és una espècie vegetal de la família de les apiàcies, que engloba 250 gèneres i més de 2.500 espècies. La majoria són plantes pròpies de les estacions fredes i es reconeixen pel seu abundant contingut en substàncies aromàtiques. Es composa d’unes tiges estriades que formen una penca gruixuda amb fulles adherides a la part superior. Tota la planta té un fort gust amarg i picant, tot i que el blanqueig de les tiges en el cultiu fa que perdin aquestes qualitats, adquirint un sabor més dolç i el característic aroma.

Malgrat que l’origen d’aquesta singular hortalissa és encara motiu de discussió es considera una planta nativa de les regions mediterrànies. L’api silvestre, precursor de l’api que avui coneixem, és una planta senzilla que des de temps remots creix de manera espontània en àrees pantanoses de clima temperat d’Europa i de l’oest d’Àsia. El seu nom ve del mot celta “apon”, que significa aigua i fa referència als llocs on creix. Els egipcis i els grecs el consagraven a les divinitats i els romans el consumien en banquets funeraris i en dipositaven manats a les tombes com a homenatge als morts. Actualment, el cultiu i consum de l’api està estès a tot el món.

A l’Estat la principal província productora amb diferència és Múrcia, seguida d’Alacant i de Barcelona, tot i que gran part de l’api que consumim s’importa d’Alemanya, els Països Baixos i Bèlgica.

Propietats nutricionals

L’api és de les hortalisses amb un contingut calòric més baix, juntament amb l’endívia i el cogombre, ja que el seu component principal és l’aigua. Conté una àmplia diversitat de vitamines, com la E, la A, la C i algunes del grup B, però la quantitat resulta insignificant si es compara amb la mitjana de les hortalisses. Passa el mateix amb la fibra i els minerals, ja que l’api n’és més aviat una font discreta.

L’api conté diversos flavonoides, que són compostos amb activitat antioxidant i funcions biològiques diverses com són la funció vasodilatadora, anticancerígena i antiinflamatòria, entre altres. Així mateix, conté petites quantitats de furanocumarines biològicament actives, que poden actuar en la prevenció del càncer i que també s’han utilitzat en el tractament d’algunes malalties de la pell com el vitiligen i la psoriasis.

D’altra banda, l’oli de la llavor de l’api conté alguns ftàlids que podrien tenir un efecte preventiu dels processos cancerígens i un altre ftàlid, concretament la sedanolida, que s’utilitza com a remei per a tractar processos inflamatoris com la gota o el reumatisme.

Finalment, destacar la seva funció diürètica pel gran contingut en aigua i un oli essencial volàtil anomenat apiol.

Consum

D’api és comú trobar-ne tot l’any, tot i que el seu període òptim de consum és la tardor i l’hivern.

Per comprar un bon api cal que la seva aparença sigui llustrosa, compacta, ferma i cruixent, amb les fulles fresques i verdes. L’api es pot refrescar submergint-ne la part inferior de la tija en aigua.

Es conserva durant 2 o 3 dies a la nevera, sempre millor embolicat amb un drap mullat i, com la majoria de vegetals, es pot congelar si s’escalda prèviament durant uns 3 minuts, malgrat que en descongelar-lo perd la textura cruixent.

Actualment la forma de comercialització més freqüent és l’api fresc tot i que també es pot trobar en conserva d’aigua i sal, en conserva de vinagre o deshidratat.

Es pot consumir en cru, liquat o bé cuinat. Cal recordar que si es cuina una bona part de les seves vitamines es destrueixen.

Consumir api és una bona manera de diversificar la ingesta de fruites i hortalisses que aprofitem per recordar que ha de ser de 5 racions al dia!