És freqüent al nostre país l’establiment en medi urbà d’horts espontanis, no sotmesos a regulació, constituïts per persones que ocupen terrenys sense ús per tal de mantenir-hi conreus peridomèstics. L’activitat s’emmarca bàsicament en l’autoconsum en un àmbit de lleure individual. En això no es diferencia gaire dels horts particulars que es troben en moltes finques de cap de setmana en les urbanitzacions, però quan es tracta de grans finques públiques es produeix un efecte de crida. Per agregació espontània es poden arribar a constituir així complexos hortolans històricament estables i de dimensions molt respectables. Ens trobem, per tant, amb explotacions agrícoles al marge de la regulació urbanística i sanitària, sense titulars, situades en el casc urbà i mancades de serveis bàsics i de seguretat. Normalment, els ocupants s’autogestionen espontàniament i estructuren normatives pròpies de funcionament i sistemes de protecció, com ara tancaments perifèrics, compartimentació interior i elements de seguretat d’accés.

La manca de serveis bàsics és especialment rellevant pel que fa al subministrament d’aigua, que és un element crític per l’activitat agrària. Per tant, s’instal·len sistemes de captació i d’emmagatzemament d’aigua de pluja, com ara bidons de 25 o 50 litres, ampolles d’aigua mineral domèstiques recuperades, i tota classe de recipients. Si aquesta acumulació s’accentua, en molts casos l’espai es pot acabar convertint també en una deixalleria de plàstics.

Un àmbit així, que conté molts recipients amb aigua, vegetació abundant i una notable afluència de persones és un punt perfecte per al desenvolupament del mosquit tigre (Aedes albopictus) en ple casc urbà, generant-s’hi elevades quantitats d’insectes diürns i agressius, que ataquen els hortolans però també el públic que transita pels carrers perifèrics. 
Juntament amb els cementiris, aquest cas il·lustra la naturalesa de la relació entre els humans i el mosquit tigre. Com a problema d’origen sociològic, les possibles solucions no són únicament administratives, i ni tan sols relatives al control de plagues, sinó que han de passar per la interacció amb la comunitat, ja que els mateixos col·lectius i persones que generen la situació també s’han de responsabilitzar activament del seu remei.

És ben cert que tot sovint, el final del procés consisteix en el desallotjament pur i simple de l’activitat, depenent també del recorregut legal específic, i de l’actitud dels propietaris cadastrals. L’expulsió i l’arranament amb maquinària pesant són una de les possibles sortides a la situació, però es tracta d’una solució agressiva, que tot i protegir la sanitat ambiental no considera tots els desitjos de la comunitat. També és  complexa jurídicament, ja que no hi ha constància dels titulars a desnonar, dels quals no n’existeix cap cens. 

Existeix una percepció d’aquesta activitat com a expressió d’una necessitat social, especialment en el marc dels programes institucionals per la tercera edat i l’envelliment actiu. Això està motivant els ajuntaments a establir horts urbans, oficials i regulats, en els quals es compti amb tots els serveis, inclosa l’aigua canalitzada. Així, les persones interessades poden optar a l’adjudicació temporal d’una parcel·la adherint-se a normes fixades per l’ajuntament, com ara per exemple la prohibició de mantenir-hi uns bidons que el subministrament d’aigua canalitzada fa totalment innecessaris. En disposar de serveis i drets explícits, aquests centres d’activitat lúdica i social substitueixen eficaçment els establiments irregulars, que poden aleshores ser tractats amb plena justificació.

Ara bé, en molts casos aquest canvi ideal per nous horts regulats no es produeix i caldrà pensar aleshores en les eines de control de mosquits que poden utilitzar-se en els irregulars. El control integrat es basa en la combinació de recursos i estratègies, i en aquests casos, les opcions passen exclusivament per la prevenció, l’acció física correctora i per la interacció social. Com en els cementiris, no és sostenible l’aplicació rutinària de plaguicides, que per altra banda, seria impossible considerant la dificultat d’accés. 

També a causa d’aquesta dificultat d’accés, les solucions preventives hauran de ser aplicades pels propis usuaris, i ho hauran de fer voluntàriament: la simple prohibició té molt poc recorregut en un col·lectiu legalment no responsabilitzable que ja es troba fora de normatives des del principi. Els municipis tenen poca capacitat coercitiva sobre persones no filiades a qui no es poden notificar acords administratius formals. Així, serà necessari d’interpel·lar els estadants (o com a mínim els seus portaveus), per tal d’establir-hi canals d’informació i comunicació menys formals, en vistes al millor bé comú. Aquest pas per si mateix pot ser conflictiu i necessitarà la cooperació dels serveis jurídics municipals, ja que actes administratius comunicats a persones concretes poden ser susceptibles d’interpretar-se com un reconeixement de drets.

Caldrà realitzar campanyes d’informació i d’educació als usuaris, des d’una òptica sempre positiva, no perdent de vista que l’actuació de les persones és determinada per les seves necessitats. Així, no seria pas convenient de proposar l’eliminació dels recipients, que tenen una funció necessària, però sí que es pot explicar mesures pal·liatives, com ara mantenir els bidons tapats ben fermament amb la seva pròpia tapa o amb una tela mosquitera (o d’altre tipus), afixada amb una elàstica al voltant de la boca. Les ampolles d’aigua mineral i dipòsits intermedis tenen solucions més difícils, ja que s’ha de proposar que es conservin capgirats, sota cobert, o que es buidin periòdicament.

La interlocució és personal o en petits grups, es realitza per personal competent en comunicació social i pot beneficiar-se molt de possibles cooperacions per part de persones emergents en el col·lectiu, que és normalment un grup social relativament hermètic i d’accés de vegades complex pel seu nivell sociocultural. 

Quan es produeixin situacions extremes, d’horts enquistats i fortificats en els quals la comunicació és poc factible, podran utilitzar-se recursos gràfics afixats en els perímetres exteriors dels recintes, com ara aquest model utilitzat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat. Cal tenir sempre present, però, que a nivell de credibilitat i de transmissió de la informació aquesta mena d’actuacions no pot substituir la interlocució directa entre persones, especialment si prèviament s’ha pogut obtenir una mínima complicitat.

Finalment, en situacions límit en què s’estigui produint una situació sanitària greu pot ser imprescindible de programar una intervenció amb biocides, dirigida contra els mosquits adults. Mentre existeixin productes autoritzats per aquest ús, tècnicament es poden realitzar amb una eficàcia relativament elevada. Ara bé, la persistència no superarà alguns dies (fins que neixin de l’aigua noves generacions de mosquits) tot i que s’haurà pogut solventar la crisi que justificava una intervenció d’aquest tipus. No cal insistir en les dificultats d’una actuació així, que implica intervenció de policia, desallotjament, acord amb la propietat i els usuaris, protecció de la resta del medi urbà i respecte estricte del termini de seguretat.
 

Roger Eritja

Servei de Control de Mosquits del Consell Comarcal del Baix Llobregat