La comunicació de riscos a la ciutadania necessita missatges senzills, més fàcils d’entendre que el llenguatge tècnic. Desgraciadament, de vegades la simplificació excessiva de la informació pot portar a confusió.

La consigna que repetim incansablement és que els mosquits depenen de l’aigua per criar, i que, per tant, si els privem d’aigua estancada, desapareixeran a curt termini. És totalment cert, però no és tota la història.

El problema és que el concepte “mosquits” engloba diferents espècies (61 a l’Estat Espanyol fins ara) i gairebé totes estan especialitzades en diferents tipus de masses d’aigua. Costa d’imaginar, però hi ha espècies que només tindran larves en els tolls de desglaç de la neu a la primavera, en alta muntanya. D’altres exigeixen aigua encara més salada que la del mar, la que s’acumula entre les roques litorals. Més enllà, tenim mosquits a qui els encanta l’aigua residual, i viuen en les aigües negres de les fosses sèptiques. Què tenen tots ells en comú? Únicament els cal que l’aigua estigui quieta i sense moviment, per poder respirar. A partir d’aquí, les larves de les diferents espècies de mosquits es poden repartir tota aigua imaginable.

El mosquit tigre (Aedes albopictus) en concret, només utilitza aigua de llocs foscos i tancats, que són els que les femelles visitaran per mirar de pondre els ous. Per què? Perquè en la seva genètica existeix la instrucció “pondràs els ous en forats petits i profunds dels troncs dels arbres on s’hagi acumulat aigua”. Aquests forats són bàsicament espais foscos, petits, humits, tancats, de difícil accés i amb matèria vegetal descomposant-s’hi. El nostre problema és que el mosquit tigre s’ha adonat -per dir-ho així- que molts objectes que tenim als nostres jardins compleixen aquests requisits. Aquest és el motiu pel qual trobem les seves larves en gerros, llaunes de beguda, cendrers, pots o plats sota dels testos.

Si bé se sap en general que els mosquits provenen de l’aigua, no tothom afina tant com per distingir els diferents tipus de llocs de cria i per tant, les espècies que s’hi distribueixen. Quan les persones afectades pel mosquit tigre es plantegen d’on neixen, normalment es fixaran en les aigües més espectaculars a l’exterior del seu domicili, més que en les petites i amagades del seu interior. Com que les piscines sense manteniment són molt visibles, sovint són acusades de generar mosquits tigre.

Certament, les piscines amb aigua sense tractar són un problema d’higiene pública, que és abordat a nivell d’ordenances municipals comportant l’obligació de mantenir-les en condicions durant tot l’any. És també cert que quan no s’obeeix aquesta exigència hi apareixeran fàcilment els mosquits, com ara el mosquit comú (Culex pipiens); però no pas el mosquit tigre, perquè una piscina és un lloc massa gran per ells. Només seria possible en les que contenen només uns centímetres d’aigua al fons, on sí que hi podríem trobar larves de mosquit tigre. Però quan una piscina origina problemes de mosquits, els afectats ens referiran picades nocturnes, dins de la casa i de baixa agressivitat, que caracteritzen el mosquit comú.

Tanmateix, les situacions no solen ser tan simples i hem de procurar de donar el crèdit a qui pertoca per tal d’aplicar la solució correcta en l’espai adequat. Moltes piscines descurades són situades en finques abandonades o mal mantingudes. Això implica que també hi podrem trobar objectes, estris, atuells i recipients abandonats, que sí que poden ser els punts de cria de tigre. Res no impedeix que les dues problemàtiques coïncideixin, i trobem mosquit comú en la piscina i mosquit tigre en cubells al seu voltant; més aviat al contrari, sol ser la norma. Aquestes problemàtiques són clàssiques en urbanitzacions on la tipologia urbanística inclou moltes piscines, i on l’ús esporàdic de les vivendes (de temporada, o de cap de setmana) provoca sovint manteniments discontinuats. Molts veïns les denuncien tot i que l’origen de l’Aedes albopictus pot estar molt més a prop d’ells del que pensen. Les larves de les piscines són molt visibles i poden ser espectacularment grans si s’hi troba també la Culiseta longiareolata, perquè és una espècie de grans dimensions (totalment inofensiva per les persones, per sort).

Tot plegat ens il·lustra sobre la necessitat d’una bona identificació de les espècies, així com d’una inspecció acurada per determinar-ne l’origen. La informació i els coneixements ambientals són els que permeten resoldre els problemes de soca-rel; en el cas de les piscines, no únicament vetllant pel seu correcte manteniment i tractament, sinó també supervisant les estructures annexes per controlar totes dues espècies de mosquit.

Roger Eritja
Biòleg
Servei de Control de Mosquits
Consell Comarcal del Baix Llobregat