Els Serveis públics de control de mosquits de Catalunya van aparèixer des dels anys 80 quan grups de municipis van decidir mancomunar-se per tal de limitar els mosquits que s’originaven en àrees extenses, un problema supramunicipal en involucrar espècies que tenien una bona capacitat de vol, que les permetia d’afectar més d’un territori.

Ara bé, la lluita larvicida -pròpia del control integrat modern- només la podien dur a terme els municipis que contenien geogràficament els focus de cria. I no sempre tenien la possibilitat de suportar un esforç del qual finalment se’n beneficiaven també els territoris veïns. La redistribució de costos i la centralització de recursos van resoldre aquest problema permetent millorar la qualitat de vida i desenvolupar la indústria i el turisme. Així, durant més de vint anys els serveis públics han practicat de forma discreta el control de mosquits en xarxes hídriques a camp obert sense haver d’apel·lar a la cooperació ciutadana.

L’arribada del mosquit tigre -Aedes albopictus- l’any 2004, però, va canviar molts plantejaments. La nova espècie implicava un risc epidemiològic per certes malalties exòtiques. També el fet de que es tracta d’uns espècie d’activitat diürna i molt agressiva, però sobretot, era profundament urbana ja que usava estructures artificials inundades per criar, com ara els embornals en la via pública, però també recipients artificials en jardins i terrasses de les finques privades.

La proporció entre el nombre de punts de cria intradomiciliaris i els públics és variable segons el lloc; a Europa, tenim xifres que van del 40 i el 80% de tots els focus en àrea privada. En termes de densitat de larves per litre d’aigua els embornals públics són més productius, però els recipients amb aigua estan molt més a prop dels residents. Per això es fa imprescindible, en medi urbà, d’actuar sobre tots dos focus de cria del mosquit tigre.

Cada cop més municipis controlen els embornals i de fet, l’arribada de l’Aedes albopictus al medi urbà hi ha donat força visibilitat al control públic dels mosquits. Tanmateix, per neutralitzar focus intradomiciliaris l’Administració no pot sinó practicar comunicació social per induir els residents a gestionar la seva aigua de manera més segura. Cal que els esforços en àmbits públics siguin complementats per esforços equivalents per part de la ciutadania.

Les dificultats d’aquest intent són notables, en tractar-se d’un canvi d’hàbits. Acumular aigua en el nostre medi climàtic és usual i no pot ser perseguit per se. Addicionalment, les larves dels mosquits no s’assemblen als mosquits adults i no es produeix un vincle de reconeixement entre els cucs que veuen les persones (que solen ser confosos amb cries de granota!) i els mosquits que els picaran després. En el seu cas, la desmobilització social i el descontent amb els poders públics actuen també com a barreres per una ciutadania a qui es demana un esforç del qual no percep una reciprocitat per part de l’Ajuntament, especialment en el cas de municipis que no tracten els seus embornals.

La comunicació social té, per tot plegat, un paper cada cop més evident en el control del nou mosquit urbà. A la via pública només serà necessari un increment dels recursos municipals, destinat per controlar els embornals. Tanmateix, i per primer cop en els darrers 40 anys, no s’aconseguiran resultats plenament satisfactoris si l’acció ciutadana, personal i veïnal, no és al mateix temps decidida, intensa i generalitzada.

Roger Eritja – Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat