La legionel·losi és una malaltia bacteriana d’origen ambiental que es presenta en dues formes clíniques diferents: la malaltia pulmonar o “malaltia del legionari” que és una pneumònia amb febre elevada i la forma no pneumònica coneguda com a “febre de Pontiac”, que es manifesta com una síndrome febril aguda i autolimitada.

La malaltia esta causada pel bacteri Legionella. Actualment es coneixen més de 50 espècies de Legionella, però l’espècie més detectada en les persones malaltes és L. pneumophila, especialment el serogrup 1. Aquest bacteri té forma de bacil i és capaç de sobreviure en un ampli rang de condicions fisicoquímiques, multiplicant-se entre 20°C i 45°C.

El reservori del bacteri són les aigües superficials dels llacs, rius o estanys, constituint part de la flora bacteriana. Des d’aquests reservoris naturals, el bacteri pot passar a colonitzar els sistemes d’abastament de les ciutats i a traves d’ells incorporar-se a les xarxes d’aigua sanitària o altres sistemes que requereixin aigua pel seu funcionament i que puguin generar aerosols (torres de refrigeració, condensadors evaporatius, spas, jacuzzis, fonts ornamentats, etc.). Aquestes instal·lacions s’han identificat com a fonts d’infecció comunitàries. Altres especies com L. longbeachae es pot trobar en mescles de terra per a testos.

La legionel·losi es contrau, fonamentalment, per la inhalació d’aerosols d’aigua contaminada per Legionella. La malaltia no es transmet de persona a persona, d’animals a persones, ni per beure aigua ni per ingerir aliments. La probabilitat d’emmalaltir depèn de la concentració del bacteri en les fonts d’infecció, de la producció i dispersió dels aerosols, de factores relacionats amb l’hoste, com l’edat, ser fumador o afeccions preexistents, i de la virulència de la soca de Legionella que es tracti. La majoria de las infeccions no causen malaltia.

Aquesta infecció es pot adquirir, fonamentalment per tres grans àmbits: comunitari, associat a xarxa sanitària d’hotels i a xarxa sanitària d’hospitals; i es presenta en forma de casos esporàdics o en forma de brots o agrupacions de casos. A Catalunya, la taxa d’incidència d’aquesta malaltia en el període 2014-2018 va ser de 4,3/100.000 habitants, i es va observar més en els homes que en les dones (6,4/100.000 h i 2,2/100.000 h, respectivament). En el 92% dels casos la font d’infecció es va considerar comunitària (taxa d’incidència de 3,9/100.000 h). Les comarques de Catalunya amb taxes d’incidència més elevades en casos relacionats amb fonts comunitàries van ser el Vallès Oriental i Osona (Figura 1).

Figura 1. Taxes d’incidència dels casos confirmats de Legionel·losi atribuïts a fonts comunitàries segons Comarques de Catalunya. Anys 2014-2018.

Tradicionalment s’han atribuït les fonts de contagi a nivell comunitari als circuits de refrigeració, i, de fet, la normativa vigent per a la vigilància i el control de la legionel·losi tant a nivell estatal (RD 865/2003) com a nivell de Catalunya (Decret 352/2004) classifica els tipus d’instal·lacions que utilitzen aigua pel seu funcionament i poden emetre aerosols, com instal·lacions d’alt risc i instal·lacions de baix risc, a les que, tot i aplicar-hi sistemes d’autocontrol de responsabilitat per al titular de les mateixes, diferencia en alguns aspectes l’obligatorietat de fer certs tractaments preventius periòdics en unes i altres. Així com en les que s’han classificat d’alt risc (torres i circuits de refrigeració, circuits d’aigua calenta sanitària amb acumuladors i amb circuits de retorn), la norma estableix un tipus de tractament preventiu i atribueix la competència a la Generalitat, per a les classificades de baix risc (reg per aspersió de jardins o de camps de futbol, fonts ornamentals, ruixadors de terrasses o alimentaris (peix i/o fruita o verdures), vehicles de neteja urbana o túnels de rentat de cotxe, els tractaments a realitzar estan recollits en una guia, i la vigilància i el control d’aquestes instal·lacions recau en els ajuntaments.