A mitjans de febrer, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va fer públiques les seves projeccions de població fins al 2033. La principal novetat d’aquesta edició és la desagregació a nivell municipal per a totes les localitats catalanes. Això ho converteix en una potent eina per als nostres ajuntaments en la planificació de polítiques i equipaments, per exemple assistencials. Des de la Secció d’Informació i Anàlisi en Salut Pública de la Diputació de Barcelona estem treballant per integrar aquestes projeccions en el Sistema d’indicadors en salut que posem a disposició dels municipis majors de 10.000 habitants de la Demarcació. De moment, es poden consultar en obert a la web de l’IDESCAT.

Anteriorment s’havien publicat les projeccions per a àmbits territorials més agregats (províncies, comarques...) amb tres escenaris diferents de fecunditat, mortalitat i migracions. Les projeccions locals, en canvi, només es presenten en dos escenaris que varien únicament en la font que prenen com a població de base. Això vol dir que les projeccions municipals s’han basat en uns supòsits no especialment pessimistes a nivell agregat de país. Així, per exemple, preveuen una recuperació de la natalitat amb la nova dècada en què estem entrant, quan aquest indicador no ha parat de disminuir des de l’inici de la crisi econòmica. Malgrat aquests supòsits (possiblement) voluntaristes, el cert és que les projeccions dibuixen un escenari demogràfic certament complicat, si bé la Demarcació de Barcelona no en surt tan malparada com (per citar el cas extrem) les zones occidentals del país.

Taula de moviments poblacions per a la Demarcació de Barcelona projectats segons l’escenari mitjà

          Font: IDESCAT

Darrera les previsions provincials que podem veure en la taula anterior, podem desglossar algunes tendències a escales municipals:

• Al 2033, vuit de cada deu municipis catalans tindran un saldo natural de població negatiu, és a dir, hi haurà més defuncions que no pas naixements.
• Teòricament, aquest saldo natural negatiu es compensarà amb l’altre component poblacional: un saldo migratori clarament positiu.
• Malgrat que es preveu una recuperació de la natalitat, aquesta serà prou moderada i territorialment prou desigual com perquè tres de cada quatre municipis catalans perdi població menor de 15 anys.
• Inversament, la població major de 65 anys augmentarà en 5 de cada 6 municipis.

Com a conseqüència d’aquests moviments poblacionals, ens quedaria una estructura certament envellida que representem en la següent piràmide prevista per al conjunt de la Demarcació:
 

          Font: Elaboració pròpia a partir de l’Idescat, 2020

Aquests canvis demogràfics impliquen uns reptes importants per als nostres serveis de salut pública. Sense ànims de ser sistemàtics podem citar-ne els següents:

• Morbiditat creixent derivada de l’envelliment poblacional.
• Relacionat amb l’anterior, pes creixent de les patologies cronificades.
• Més enllà de l’àmbit estrictament sanitari, la discapacitat i les demandes de cura seran creixents i recauran sobre unes cohorts joves i adultes poc nombroses.
• Menys població en edat laboral pot implicar més dificultats de finançament dels sistemes públics de salut, sempre que no es compensi amb mesures fiscals o amb increments de productivitat.
• Per tot plegat, les polítiques de salut pública afronten el repte de preparar les actuals cohorts adultes per a una vellesa diferent, amb millor estat físic, possibilitats d’autonomia, activitat i autocura.