Jordi Honey-Rosés, Professor associat a l’Escola de Planificació Comunitària i Regional de la Universitat de British Columbia. Investigador visitant a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)
© Servei de Salut Pública. Diputació de Barcelona
La COVID-19 ha creat nous interrogants sobre com seran les ciutats del futur. Arquitectes, urbanistes i ciutadans estan discutint com evolucionaran les ciutats i l’espai públic com a conseqüència de la pandèmia (Florida, 2020b; Honey-Rosés et al., 2020; Null and Smith, 2020; van der Berg, 2020). Fa menys d’un any que les restriccions inèdites en l’ús de l’espai públic van ser una mesura clau per reduir la transmissió del nou coronavirus (SAR-CoV-2). Ara, es vol evitar el confinament total i es busquen mesures alternatives per assegurar el funcionament de la ciutat amb distanciament i protecció suficients. En aquest sentit el disseny urbà i els canvis en l’espai públic poden tenir un paper central.
Davant d’aquest nou repte, s’han obert una sèrie de preguntes pel futur de les ciutats: Hi haurà una fugida massiva de residents que marxaran de les grans ciutats cap a ciutats mitjanes o pobles? Els canvis visibles en l’espai públic que hem vist fins ara seran permanents o temporals? Els vianants i ciclistes guanyaran espai públic com a resultat de la pandèmia? Quins altres canvis d’us o hàbits en l’espai públic podrem veure en el futur com a conseqüència de la pandèmia?
Mentre encara és massa aviat per tenir respostes definitives, el contrast d’experiències en ciutats arreu del món ens donen algunes pistes. Encara tenim més interrogants que respostes. Però tenim la certesa que les respostes a aquests preguntes definiran la ciutat post-pandèmia.
La pregunta estrella és si hi haurà un èxode des de les grans ciutats, ja sigui per evitar aglomeracions per raons de salut o simplement per considerar que es pot mantenir una millor qualitat de vida en les ciutats perifèriques o pobles. El teletreball crea nous inconvenients en espais petits (però ben ubicats) i noves oportunitats en espais més distants (però més grans). Fins i tot, hi ha qui augura un nou moviment neo-rural, amb la reanimació de pobles petits fins ara despoblats.
Si bé hi ha hagut molt de rebombori sobre aquest tema, a dia d’avui, encara no s’ha materialitzat una fugida massiva de les ciutats, i les dades ho demostren (Patino, 2020). També, l’experiència del passat ens diu que en períodes d’estancament econòmic normalment es redueixen els canvis d’habitatge. Potser moltes persones voldrien canviar de casa, però la realitat econòmica i laboral no els hi permet aquest luxe. L’urbanista Richard Florida argumenta que el perfil demogràfic de les ciutats podria canviar a causa que potser sí marxen aquells que s’ho puguin permetre, alhora que es segueix atraient a la població més jove (Florida, 2020a). En un escenari com aquest, no hi hauria grans fluctuacions en el nombre total d’habitants, només un canvi de perfil.
Fins ara hem vist modificacions temporals d’espais públics com a resultat de la pandèmia: ampliació de voreres, pacificació de carrers, o modificacions en el funcionament del mercat del poble. Durant la pandèmia, centenars de ciutats com Boston, Londres, Portland i Vancouver van reconfigurar els carrers per acomodar més ciclistes i vianants (Hawkins, 2020; Topham, 2020). S’ha guanyat nou espai traient espai dels cotxes, tant àrees transitables com zones d’aparcament. Aquesta tendència no s’ha limitat a ciutats grans, sinó també a ciutats mitjanes, i en general, els i les urbanistes veuen amb bons ulls aquestes accions per afavorir vianants i ciclistes.
Les veus més optimistes argumenten que la pandèmia està accelerant la transformació de les ciutats per ser més verdes i sostenibles (Nieuwenhuijsen, 2020; Roberts, 2020). Milan va ser la primera ciutat en anunciar que les transformacions durant la pandèmia serien permanents, amb l’amplada de voreres i 35 km nous de carrils bici (EFE, 2020). De fet, moltes ciutats treuen pit per haver impulsat plans ambiciosos, però realment han sigut tan visionàries? Quines ciutats realment han aprofitat la pandèmia per canviar?
Es pot consultar i comparar les accions post-covid de ciutats arreu del món en diverses bases de dades, entre les quals destaquen el Shifting Streets Covid-19 mobility data set (Combs, 2020), així com la base de dades creada per l’urbanista Mike Lydon. Aquí podem veure que ciutats com Cali (Colòmbia), Lima (Perú), Lisboa (Portugal), i Auckland (Nova Zelanda) han estat més ambicioses que, per exemple, Barcelona a l’hora de crear més kilòmetres de carril bici en resposta a la pandèmia.
Més que mai, en els propers anys haurem d’estudiar l’ús de l’espai públic. Durant el pic de la pandèmia alguns vam observar que els carrers estaven més masculinitzats. També vam veure que les persones més vulnerables estaven obligades a seguir treballant i fent ús del transport públic, mentre que les més acomodades podien fugir de la ciutat i gaudir de les àrees verdes. Caldrà treballs específics per ciutats, barris i places per conèixer les noves dinàmiques d’ús dels espais públics. També caldrà assegurar que les dades s’analitzen per, com a mínim, edat i gènere.
Ja comencen a sortir molts estudis que utilitzen dades GPS de dispositius mòbils per veure les noves dinàmiques de moviment post-pandèmia (Venter et al., 2020). Però aquests treballs només es limiten a comptar la presència o absència de persones i no ens expliquen què fan i qui son. Per tant, no ens podem oblidar de l’observació in situ com a eina per veure el perfil de les persones per edat, gènere i lloc d’origen (Akaltin et al., 2019; Anderson et al., 2018; Honey-Rosés, 2019). L’observació in situ també permetrà desxifrar si hi ha canvis en l’ús d’aquell espai o bé canvis en el comportament en l’espai públic.
En les circumstàncies actuals, quan sortim de casa prestem més atenció a quantes persones hi ha als carrers o a les places. Cadascú te una intuïció de quantes persones són “massa” i de quan cal evitar algun lloc. Als anys vuitanta, l’urbanista William Whyte va proposar que tot espai públic té una “capacitat de càrrega”, o un nombre màxim de persones on, a partir del qual, un ja no se sent còmode. Va arribar a aquesta conclusió desprès de molts anys observant espais públic a Nova York (Whyte, 1980). És probable que la pandèmia estigui modificant la nostra intuïció sobre aquesta capacitat de càrrega en espais públics (Zapata and Honey-Rosés, 2020). Això implica que els urbanistes i gestors de les ciutats haurem de mirar de crear nous espais de calma per donar resposta a aquesta nova demanda, però també perquè els espais de calma o refugis urbans aporten millores en la salut (van den Bosch and Nieuwenhuijsen, 2017).
Referències
Boletín: Territori i Ciutat
Número de boletín: #70 - novembre 2020
Subscripció: Alta / Baixa
Valorem la vostra privacitat
Servei d'Equipaments i Espai Públic
C/ Comte d'Urgell, 187, 4a planta
Edifici del Rellotge
08036 Barcelona
territoriciutat@diba.cat
www.diba.cat/seep