La Diputació de Barcelona presenta la versió virtual de l’exposició “El romànic del temps d’Oliba. Castells, esglésies i monestirs restaurats per la Diputació de Barcelona”.  Aquesta mostra, organitzada per la corporació, va ser comissariada per la documentalista Maria Antònia Carrasco, l’arquitecte Joan Closa, l’historiador de l’art David Galí i l’infògraf Jordi Grabau del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL). L’exposició es va poder visitar a la seu central de la Diputació, a l’edifici Can Serra, durant el mes de febrer i març de l’any passat, però degut a la pandèmia de la Covid-19 va haver de tancar les seves portes. Ara, a través de la pàgina web de l'SPAL es pot gaudir de l’exposició de manera virtual des de casa.

La versió virtual de la mostra ensenya mitjançant textos, fotografies i plànols les característiques arquitectòniques i funcionals de l’art romànic primerenc a través de diferents edificis exemplificats en els casos del castell de Boixadors (Sant Pere Sallavinera, l’Anoia), de l’església de Santa Maria de Matadars (el Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages) i del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, el Berguedà). Paral·lelament, explica el procés de restauració que ha efectuat el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL) en aquests monuments i que en garanteix la conservació per a les generacions futures a través d’estudis previs, projectes i obres.

L’SPAL s’encarrega d’assessorar i de donar suport tècnic, científic i econòmic als ajuntaments en la protecció i valoració del seu patrimoni arquitectònic, arqueològic i urbanístic. Des de fa 107 anys, ha salvaguardat i restaurat alguns dels edificis més representatius del romànic català del temps d’Oliba (972-1046). La Diputació ha intervingut en 33 castells, 135 esglésies i 14 monestirs romànics d’aquella època, que es concentren, majoritàriament, en les comarques barcelonines.

L’SPAL

El Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) va ser la primera institució d’una administració pública espanyola dedicada a la salvaguarda, conservació i restauració del patrimoni monumental. Va ser fundat per la Diputació de Barcelona el 9 de juny de 1914 amb el nom de Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) i sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1986 canvià de nom per passar a dir-se Servei de Patrimoni Arquitectònic, i el 1993 se li va afegir l’adjectiu Local. L’any 2017 la corporació va aprovar el Programa Complementari de Reforma i Millora d’Equipaments Locals en el marc del Pla Xarxa de Governs Locals 2016-2019, que va posar a l’abast dels municipis 23’5 milions d’euros per a obres i/o actuacions de consolidació, reforma i rehabilitació d’edificis monumentals, ateneus i jaciments arqueològics. Concretament la inversió feta a l’església de Santa Maria de Matadars entre 2003 i 2010 va ser de 1.358.594,56 €. La inversió al castell de Boixadors , des de l’any 1996 ha estat de 831.578,08 €, dels quals 91.000 € són del Ministerio de Fomento i 24.908 € de la Generalitat de Catalunya. I la inversió al monestir de Sant Llorenç des de 1996 ha estat de 7.322.811,86 €.
 

El temps d’Oliba

Oliba va exercir de noble, abat, i bisbe de Vic a partir del 1018, i va viure les profundes transformacions socials, polítiques i econòmiques produïdes a Europa occidental entorn de l’any 1000. En aquest context, va obrir-se pas un nou estil artístic, el romànic, al qual s’adscriuen castells, esglésies i monestirs construïts o reformats per iniciativa d’Oliba, com un dels grans impulsors del romànic català, d’aquí que el personatge històric d’Oliba esdevé també fil conductor de l’exposició. 
Aquests  monuments del romànic es van convertir en elements vertebradors del territori i de la població que els habitava, en ple procés de feudalització d’una zona de frontera sota domini del regne de França, que limitava amb l’Al-Andalus, la Marca Hispànica.

El nou estil arquitectònic: El Romànic

L’art romànic és el primer estil arquitectònic unitari que s’estén per tot Occident després de la caiguda de l’Imperi Romà. Parteix de les tradicions locals i rep la influència d’altres estils artístics, com els d’arrel romana, carolíngia, borgonyona, franca o, fins i tot, bizantina. 
Un dels seus trets fonamentals és l’estreta relació amb la religió cristiana, ja que l’art va restar al servei de Déu i s’utilitzava per lloar-lo i divulgar la seva doctrina. Als comtats catalans, aproximadament a partir de l’any 1000, l’arquitectura autòctona va començar a conviure amb noves formes pròpies del romànic. Va generalitzar-se l’ús de portes i finestres d’arc de mig punt i de la volta de canó per cobrir espais.

Església de Sant Sadurní de Rotgers (Borredà), 2008

  

L’època de l’art romànic. Castells, esglésies i monestirs

Al nostre territori, el període inicial del romànic va coincidir amb una important activitat constructora de castells, esglésies i monestirs. Les fortaleses, edificades per la noblesa en ple procés de feudalització, van esdevenir un element per controlar els territoris i la població que els habitava, generalment al marge de l’esfera comtal. En aquell moment les esglésies i els monestirs van proliferar per tot el continent europeu i es van convertir en un altre mecanisme de poder impulsat per les famílies comtals i sovint enfrontat amb la petita noblesa.
 
El bisbe Oliba va tractar amb comtes i nobles per consolidar —i en alguns casos recuperar— els dominis del bisbat, i també establir el límit territorial de la diòcesi osonenca mitjançant pactes i negociacions conciliadores. El seu caràcter dialogant el va portar a promoure la celebració d’assemblees de Pau i Treva de Déu. 

Conjunt de Coaner (Sant Mateu de Bages)

     

 Església de Santa Maria de la Tossa de Montbui (Santa Margarida de Montbui)  

El monestir de Sant Miquel de Cuixà

  
El castell de Boixadors. Sant Pere Sallavinera

Oliba, com a bisbe de Vic, va emprendre la recuperació del límit occidental de la diòcesi —afectat per les ràtzies sarraïnes dels anys 985 i 1003—, on va promoure la construcció i reparació de castells, com ara els de Calaf, Tous, Montbui o Queralt. En aquest conjunt de castells de frontera s’inclou el castell de Boixadors, documentat  l’any 1014, amb una torre mestra i l’església romànica de Sant Pere, que deuen datar d’aquesta època. Entre els segles XIV i XVIII, el recinte va esdevenir un veritable castell, amb un perímetre defensat per muralles i amb diferents dependències residencials i de servei.

El castell va ser declarat monument històric l’any 1949, en virtut del decret de protecció de castells espanyols aprovat aleshores. El setembre de 1971, els seus propietaris van cedir-lo a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera amb la condició que es fes càrrec de la restauració i li donés ús. Llavors el consistori va sol·licitar ajuda a la Diputació de Barcelona, que va actuar sobre el conjunt per mitjà del Servei de Monuments (actual SPAL) en diferents fases de restauració, entre els anys 1971 i 2019. Aquestes intervencions han permès la recuperació del recinte fortificat i de les estructures de l’interior a fi d’evitar-ne la degradació i fer-lo comprensible i visitable. La darrera actuació, efectuada el 2019, ha consistit en l’adequació dels accessos públics a la sala principal i a la torre de llevant, i el desmuntatge del tancament reixat perimetral que havia protegit el monument durant els últims vint anys.

El castell de Boixadors l’any 1996

El castell en l’actualitat

 

  L’església de Santa Maria de Matadars. El Pont de Vilomara i Rocafort

Després de les ràtzies sarraïnes que devastaren el territori del Bages a principis de l’any 1000, el bisbe Oliba, juntament amb la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, va promoure la reconstrucció de les parròquies destruïdes, entre elles, la de Santa Maria de Matadars. Es  té notícia de la primera ocupació del lloc de Matadars en l’època romana per una sèrie de vestigis (s. I dC), relacionables amb una vil·la. L’església pot datar-se dels darrers decennis del segle IX o dels primers del segle. D’aquest temple, estudiat per Josep Puig i Cadafalch i que originalment devia tenir tres naus, ens ha arribat la capçalera. L’any 1003, l’edifici hauria patit un incendi durant una incursió sarraïna i cap al segon quart del segle XI, la nau va ser reconstruïda amb el nou estil romànic, quedant amb una sola nau, coberta amb volta de canó.

L’església és un edifici ben conegut (sobretot per la seva capçalera preromànica) i, atès el seu interès, va ser objecte d’atenció del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, que va fer obres de restauració de la coberta i de l’exterior els anys 1934 i 1935, ja que estava envaïda per vegetació, que malmetia murs i voltes.. A partir de la primera meitat del segle XX va passar a diverses mans privades, que van realitzar obres de manteniment així com de modificació de l’entorn que al cap dels anys van comprometre l’estabilitat de la construcció. L’SPAL hi va tornar a actuar amb obres de manteniment l’any 1962 i entre 2003 i 2010, a petició municipal, per tal de preservar-ne la imatge en els seus valors històrics i arquitectònics, i fer-ne una lectura en la seva evolució constructiva. Així, es van reparar les cobertes, consolidar l’estructura i la volta de la nau amb les seves pintures i recuperar la capella nord i l’entorn immediat del temple.

L’església de Matadars el 1934

L’església el 2010

 

El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Guardiola de Berguedà

La comunitat que vivia al lloc de Sant Llorenç prop Bagà va adoptar la regla de sant Benet quan la casa comtal d’Oliba, de Cerdanya-Besalú, li donà protecció des de mitjan segle X. L’any 983 es consagrà la basílica romànica del nou monestir de Sant Llorenç, acte al qual va assistir Oliba, encara infant. La primera comunitat monàstica estava formada per eremites que van ocupar les coves del cingle de l’indret i que al segle VI, o VII, van bastir una esglesiola a prop, amb necròpolis. Al segle X s’hi van establir monjos benedictins, que van construir l’església segons el model de basílica carolíngia, a la qual es van afegir dependències monacals i un porxo davant la façana principal, sobre el qual es devia aixecar un campanar, a l’inici del segle XI. Durant el tercer quart del segle XII es va construir una tribuna a la meitat occidental de la nau central del temple. El terratrèmol del 2 de febrer de 1428 va afectar greument el monestir, l’església va restar la meitat de llarga i, a causa de dificultats econòmiques, la reconstrucció parcial del conjunt no es produir fins als segles XVII i XVIII. Aleshores es va enderrocar i colgar la majoria de cossos perifèrics i el priorat va quedar reduït a un sol cos amb l’aparença d’una casa de pagès. L’any 1967, damunt les restes d’aquest edifici, s’hi va construir una casa de colònies, que va ser desmuntada l’any 2002 en el decurs de les obres de restauració dutes a terme per l’SPAL.

L’any 1982, la parròquia i el poble van sol·licitar a la Diputació de Barcelona la restauració del monument. La restauració va tenir dues etapes: la primera, de 1982 a 1988, i la segona, de 1996 a 2008. En totes dues es van fer excavacions arqueològiques, tant dels espais interiors com de l’entorn, per conèixer l’abast de les restes colgades. El 1983 es va recuperar l’espai de la cripta que estava ple de runa, es va restaurar el campanar del segle XVII i es va refer la teulada del temple. Entre els anys 1984 i 2008, a més de la recerca arqueològica, es van dur a terme els estudis històrics documentals i artístics que van ajudar a completar la història del monestir i també la seva dinàmica econòmica. La segona fase d’obres (1996-2008) va permetre la recuperació del volum inicial de l’església, tal com era al segle XV i presidit per la tribuna-cripta de la nau central. També es van restaurar les ales del claustre que quedaven dempeus o en ruïnes. Així, amb la recuperació material i de l’espai arquitectònic, el monestir va recobrar la significació que havia assolit en el passat.

El monestir de Sant Llorenç prop Bagà el 1982

El monestir el 2008

  

 

 

PODEU CONSULTAR EL DOSSIER DE PREMSA AMB INFORMACIÓ MÉS DETALLADA DEL CONTINGUT DE L'EXPOSICIÓ