Tipologia de públic
General 
- PRESENTACIÓ
- A LES FÀBRIQUES I ALS TALLERS
- Cardedeu
- Cerdanyola del Vallès
- El Prat de Llobregat
- Sant Adrià de Besòs
- Viladecans
- Vilafranca del Penedès
- LA LLUITA VEÏNAL
- Santa Coloma de Gramenet
- Cornellà de Llobregat
- L’Hospitalet de Llobregat
- Sabadell
- Sant Cugat del Vallès
- LA RECUPERACIÓ DEL MÓN ASSOCIATIU
- Calella
- Manlleu
- Manresa
- Tona
- LA GENT REPRESALIADA
- Arenys de Mar
- Mollet del Vallès
- CRÈDITS
- ITINERÀNCIA
Segur que tomba
Memòria en Xarxa és una aportació més a la recuperació de la memòria històrica que vol destacar la importància dels museus com a dipositaris d’un llegat històric que ens és comú. És una activitat de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona que es podrà veure simultàniament a diferents municipis fins al desembre de 2025 i de manera conjunta a través d'aquesta exposició virtual.
PRESENTACIÓ
El desenvolupament econòmic que va experimentar Espanya durant la dècada dels 60 va provocar una profunda transformació social i el ressorgiment de l’oposició a un règim que, malgrat que procurava transmetre una imatge d’estabilitat, començava a patir una creixent contestació social.
Els moviments sindicals i la lluita obrera prenien cada vegada més força, els canvis que es produïen a Europa influïen en les generacions sorgides de la nova classe mitjana, el moviment estudiantil tenia el suport de les organitzacions clandestines d’esquerra i sectors de l’Església es començaven a desmarcar del nacionalcatolicisme que donava suport a la dictadura.
El catalanisme experimentava una forta revifada, tant en el camp polític com cultural i la lluita antifranquista a casa nostra es situava a l’avantguarda de l’Estat pel seu abast, acceptació i caràcter plural. L’expressió d’aquesta realitat va culminar amb la fundació de l’Assemblea de Catalunya el 1971.
En aquest context de mobilitzacions socials i accions de lluita antifranquista, el règim va intensificar la repressió per controlar una oposició creixent i cada cop més ben organitzada.
Va ser la mort del mateix Franco, el 20 de novembre del 1975, la que va tancar un dels períodes mes obscurs de la història del país.
A LES FÀBRIQUES I ALS TALLERS
Amb el Plan Nacional de Estabilización Económica de 1959, l’economia espanyola va experimentar un fort creixement que va anar transformant la societat. La classe treballadora, que va passar de ser majoritàriament agrària a ser industrial, es va anar polititzant per la negativa del règim a legalitzar els drets de vaga, de manifestació, de lliure associació sindical i la repressió policial amb la qual responia a les mobilitzacions.
L’únic sindicat autoritzat era la Organización Sindical Española (OSE), coneguda també com a Sindicato Vertical. Les antigues organitzacions eren a la clandestinitat i en procés de reorganització, però, tot i així, aprofitant les eleccions sindicals de 1966, Comissions Obreres va aconseguir penetrar en l’estructura del Sindicato Vertical. L’any següent serien declarades il·legals.
La crisi del petroli de 1973 va marcar el final de l’etapa d’expansió de l’economia espanyola, L’augment de la inflació i de l’atur va generar grans mobilitzacions, en què les dones, incorporades al món laboral, van tenir un paper molt actiu.
Cardedeu
A l'ombra de la repressió
Des de l’inici de la dictadura, les dones van ser un col·lectiu oprimit, foragitades del món laboral, excloses de qualsevol àmbit de la societat, només existien per a la maternitat o el matrimoni.
A Cardedeu, l’any 1945, només el 26% de la població femenina en edat de treballar estava en actiu, i d’aquestes, gairebé el 80% tenien menys de trenta anys, eren solteres i treballaven a les fàbriques tèxtils o feien de treballadores de la llar.
A la dècada dels seixanta, passats més de vint anys del règim, la situació laboral de la dona no havia millorat. Tot i que sabem que a la vila hi havia noies amb estudis secundaris, una llicenciada i cinc administratives, la població femenina activa es va reduir a poc menys del 15%. D’aquesta massa laboral, el 60% eren menors d’edat i treballaven a les fàbriques tèxtils, com a modistes o cosidores a casa o en petits tallers locals, o com a treballadores de la llar o perruqueres.
Cerdanyola del Vallès
1973, vaga general a Cerdanyola
L’abril de 1973, els treballadors que construïen la tèrmica del Besòs estaven en vaga per reivindicar millores laborals. Durant els enfrontaments, la policia va disparar diversos trets que van causar la mort a Manuel Fernández Márquez. Com a conseqüència, es va produir un fort moviment de solidaritat de sectors obrers, ciutadans, eclesiàstics i estudiantils.
A Cerdanyola, el moviment de solidaritat i les protestes obreres van tenir una gran importància, en concret, els dies 5 i 6 d’abril, en què es va convocar una vaga general seguida per milers de treballadors de les indústries de la ciutat i a la qual es van sumar bars i comerços.
La repressió va ser especialment dura. Durant aquests dos dies Cerdanyola va estar ocupada per les forces policials. A causa dels enfrontaments, hi va haver moltes persones ferides, apallissades i detingudes.
Els fets de la Tèrmica del Besòs van suposar un pas endavant per a la ciutadania, que va ser capaç de mobilitzar diferents sectors i de reforçar el moviment obrer, que va actuar de manera decidida i unida.
Vista de la secció de laminats de la fàbrica Aiscondel. En aquesta empresa va començar la gran vaga de 1973. Arxiu Municipal de Cerdanyola
Notícia de La Vanguardia Española sobre els fets de la Tèrmica del Besòs i les mobilitzacions a Cerdanyola. Hemeroteca de La Vanguardia.
Notícia apareguda a la premsa clandestina sobre l’assassinat de Manuel Fernández Márquez, que recull també les mobilitzacions a Cerdanyola. Biblioteca Virtual de Premsa Històrica, Ministeri de Cultura
Anterior 
Següent El Prat de Llobregat
Construir la clandestinitat
Les organitzacions sindicals es mantenien amb grans riscos i des de la clandestinitat. L’any 1962 va ser un dels més actius al Prat. Al maig, els obrers de La Seda i La Papelera van ocupar mig quilòmetre de l’autovia de Castelldefels. Aquesta acció i d’altres, fora del lloc de treball, han estat considerades noves formes de lluita que no s’havien practicat fins a aquell moment.
Comissions Obreres (CCOO) va tenir al Prat una implantació forta i ràpida.
La lluita des de dins
La Ley de Convenios Colectivos Sindicales (1958) va reforçar l’organització sindical i política dels treballadors perquè restablia, amb limitacions, la possibilitat de negociació. Introduïts a la CNS, alguns sindicalistes es van poder presentar als processos que establia el règim. Les organitzacions sindicals, clandestines, van utilitzar el recurs de presentar-se a les eleccions verticals durant els anys seixanta i fins ben entrats els setanta.
Les xarxes de comunicació
La premsa no informava i, atès que les reunions sindicals no eren autoritzades, calia actuar amb enginy per escapar del control policial. Els actes lúdics i festius, com ara partits de futbol o excursions, servien per establir estratègies d’actuació i organitzar accions. Els espais de descans de les fàbriques, com els menjadors o les cantines, s’aprofitaven per passar consignes sense aixecar sospites.
El mitjà de propaganda més eficaç eren els fulls volants, amb els quals s’intentava arribar al màxim de gent possible dins de la fàbrica i entre la població. S’imprimien clandestinament en ciclostils, del tipus conegut com a “vietnamita”, i els pasquins es passaven d’amagat fent servir tota mena d’estratègies.
Sant Adrià de Besòs
Lluita obrera i repressió franquista a Sant Adrià de Besòs
Entre les dècades de 1960 i 1970, es consolida el moviment obrer a Sant Adrià de Besòs. Malgrat la repressió de la dictadura, es pot documentar l’activitat d’organitzacions sindicals clandestines que lluiten pels drets dels treballadors, sotmesos a dures condicions laborals. Aquests col·lectius també establirien vincles amb moviments veïnals i polítics antifranquistes per acabar conformant una gran aliança democràtica local.
L’assassinat de Manuel Fernández Márquez
El 1971 es van iniciar les obres de la nova central tèrmica de Fecsa amb unes condicions laborals precàries. La desatenció de les empreses constructores vers els treballadors va fer que es convoqués una vaga el 2 d’abril de 1973. L’endemà, en retornar a la feina, els obrers es van trobar les portes tancades i controlades per la policia. Com que era dia de cobrament, van intentar accedir al recinte, però les forces policials hi van respondre amb violència: primer, amb càrregues i trets a l’aire, i després, disparant contra els concentrats. Víctima d’aquests trets moriria assassinat el treballador Manuel Fernández Márquez i d’altres resultarien ferits.
Vista de l’edifici de turbines i de dues xemeneies de la central tèrmica de Fecsa l’any 1974.
Informe policial de les pintades en solidaritat amb els obrers de Fecsa acusats de participar en la vaga i encausats en consells de guerra, 1973.
Octaveta de l’any 1971 adreçada als treballadors de Sant Adrià de Besòs i Badalona.
Octaveta de l’any 1971 adreçada als treballadors de Sant Adrià de Besòs i Badalona.
Anterior Següent Viladecans
Els treballadors de Roca Radiadores: l’antifranquisme en la Viladecans industrial
Durant la dècada dels anys seixanta, Viladecans va experimentar una significativa transformació en els àmbits econòmic i social. Una important part del veïnatge treballava llavors en indústries com Metron (1961), Derivan (1964), Comansi (1964), Camy (1966) o Nederland (1967). A banda, la fàbrica Roca també ampliava les seves instal·lacions.
Va ser justament a Roca Radiadores on es van començar a organitzar obrers des dels sindicats clandestins amb l’objectiu d’influir en els convenis col·lectius i en la mobilització dels treballadors. En concret, seria CCOO el sindicat majoritari a Roca des que s’hi va infiltrar, el 1967, el mateix any en què van tenir lloc les primeres aturades laborals.
Aquelles primeres mobilitzacions van ser l’avantsala d’una conflictivitat obrera que tindria el seu moment més àlgid en les dues vagues de Roca dels anys 1976 i 1977.
Vilafranca del Penedès
Organització pagesa i lluita per la democràcia al Penedès
Unió de Pagesos (UP) es va fundar el 3 de novembre de 1974 a la casa de colònies de Penyafort, a Pontons. El naixement d’aquesta organització va ser el resultat de les transformacions agràries d’inicis dels setanta, del fort lligam dels antics rabassaires penedesencs amb un encara feble Moviment Socialista de Catalunya i de la convergència de destacats dirigents pagesos locals amb les anomenades Comissions Pageses i els Comitès Populars de Pagesos.
Mesos després de la seva creació, UP es va adherir a l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l’antifranquisme català creada el 1971. L’Assemblea va organitzar diverses accions a la comarca, a més d’una intensa campanya per difondre el seu programa.
Assumpta Castillo Cañiz
Manifest fundacional d’Unió de Pagesos de Catalunya als pagesos i ramaders de Catalunya (novembre de 1974, Pontons Arxiu del CRAI, Biblioteca Pavelló de la República, Universitat de Barcelona
Manifestació per l’amnistia organitzada per l’Assemblea Democràtica de l’Alt Penedès i la Coordinadora Intercomarcal de l’Assemblea de Catalunya (Vilafranca, 17 de juliol de 1976). Manifestació de l’Assemblea Democràtica a l’Alt Penedès 1976. Font: Jordi Valls Pedrol Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès
Anterior Següent LA LLUITA VEÏNAL
L’aparició d’aquest moviment social va molt lligat a les conseqüències de l’emigració cap als centres industrials de Catalunya. La construcció de suburbis mancats de tota mena de serveis públics (clavegueram, escoles, transport, aigua, sanitat, etc.) i les males condicions de vida van fomentar els vincles de solidaritat entre el veïnat, que es mobilitzava per aconseguir millores.
Les comissions de barri van néixer gràcies al marc legal que donava la Ley de Asociaciones de 1964. Eren organitzacions forjades als barris populars per defensar les reivindicacions veïnals, comptaven amb el suport de l’oposició d’esquerres i del cristianisme de base i molt sovint van assumir l’activitat dels partits polítics il·legalitzats.
El pas de les comissions de barri a les associacions de veïns va tenir lloc el 1972 coincidint amb l’increment de les mobilitzacions. El moviment veïnal va aconseguir incidir en les decisions polítiques i va obrir el camí cap a l’assoliment de ciutats més democràtiques.
Santa Coloma de Gramenet
Les veïnes i els veïns de Santa Coloma de Gramenet en lluita (1968-1975)
Santa Coloma de Gramenet va experimentar un creixement demogràfic i urbanístic desmesurat a partir de la segona meitat del segle XX. Fruit de l’arribada de milers de persones d’altres regions del país, la població va passar de tenir 15.401 habitants l’any 1950 a 143.232 el 1977.
Com a conseqüència d’aquest creixement, sense cap planificació urbanística, la ciutat vivia un gran dèficit de serveis i infraestructures bàsiques: clavegueram, enllumenat, semàfors, carrers asfaltats, zones verdes, escoles, transport...
El paper de la ciutadania va ser clau en les lluites per dignificar una ciutat, que en molts barris s’havia convertit en un autèntic suburbi.
El boicot a l’autobús 3 (1968), les mobilitzacions per l’ambulatori (1971), els talls de carrers per demanar semàfors (1971-1973) i el segrest d’autobusos, com el de la línia 10 de la TUSA i el 203 (1973), són exemples de les mobilitzacions que van fer de Santa Coloma una ciutat habitable.
Cornellà de Llobregat
L’embrió de la lluita veïnal a Cornellà de Llobregat
A Cornellà, la riuada de 1962 va provocar una primera resposta solidària davant l’escassa ajuda de l’ajuntament. Al barri d’Almeda, un dels més castigats, va ser impulsada per mossèn Oleguer Bellavista i Bou, el nou rector de la parròquia de Sant Jaume.
Aquest fet, i un cert aïllament geogràfic de la resta de Cornellà, va alimentar el sentiment de barri i va propiciar que es creés una xarxa cívica en què confluïen solidaritat, cooperativisme d’arrel cristiana i associacionisme cultural, i que es va concretar en la creació de l’escola bressol el 1965 i la legalització del Centre Social Almeda (CSA) l’any següent.
El CSA va permetre la incorporació del jovent, que encapçalava les reivindicacions creixents. Van ser determinants les dels anys setanta contra el Pla Parcial Almeda, les demandes relacionades amb la riuada de 1971, la canalització del Llobregat i la petició de barreres als passos a nivell del Carrilet, totes compartides amb el barri Riera.
L’Hospitalet de Llobregat
Resistència veïnal a l’Hospitalet de Llobregat
A la societat hospitalenca va cristal·litzar un moviment d’oposició antifranquista, en alguns aspectes capdavanter i paradigmàtic, fruit dels canvis econòmics i del creixement demogràfic i urbanístic.
El moviment veïnal va fer eclosió a la dècada dels setanta. Van ser principalment els nouvinguts d’arreu d’Espanya els que, integrats en les associacions veïnals (AV), es van mobilitzar per reivindicar serveis bàsics i equipaments als barris: enllumenat, clavegueram, seguretat, transport públic, serveis assistencials i sanitaris, escoles, places públiques...
Un fenomen singular el van protagonitzar els cristians de base, que van donar suport al moviment obrer i sindical i a les AV. Algunes parròquies van obrir els seus locals a les assemblees, com la de Sant Josep i Santa Eulàlia. A Can Serra es va fundar la Casa de la Reconciliació, que va ultrapassar el servei litúrgic per atendre també altres activitats educatives i culturals i va acollir el grup d’objectors de consciència.
Les mobilitzacions de les AV van aturar els nous blocs a Bellvitge; van impulsar la cooperativa de veïns del barri de la Bomba; van recuperar el parc de la Marquesa a Collblanc o el solar de la Bòbila a Pubilla Cases; van aconseguir el soterrament del carrilet a Sant Josep i a Santa Eulàlia i la retirada de les torres d’alta tensió a la Florida; es van oposar als gratacels de l’Illa dels Sindicats al centre, i van aconseguir la plaça de la Carpa a Can Serra.
La lluita veïnal a través de les AV va esdevenir un front en la lluita contra el franquisme, una escola de democràcia i un espai d’integració social i d’incorporació de les vocalies de dones que van millorar les condicions de vida de tothom.
Sabadell
La revista “Can Oriach”
La revista Can Oriach, òrgan de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, va esdevenir l’altaveu i el portaveu de les reivindicacions veïnals de tot el cinturó suburbial sabadellenc. La lluita per assolir la plena urbanització del barri i la resolució dels problemes de les infraestructures bàsiques i dels equipaments comunitaris essencials va ser llarga i dura.
Com a mitjà de comunicació no clandestí, i fora de l’òrbita oficial (representada pels Diario de Sabadell i Radio Sabadell de l’època), va ser una fita indiscutible de l’oposició democràtica antifranquista de tota la ciutat. Va rebre diversos expedients sancionadors, algun procés al Tribunal del Orden Público (TOP) i advertències de tancament i suspensió.
De la primera època (juny de 1966 - novembre de 1977), se’n van editar 103 números i va arribar a tenir un tiratge de 1.000 exemplars, i de la segona, entre els anys 1978-1985, un total de 26.
Pas a nivell de la Renfe al barri de Ca n’Oriac, just a l’inici de l’avinguda de Matadepera, des de la Concòrdia. Sabadell, 1961. Autor desconegut / AHS
Portada de la revista Can Oriach (número 45, març de 1970, i número 24, maig de 1968, respectivament). AHS
Doble pàgina de la revista Can Oriach (número 45, març de 1970, i número 24, maig de 1968, respectivament). AHS
Anterior Següent Sant Cugat del Vallès
Sant Cugat del Vallès: els veïns s’organitzen (1974-1975)
Uns anys després d’haver-se aprovat la Ley de Asociaciones de 1964 es produeix una certa organització veïnal, que es reactiva a mitjans dels anys setanta. Entre 1974 i 1975 sorgeixen les dues primeres associacions de veïns AV al nucli urbà. El 28 de juny de 1974, l’Associació de Veïns del Sector Estació presenta els seus estatuts. L’1 de juny de 1975 elegeix la junta i el 24 de desembre inaugura el local.
Paral·lelament, es constitueix l’Associació de Veïns del Sector Monestir, la qual compta amb una comissió gestora des del maig de 1975, però no és legalitzada fins al febrer de 1976. Entre les dues cobreixen tot el nucli urbà.
Les reivindicacions veïnals són indestriables de les democràtiques, com es mostra en un dels fulls de la comissió gestora de l’Associació de Veïns del Sector Monestir:
«L’Associació de Veïns del Sector Monestir» pretén, d’una part, la resolució d’aquests problemes [una llarga llista precedeix aquest text] i, de l’altra —cosa molt més important—, aconseguir que el poble de Sant Cugat pugui començar a plantejar solucions democràtiques als aspectes que l’afecten.
Les dues associacions actuen conjuntament de bell antuvi. Comparteixen durant els dos anys següents un llarg llistat de reivindicacions: campanya contra l’augment de les tarifes de Ferrocarrils de Catalunya, ambulatori de la Seguretat Social, escoles bressol gratuïtes, institut, millora de la xarxa viària... I ambdues editen un butlletí conjunt. Pocs anys després de desaparèixer en sorgirà una altra, però ja no amb aquell caràcter sociopolític.
Jordi Casas Roca
Plaça Pep Ventura el 1977. Foto: Carles Cabanas. Fons Cabanas (fotògrafs). AMSCV. Ref.: F100_026_1977_007
Festa infantil de l’Associació de Veïns del Sector Estació el 23 de desembre de 1975. Foto: Carles Cabanas. Fons Cabanas (fotògrafs). AMSCV. Ref.: F100_196_1975_005
Anterior Següent LA RECUPERACIÓ DEL MÓN ASSOCIATIU
Un cop acabada la Guerra Civil, Catalunya va veure desmantellades gairebé totes les seves associacions i només aquelles que estaven lligades a l’Església van sobreviure amb certa autonomia. No va ser fins al 1964 que una nova Ley de Asociaciones en va permetre la creació sense necessitat d’autorització governativa.
Les primeres mostres de cultura catalana tolerades pel franquisme van ser les activitats tradicionals vinculades al catalanisme popular com els esbarts, els castells o les agrupacions corals.
A la vegada, col·lectius molt diversos van engegar iniciatives per promoure la cultura i en van sorgir moviments com la Nova Cançó, editorials com Edicions 62 i revistes com Serra d’Or. El moviment escolta va reagrupar l’excursionisme desmantellat en la postguerra.
També van irrompre noves organitzacions feministes. Les dones van tenir un gran protagonisme en les vagues laborals i les protestes veïnals, posant en evidència la contradicció amb el paper subsidiari que el règim els atribuïa.
EL 1970 es crea clandestinament a Barcelona el Movimiento Español de Liberación Homosexual, la primera associació moderna de defensa dels homosexuals a Espanya. A les acaballes del franquisme tot aquest teixit associatiu va treballar per la recuperació de les llibertats i la conservació de la cultura catalana en favor d’una nova societat que es volia democràtica.
Calella
L’Agrupació Sardanista de Calella, esperit catalanista i de resistència
El 4 de març de 1924 es va constituir l’entitat Joventut Sardanística amb l’objectiu de “fomentar i organitzar festes de danses populars com la sardana, el contrapàs, etc.”. Dos anys després de la seva creació, la societat va organitzar l’Aplec Llevantí de la Sardana al bosc de Sant Jaume de Pineda de Mar, i per la festa major de Sant Quirze de 1928 va presentar l’Esbart Folklore Renaixement. El juny de 1929 l’Aplec Llevantí es va traslladar als Pins de Can Pelayo de Calella, després que l’ajuntament d’aquesta localitat hagués comprat els terrenys i els hagués convertit en parc públic.
L’entitat, adscrita a l’àmbit del catalanisme conservador i catòlic, va comptar des dels inicis amb una nombrosa representació d’associats i es va convertir en la principal entitat de Calella.
L’esclat de la Guerra Civil espanyola en va provocar la dissolució. Tot i que l’Aplec es va seguir organitzant a través de l’Obra Sindical de Educación y Descanso, no va ser fins a l’any 1950 que l’Agrupació Sardanista prenia cos per continuar la tasca endegada per la Joventut Sardanística el 1924. El fet de fomentar els valors lligats a la cultura catalana els va obligar a funcionar a redós de l’Església i a organitzar-se com a Agrupació Sardanista d’Acció Catòlica.
La nova entitat, amb esperit catalanista i de resistència, ja comptava amb 864 socis l’any 1960 i organitzava, entre d’altres, audicions setmanals durant la temporada d’estiu. Va ser memorable la interpretació de la sardana prohibida La Santa Espina en una audició del 26 d’abril de 1964, així com les protestes i els enfrontaments amb els grisos i la Guàrdia Civil als aplecs de principis dels anys setanta.
L’Agrupació Sardanista va recuperar l’organització de l’Aplec l’any 1977 i es va encarregar de reivindicar amb força la seva opció política, que va culminar amb l’assistència del president de la restaurada Generalitat, Josep Tarradellas, a l’Aplec de 1978.
Aplec de la Sardana. Calella, 7 de juny de 1936. Autor desconegut. Col·lecció fotogràfica de l’Arxiu Històric Municipal de Calella
Visita del president Josep Tarradellas i la seva esposa, Antònia Macià, a l’Aplec de la Sardana. Calella, 4 de juny de 1978. Autor desconegut. Col·lecció fotogràfica de l’Arxiu Històric Municipal de Calella
Anterior Següent Manlleu
Joiamic
Durant el franquisme, i fins als primers anys de la transició democràtica, que a Manlleu es va allargar fins al 1977, la repressió, la por i el silenci van pesar sobre la població.
Tot i això, uns anys abans es van anar obrint escletxes cap a la recuperació de la democràcia i les llibertats.
Algunes de les iniciatives van tenir lloc en l’àmbit dels moviments sindicals i juvenils, que, tot i no ser directament antifranquistes, van fer entrar aires nous.
Un d’aquests moviments va ser el Joiamic, un grup de joves inquiets que entre 1969 i 1971, i sota l’empara del Grup Excursionista de Manlleu, volien mobilitzar el jovent i obrir la ment a noves perspectives, fins i tot amb trobades a escala comarcal.
Les activitats principals de Joiamic van ser recitals de cançó catalana, discs, fòrums, excursions, jocs de ciutat, xerrades…
Una de les activitats més destacades va ser l’audiovisual Narracions del soldat Peter Kopra, en el qual es reflexionava sobre la pau en el context de la guerra del Vietnam.
Després d’aquests anys, i a escala política i social, a Manlleu ja es va participar en la majoria de moviments que a Catalunya van dur a la consolidació de les llibertats democràtiques.
Manresa
L’Assemblea del Bages: una pionera oposició democràtica al franquisme
L’Assemblea del Bages va ser una plataforma política formada per militants antifranquistes de tendències diverses i amb la finalitat de fomentar la lluita unitària per afavorir el desgast de la dictadura franquista i l’assoliment de les llibertats democràtiques. L’experiència va ser similar en altres nuclis locals i comarcals de l’Assemblea de Catalunya, però amb un caràcter pioner i diferencial. Si l’Assemblea de Catalunya es va fundar el 7 de novembre de 1971, la plataforma bagenca ja havia fet la seva primera sessió plenària el març de 1971 i es va convertir, per tant, en el primer, o un dels primers, nucli de l’entitat. A més, el procés de transició va ser particular, amb la implicació de partits més a l’esquerra, com el PSAN i ERC, i il·legals fins a finals de 1977 i bandejats del procés a escala catalana.
Els primers anys de l’Assemblea del Bages van ser de clandestinitat i repressió, en què el funcionament va recaure sobretot a Manresa, però després de la mort del dictador l’activitat es va estendre arreu de la comarca i va afavorir les grans mobilitzacions al carrer. La plataforma va tenir un paper crucial en el procés de transició a la democràcia. Aquells anys previs a les eleccions municipals de 1979 van ser moments de pressió ciutadana a les institucions municipals per vigilar-ne l’evolució i reivindicar-ne la democratització, així com la dels espais públics i la vida cultural.
L’escultor Josep Barés i Soler al costat del monument a Pau Casals el desembre de 1996
L’alcalde de Manresa Ramon Roqueta i Roqueta, el pare Abat de Montserrat Cassià Maria Just i Riba i l’autor en l’acte d’inauguració del monument
Vista del públic assistent a la inauguració al parc de Puigterrà de Manresa
Anterior Següent Tona
Associacions i cultura
Excursionisme i cultura anaven de bracet. Amb Mn. Joan Colom, rector, es va fundar el Club Excursionista Sant Amand (1959). Organitzava cursets de català, xerrades, el Concurs Fotogràfic Castell d’Or, la rebuda de la Flama del Canigó... També cal esmentar l’Agrupament Escolta Sant Jaume, que lideraria l’inici del Pessebre Vivent (1972), i el Grup Excursionista Serra Amunt, que organitzaria actes populars per a la Festa Major de Sant Andreu (1975-76).
L’Agrupació Sardanista de Tona i l’Agrupació Pessebrista Parroquial van néixer als anys seixanta. Més endavant, a més de ballades i concursos de pessebres, oferirien cursets per a nois i noies.
L’Aplec al Castell del 1967 ja va incloure la Crida, un pregó que ha anat a càrrec de moltes personalitats de la cultura.
Als anys setanta es van programar sessions de cinefòrum. El grup organitzador comptava amb el suport dels cinemes locals.
El 1970, a l’edifici de la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, obria les portes la Biblioteca Popular Joan Maragall (i el 1974, Sala d’Art Mn. Joan Colom), la qual esdevindria focus de lectura, cultura i participació: exposicions, projeccions, poesia, música i concursos infantils sobre la història del país i del poble.
Cal destacar que també es promovia l’interès pel passat i el patrimoni locals amb xerrades, visites guiades i articles al programa de la Festa Major d'Estiu de Mn. Antoni Pladevall, amb el museu arqueològic de Felip Vall, i amb l’arxiu documental de Ramon Batllés.
LA GENT REPRESALIADA
A les acaballes del franquisme, el règim va optar per endurir la repressió en un últim intent per desactivar els moviments d’oposició, ja fossin polítics, sindicals, veïnals, culturals o estudiantils.
A part de la censura sistemàtica de tota mena d’expressions, es va crear el Tribunal de Orden Público, destinat a jutjar els delictes polítics i reprimir la dissidència.
D’altra banda, la Brigada Político Social del cos de policia era l’encarregada de perseguir tots els moviments d’oposició al règim. Es va fer tristament famosa pels seus mètodes brutals i la utilització sistemàtica de la tortura en llocs com la comissaria de la Via Laietana a Barcelona.
Molta gent compromesa amb l’antifranquisme va ser detinguda, torturada i empresonada i en algun cas assassinada. D’altres es van veure obligades a marxar a l’exili, on van continuar les seves activitats polítiques i de denúncia de la dictadura.
Arenys de Mar
Fèlix Cucurull, compromís polític i consciència nacional
Fill de Fèlix Cucurull i Campalans, batlle d’Arenys de Mar, i de la seva segona esposa, Leonor Tey i Vilageliu. El 1930 va iniciar els estudis de batxillerat al col·legi Cassà, regentat pels germans gabrielistes, i el 1933 els va continuar a l’Institut de Segon Ensenyament de Mataró.
El 1936 va ingressar a Estat Català i en va ser el responsable de Propaganda al Maresme. El 1938 es va incorporar a l’exèrcit de Llevant, instal·lat a València, i va anar al front com a milicià de Cultura. Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, va militar al Front Nacional de Catalunya (FNC) i el 1946 va formar part del Consell Executiu en la conferència de Dosrius (Maresme).
Va formar part del Consell Nacional de l’FNC fins al 1968, moment en què va abandonar el partit per crear Acció Socialista Independentista de Catalunya (ASIC), que posteriorment es va integrar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); va col·laborar en nombroses publicacions, com Tele-Estel, Serra d’Or, Canigó, Ponent i Avui, i va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya (1971), organisme unitari de l’antifranquisme del Principat.
Després d’abandonar el PSAN amb l’escissió de l’any 1973, va participar com a delegat d’Independents pel Socialisme amb els sectors que donarien lloc al Partit Socialista de Catalunya-Congrés. En les eleccions generals espanyoles de l’1 de març de 1979 va ser candidat per Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), però no en va sortir escollit.
Mollet del Vallès
Els primers represaliats de Mollet: els dos Antonios
Els dos Antonios són els primers represaliats molletans, de qui tenim notícia, empresonats per activitats polítiques entre el 1950 i el 1960. Del primer, no en sabíem res fins al 2024, i del segon, sempre compromès en política, pocs coneixien aquests inicis. Tots dos tenien en comú la participació en les activitats del poble i l’anhel d’una vida digna i millor.
Un d’ells és Antonio García Flores, nascut el 1929, detingut el juny de 1959 acusat de recompondre el PSUC i amic i company de Jordi Solé Tura, atès que va treballar al forn de la seva família. Més endavant va passar a l’oficina de la fàbrica Aismalibar de Montcada. Estava integrat a les activitats de Mollet, on feia teatre, esport, cantava i ballava... i era el rei Baltasar a la cavalcada de Reis. Va passar vuit mesos a la presó. Quan en va sortir, es va casar i va anar a viure primer a Montcada i després a Barcelona.
L’altre és Antoni Martínez Mejías (Mollet del Vallès, 1939), militant de Joventut Obrera Catòlica (JOC). Al taller de la seva propietat tenia una màquina multicopista on s’imprimia propaganda d’organitzacions compromeses amb la lluita antifranquista i de millores per als treballadors.
Detingut com a facilitador i distribuïdor d’octavetes, va estar empresonat a la Model i a Carabanchel, d’on va sortir l’11 de setembre de 1965. El 2 de febrer de 1966 se’n va fer el judici i va ser absolt, però ja havia complert 7 mesos i 1 dia a la presó.
CRÈDITS
Organització
Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona
Col·laboració
Memorial Democràtic
Assessorament i continguts
Joan Francès i Marta Argelagués, Museu d’Història de Cerdanyola - Museu de Ca n’Oliver
Coordinació tècnica
Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona
Coordinació de l’edició i la producció
Subdirecció d’Imatge Corporativa i Promoció Institucional de la Diputació de Barcelona
Museus participants
Museu d’Arenys de Mar, Museu del Turisme de Calella-Arxiu Històric Municipal de Calella, Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu, Museu d’Història de Cerdanyola- Museu de Ca n’Oliver, Museu Palau Mercader de Cornellà de Llobregat, Casa Museu Verdaguer de Folgueroles, Museu de L'Hospitalet-L’Harmonia, Museu del Ter, Museu de Manresa, Museu de Mataró-Can Serra, Museu Abelló de Mollet del Vallès, Museu Municipal de Montcada i Reixac, Cèntric Espai Cultural del Prat de Llobregat, Museu Arqueològic de l’Esquerda, Museu d’Història de Sabadell, Museu d’Història de la Immigració de Catalunya-Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs “Isabel Rojas Castroverde”, Museu de Sant Cugat, Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet, Centre d’Interpretació i Jaciment El Camp de les Lloses de Tona, Museu de Viladecans, Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya
Fotografies, vídeos, objectes i documents
A la capçalera: Manifestació de l’Assemblea Democràtica a l’Alt Penedès 1976.
Font: Jordi Valls Pedrol. Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès
(Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès).
Els vídeos d'entrevistes que complementen els continguts de l’exposició formen part del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic.
La resta d’imatges han estat aportades pels museus i arxius participants en la mostra.
ITINERÀNCIA
De març a desembre de 2025
Museu d'Història de la Immigració de Catalunya - Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs “Isabel Rojas Castroverde”
Lluita obrera i repressió franquista a Sant Adrià de Besòs
Del 10 de març al 19 de desembre
Carrer Mossèn Josep Pons, 5, 08930 Sant Adrià de Besòs
Museu Torre Balldovina
Les veïnes i els veïns de Santa Coloma de Gramenet en lluita (1968-1975)
De l’11 de març al 13 d’abril
Plaça Pau Casals, s/n, 08922 Santa Coloma de Gramenet
Centre d’Interpretació i Jaciment El Camp de les Lloses
Tona: associacions i cultura
Del 14 de març al 31 d’octubre
Carrer Pau Casals, 2, 08551 Tona
Museu d’Història de Cerdanyola - Museu de Ca n’Oliver
1973, vaga general a Cerdanyola
Del 23 de març al 19 de desembre
Carrer de València, 19, 08290 Cerdanyola del Vallès
Museu Palau Mercader
L’embrió de la lluita veïnal a Cornellà de Llobregat
Del 23 de març al 20 de juliol
Ctra. de l'Hospitalet, s/n, 08940, Cornellà de Llobregat (Parc de Can Mercader)
Museu-Arxiu Tomàs Balvey
A l’ombra de la repressió
Del 26 de març al 4 de maig
Carrer Dr. Daurella, 1, 08440 Cardedeu
Museu de L'Hospitalet - L’Harmonia
Resistència veïnal a l’Hospitalet de Llobregat
Del 27 de març al 29 de juny
Plaça Josep Bordonau i Balaguer, 6, 08901 L'Hospitalet de Llobregat
Museu d’Arenys de Mar
Fèlix Cucurull, compromís polític i consciència nacional
Del 30 de març al 22 de juny
Carrer de l’Església, 43, 08350 Arenys de Mar
Museu de Viladecans
Els treballadors de Roca Radiadores: l’antifranquisme en la Viladecans industrial
De l’1 al 30 d’abril
Carrer d'Àngel Guimerà, 12, 08840 Viladecans
Museu del Ter
Joiamic
Del 14 abril a l’1 de juny
Plaça de les Dones del Ter,1, 08560 Manlleu
Cèntric Espai Cultural del Prat de Llobregat
Construir la clandestinitat
Del 28 d’abril al 31 de maig
Plaça Catalunya, 39-41, 08820 El Prat de Llobregat
Museu del Turisme
L’Agrupació Sardanista de Calella, esperit catalanista i de resistència
De l’1 de maig al 14 d'octubre
Fàbrica Llobet-Guri, Carrer de Sant Pere, 122-140, 08370 Calella
Museu de Manresa
L’Assemblea del Bages: una pionera oposició democràtica al franquisme
Del 30 d'agost al 26 d'octubre
Via de Sant Ignasi, 40, 08241 Manresa
Museu d’Història de Sabadell
La revista “Can Oriach”
Del 4 de setembre al 30 de novembre
Carrer de Sant Antoni, 13, 08201 Sabadell
Museu Arqueològic de l'Esquerda
L’Assemblea de Catalunya: Secció local de Roda de Ter -CONTINGUT PENDENT-
Del 21 de setembre al 30 de novembre
Avinguda Pere Baurier, s/n, 08510 Roda de Ter
Museu Abelló de Mollet del Vallès
Els primers represaliats de Mollet: els dos Antonios
Del 10 d’octubre al 30 de novembre
Carrer de Berenguer III, 122, 08100 Mollet del Vallès
Museu de Mataró. Can Serra
La memòria dels barris. Lluites i reivindicacions veïnals a Mataró -CONTINGUT PENDENT-
Del 15 d'octubre al 15 de desembre
Carrer el Carreró, 17, 08301 Mataró
Museu Municipal de Montcada
Veí, uneix-te, el problema és de tots! L'Agrupació de veïns de Can Sant Joan com a bressol de les lluites del barri -CONTINGUT PENDENT-
Octubre-novembre de 2025
Carrer Major, 32, 08110 Montcada i Reixac
Museu de Sant Cugat
Sant Cugat del Vallès: els veïns s’organitzen (1974-1975)
Octubre-novembre de 2025
Plaça d'Octavià, s/n, 08173 Sant Cugat del Vallès
Casa Museu Verdaguer
Amics de Verdaguer: la lluita d'un poble pel seu poeta -CONTINGUT PENDENT-
Del 3 de novembre al 20 de desembre
Carrer Major, 7, 08519 Folgueroles
Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya
Organització pagesa i lluita per la democràcia al Penedès
Del 20 de novembre de 2025 al 10 de gener de 2026
Plaça de Jaume I, 1-7, 08720 Vilafranca del Penedès
