conductes-problematiques - Educació

Entrevista a Mercè Capell i Anna Parera

Educadiba va parlar d’aquesta tipologia de conductes amb Anna Parera Morales i Mercè Capell Manzanares, mestres expertes en educació especial a l’Institut J. M. Zafra de Barcelona, arrel de la seva participació com a docents en el curs "Gestionem l’aula: comportaments límit a les EMPA i els PFI". Aquesta formació, adreçada al professorat d’escoles d’adults i al dels Programes de Formació i Inserció (PFI), es va realitzar a les instal·lacions de la Diputació de Barcelona a l’Escola Industrial.

Els principals temes de conversa amb Parera i Capell van ser la conceptualització i comprensió de les conductes disruptives, així com les formes de fer-hi front i les opcions d’organització i funcionament dels docents.

Educadiba. Un dels temes que plantegeu al curs és el de la identificació de les conductes problemàtiques, introduint les seves causes. Com ho enfoqueu?

Anna Parera: En general una conducta no és un problema de per sí. Es considera que és problemàtica, en funció de dos factors: d’una banda, pel context en què es dona, i com aquest context la interpreta. Per altra banda, cal avaluar les seves característiques o elements definitoris de durada, freqüència i intensitat, que faran que sigui considerada més o menys problemàtica. Nosaltres considerem que aquests són els punts de partida per analitzar-la. A partir d’aquí es valora si abordar-la en conjunt o en funció d’alguna de les seves característiques.

Mercè Capell: Des de l’inici del curs, busquem paraules que ens permetin tenir un llenguatge compartit amb l’alumnat de la formació i, amb això volem deixar clar que la conducta és un acte de comunicació. Una comunicació en què l’emissor és un/a adolescent, que no sabem com gestionar, com a receptor estic jo i l’acte comunicatiu pot ser una cadira que vola per l’aula.

Hem de ser capaços de veure això com un acte de comunicació en què valorem: què ens vol dir, quins antecedents previs hi ha, quines conseqüències hi haurà?... i saber que ho puc articular i fer servir per crear un projecte pedagògic que és el que li servirà realment a aquell/a jove.

La pedagogia a l’aula passa també per la conducta, passa per empoderar-nos com a persones i passa també per autoregular-nos. A partir d’aquí parlem d’un llindar que és el de la patologia mental, en la que no entren massa. Hi ha moments en què a les aules tenim problemes de conducta però també nois i noies amb patologies mentals diverses. Hi ha hagut força demanda en aquest sentit, però ens hem quedat en proporcionar informació pràctica per accedir a ajuda més enllà del que haguem pogut desenvolupar en aquesta sessió.

Podem dir que l’objectiu bàsic ha estat fer soroll per re-col·locar aquests temes, arribar a les estructures d’alguns claustres, sensibilitzar una part del professorat per entendre de que no és el món contra el professorat. Tenim a les aules gent malalta. Tenim joventut ferida per trajectòries vitals molt dures que la única manera que tenen per fer que algú se’ls miri és portar-se malament.

Entendre aquestes conductes des d’altres posicionaments afavoreix la distensió del professorat i facilita el treball en xarxa.

E. En aquesta història hi ha un punt molt positiu i és que venen cada dia. És molt fàcil no venir. Si venen és que tenen alguna cosa a dir.

AP: En aquest espai que ens proporciona Educadiba, també voldria visibilitzar les conductes que no causen problema a l’aula, però sí son disruptives de l’aprenentatge. Ens referim a l’alumne que no participa, que es retrau. En realitat, no té una conducta disruptiva per l’aula, però la seva conducta també mereix ser observada per valorar si afavoreix o no el seu camí cap a l’aprenentatge i plantejar-nos com la tractem.

MC: Això respon a un plantejament en què el focus és l’alumnat, no el professor ni les seves vivències. Seguint amb el llenguatge compartit, la conducta és una via de comunicació que es treballa, no es sanciona. Està clar que sempre hi haurà unes normes i uns límits que s’han de respectar, però la conducta s’ha de treballar. És a dir, si una conducta no està adaptada a les normes i límits, sancionarem les conductes, però no a les persones.

E. Parlant de què fer davant les conductes problemàtiques, com plantegeu els protocols d’actuació?

MC: En la vessant més pràctica d’aquest curs es volia generar un document que fos útil a les aules. En principi, el protocol serà en funció del que regeixi com a normes en el centre en què s’estigui. A partir de les normes d’organització i de funcionament de centre hem de poder arribar a uns pactes o acords a les nostres aules. Com a grup s’hauria de pactar quan es menja a l’aula, quan s’entra o es surt ... Per tant, cal establir quines situacions si no estan clares generaran conflicte.

De protocols hi ha tants com puguin assolir i consensuar cada grup. Això sí, cal tenir en compte sempre una llei marc, que és la normativa del centre, i considerar el punt evolutiu en què es trobi cada grup.

AP: No hi ha eines que funcionin a tota reu. Al curs que hem impartit no veníem amb un protocol marc aplicable a tot arreu, perquè estem convençudes que no es pot plantejat així. La nostra idea és donar eines per començar la reflexió per tal de que cada claustre, cada professional, pugui valorar el que té a la seva aula i creï aquell protocol que s’ajusti a la seva realitat en aquell moment.

E. Quina importància té, en aquests plantejaments, el treball en equip?

AP: Quan impartim un curs fem una primera aproximació per conèixer els professionals que hi assisteixen. Llavors ens trobem que el treball de la majoria és solitari a l’aula i que treballar en xarxa o en equip els resulta complex d’executar. De vegades es plantegen qüestions que no poden resoldre de forma autònoma, ja que no disposen de temps o accés a consultar a determinat professional o no tenen al costat una persona amb qui compartir aquestes problemàtiques. Per nosaltres és una situació una mica impactant. Per això els animem a que generin xarxa amb companys, estudiants en pràctiques, tutors d’aquests alumnes...

MC: En relació a aquesta qüestió, els hi fem un test senzill d’autoconeixement, que permet identificar diferents personalitats. Després poden fer-lo servir amb companys o a les aules amb l’alumnat. Amb això volem que aprenguin que qualsevol d’aquests perfils que s’han identificat, poden ser útils, ja que cada tipologia de personalitat ofereix diferents formes de resposta o actuació.

Hem de pensar que la joventut que al matí està amb nosaltres, en altres moments del dia pot treballar amb el pare, o toca en un grup de música o juga en algun equip esportiu. És evident que tenen capacitats i desenvolupaments positius que cal rescatar i posar en valor i per això cal un treball en xarxa.

A les aules es fan moltes coses, que tenen molt de valor, són molt creatives i sovint no es tenen en compte, no es comparteixen. Potser només anomenant-les de forma tècnica i sistematitzant-les, es poden teoritzar i atorgar-les-hi una entitat. Crear un marc teòric que les fonamenti i que pugui ser compartir per construir junts.

E. Parleu sovint de les eines per gestionar la diversitat, quines són?

MC: El concepte de diversitat no ens ha de fer pensar res diferent a la diversitat que podem tenir tu i jo, al nostre lloc de treball. La gestió de la diversitat l’entenem com el respecte a qualsevol company amb el que et toca treballar. Més enllà de la discapacitat, parlem d’una diversitat de Barça-Madrid, de colors de pell, de creences, de realitats viscudes... A més a més, es pot donar que un tingui una patologia, una afectació motriu... i això seria un element més de la seva definició com a persona, no allò que el defineix.

Des d’aquesta diversitat enriquidora, busquem i rescatem el millor de cadascú. La diversitat ens ha de fer entendre el món d’una manera globalitzada, de ser respectuosos amb els del costat, de no interposar el nostre ego amb el de qualsevol altre. La diversitat ens ajuda a créixer, a evolucionar.

AP: Sovint dir diferència ens fa por i la diferència és preciosa. Hem viscut amb allò de que tots som iguals en drets i deures i aleshores dir diferència ens fa por. No ens ha de fer por ser diferents. Per què no, en un aula, gent de realitats diverses pot necessitar coses diferents? I podem tenir formes d’actuar diferents segons qui hi ha al davant en aquella aula. No ha de ser un problema i és una realitat.

MC: Aquesta qüestió ha sortit durant el curs quan s’ha parlat del concepte d’equitat, ja que no tots necessiten el mateix, en el mateix moment, i no hem de fer el mateix per tothom. S’ha de buscar l’excel·lència per tothom i considerar també que cadascú té la seva excel·lència. Es tractaria de buscar l’equitat per aconseguir una excel·lència personal.

E. Perquè és important la formació que heu impartit pels docents d’Escoles de persones adultes i de PFI?

AP: És important que aquests docents surtin del curs amb intenció de revolucionar els seus àmbits. Que es qüestionin i facin qüestionar-se coses. El nostre ideal seria que sortissin d’aquí amb més preguntes que respostes. Que qüestionin allò que fan des d’una mirada amb una base més teòrica o fonamentada amb aportacions externes, potser algunes lectures...

Estaria bé que fessin d’ona expansiva. Per nosaltres és molt engrescador quan ara al final algú diu: per què no hem parlat de tal tema? o per què no hem reflexionat sobre aquella qüestió? o ens agradaria fer una formació més...

A partir de plantejar la gestió de la conducta disruptiva a l’aula podem començar a plantejar-nos moltes coses que van més enllà d’aquestes conductes: com plantejo l’aula, com plantejo la mirada de l’alumne...

Aquesta formació ja és important per això, però també destacaria que el curs és un espai per compartir, un espai de trobada i d’adonar-se que no estan sols, que fan coses interessant i que poden enriquir-se dels companys.

MC: Per mi el curs és una excusa perfecta per tots aquells professionals que són experts en una parcel·la concreta del saber, com són els professors dels PFI i de les Escoles d’adults (que són biòlegs, filòlegs, fusters, mecànics...) i que, amb aquesta formació, poden acostar-se a la psicopedagogia i a una manera d’entendre on cal una prèvia psíquica per l’aprenentatge.

Cal crear vincles amb l’alumne. Donar la ma a l’arribada a la classe, preguntar com estàs?, mirar-se a la cara... són elements molt valorats, experimentats i validats des de la psicopedagogia, per què no els estem aplicant amb aquests joves, a priori fracassats del sistema?

Començant per parlar de les conductes disruptives, que és el que els amoïna, podem reconduir i buscar un espai de bona praxi.

És imprescindible que arribin a entendre la necessitat del vincle amb l’alumne, per transmetre aprenentatge. És important també que puguin relaxar la tensió que viuen sovint, a partir d’entendre les conductes. Cal començar a deixar expedients sancionadors, càstigs, etc., encara que sempre s’han de tenir els mecanismes per fer respectar les normatives de centre.

AP: Aquests cursos han de provocar una manera de fer a les aules que sabem que és una inversió que pot donar molt bons resultats.

 

Butlletí: Educ@diba
Número de butlletí: #221 - Del 20 de setembre al 3 d'octubre de 2019

Docents