«Tots els docents haurien d’haver passat per l’empresa abans d’ensenyar»
La Mariona Lloveras va arribar a l’escola Universitària de Teixits de Punt de Canet de Mar empesa per la família. “Jo no volia estudiar, no m’agradava, però a casa sempre m’havien insistit que fes una carrera per tenir un futur”. Un cop descartades les opcions de lletres, i seguint l’exemple del pare i l’avi, que havien treballat tota la vida al sector tèxtil, va decidir-se a provar l'enginyeria de teixits de punt.
Aquells preàmbuls lúdics van donar pas a una vida universitària molt intensa, amb classes al matí i pràctiques gairebé cada tarda. “Portàvem un ritme molt dur”, reconeix i destaca l’empremta que li van deixar professors com Ramon Rovira o Manel Masriera, docents apassionats per la seva feina i per l’ensenyament. “L’Escola de Teixits et formava per tenir un ofici, però els oficis s’han d’anar cultivant al llarg de la vida professional. En canvi, ells t’ensenyaven a pensar, et plantejaven problemes com ara, què li ha passat a la màquina? Com ho solucionaries?, d’aquesta manera t’empenyien a desenvolupar la teva capacitat de raonament”.
En el darrer tram dels seus estudis, la Mariona Lloveras va aconseguir una beca per treballar al Servei d’Assessorament Tècnic a l’Empresa que oferia l’Escola de Teixits i que li permetia entrar en contacte amb el món empresarial, amb una tasca remunerada. També va participar en un programa Erasmus que la va portar durant mig any a estudiar a Anglaterra.
La seva primera experiència laboral li va oferir el professor que li portava el projecte de final de carrera, i va consistir a portar la representació de maquinària tèxtil a una fira a Milà. Després d’un pas fugaç en l’àmbit de les vendes i la representació, la Mariona va obtenir feina com a tècnica a l’empresa tèxtil Layret, amb seu a Barcelona. “Vaig caure allà, en ple boom del tèxtil, enmig d’un equip format només per homes”. Reconeix que la seva condició de dona jove no li va posar les coses fàcils en els primers temps, “Viatjava molt, anava a les empreses per formar els equips en màquines electròniques que s’havien de programar i em trobava amb equips d’una dotzena d’homes, més grans que jo, que només em feien preguntes del que ells s’havien trobat durant la seva vida professional. Amb el temps vaig aconseguir fer-me respectar, però va ser una època difícil”.
L’esclat de la globalització i el consegüent trasllat de centres de producció a països com la Xina, va portar Layret a plantejar un ERE entre els treballadors i la Mariona va decidir acollir-s’hi. “Tot i que havia aconseguit un estatus i un sou, feia temps que volia canviar. Tenia el projecte personal de formar una família i això era incompatible amb una feina que m’obligava a viatjar moltíssim, d’avui per demà”. Un cop va deixar l’empresa, després de dotze anys, li van arribar moltes ofertes, però va decidir apartar-se del món del tèxtil i va entrar treballar a l’administració pública, com auxiliar administrativa. Aquesta etapa també es va allargar dotze anys i es va acabar quan la Mariona va recuperar un vell somni que havia tingut ja estudiant, el de dedicar-se a la docència.
“Sempre havia volgut ser professora. De fet, quan feia segon de carrera vaig voler passar-me a magisteri, però la meva mare em va convèncer que acabés el que havia començat”. Així i tot, Lloveras havia cursat el Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP) i estava inscrita a la borsa d’ensenyament públic. Tot va anar rodat: “A l’Escola de Teixits obrien un nou cicle, necessitaven gent, em vaig descongelar el número de la borsa i vaig entrar”.
Però els canvis professionals no són tan senzills. “El principi de treballar de professor és molt dur i més a FP, no hi ha llibres ni guions per preparar les classes. Això vol dir que hi has de posar moltes hores. Vaig recórrer a materials meus de quan feia la carrera i també d’excompanys que treballen en àmbits que jo no he tocat”.
Un cop immersa en el món de l’ensenyament, reconeix que el que més li agrada és acompanyar els seus alumnes en el procés de creixement personal. “A banda d’ensenyar-los un ofici, veure com arriben perduts i com, de mica en mica, s’enganxen als estudis i avancen és el millor”. A l’altra banda de la balança s’hi troba la rigidesa de l’administració i l’excés de burocràcia que li toca gestionar en el seu dia a dia. “Tot plegat fa que tinguem poc temps pel que és important”, es lamenta. “A l’Escola de Teixits hi ha professionals que s’estan jubilant i no tenen relleu. És tan necessari recollir tot aquest coneixement i expertesa! I, en canvi, no hi ha temps per fer-ho, és molt trist”. I rebla el clau: “Tots els docents haurien d’haver passat per l’empresa abans d’ensenyar”.