Ensenyar i aprendre: entre l’experiència integral i la captura neoliberal
Aida Sánchez de Serdio Martín. TransitarLab 3A. Paisatges educatius
La idea que l’aprenentatge és integral, es produeix en tots els àmbits de la nostra experiència i no s’atura en cap moment de la vida és alhora una obvietat i la cosa més insòlita. La parcel·lació, especialització i professionalització de l’activitat humana ha fet que l’educació (entesa com a adquisició de coneixements i preparació laboral per al futur) s’acabi associant amb l’escola. Evidentment, hi ha molts altres àmbits socialment reconeguts com a educatius: la família, les institucions culturals i fins i tot els mitjans de comunicació, però s’ha construït una jerarquia implícita entre educació reglada, no reglada i informal pel que fa a la seva valoració social i econòmica. És aquesta divisió, fragmentació i desconnexió el que fa que la integralitat, globalitat i continuïtat de l’aprenentatge es desdibuixi fins deixar de ser una evidència experiencial. Ja no tenim consciència de la interconnexió d’aquestes diverses dimensions de l’aprenentatge i, davant l’imperatiu de les qualificacions i els títols, hem oblidat el valor d’allò que aprenem mitjançant relacions interpersonals, la vida quotidiana, la imitació, la improvisació o el fracàs.
En l’actualitat es fan tota mena d’esforços per recosir allò que no estava pas separat. Des de les pedagogies actives, passant per l’aprenentatge per projectes, l’aprenentatge servei o l’anomenat aprenentatge autèntic, l’objectiu és en tots els casos tornar a connectar l’educació escolar amb el context social de manera que esdevingui una experiència real de producció de coneixement i de vinculació significativa amb els altres àmbits de la vida i les organitzacions associades. De fet, aquestes tendències han passat a ser considerades innovadores. Igualment, la idea que l’educació és una fase de la vida que, si no s’opta per fer carrera acadèmica, acaba amb l’obtenció d’un grau universitari al voltant de la vintena, ja es considera obsoleta. Les persones es continuen formant, ja sigui per automotivació o per necessitats laborals, al llarg de tota la vida. Nombroses iniciatives institucionals avancen en aquesta direcció, diversificant les experiències educatives y les trajectòries professionals, la qual cosa permet que més persones -que potser d’una altra manera abandonarien la seva formació- trobin el seu lloc en la comunitat educativa al llarg i ample de la vida.
Però aquestes tendències que, sens dubte, tenen la potencialitat de permetre el reconeixement de la naturalesa global de l’aprenentatge, es desenvolupen en un context econòmic i social que ens obliga a matisar aquesta lectura optimista. Per exemple, no podem oblidar que moltes de les propostes d’innovació educativa a les escoles tenen el suport conceptual i econòmic d’entitats privades o de fundacions de la banca. I si llegim l’èmfasi que aquests corrents innovadors posen en la capacitat d’aprenentatge autònom, el treball en equip, la creativitat, etc. a la llum de les reconfiguracions de l’economia contemporània, veiem com aquestes són precisament les habilitats que necessiten els treballadors flexibles, automotivats i precaris del capitalisme neoliberal i desregulat. De la mateixa manera, l’imperatiu de l’aprenentatge al llarg de la vida ens parla d’una vida laboral incerta, basada en la competitivitat permanent i marcada pels canvis d’orientació professional forçats sovint per l’atur o la precarietat. Finalment, la tendència a acreditar els sabers obtinguts per l’experiència professional o de manera informal (a través de l’aprenentatge autodidacta o entre iguals, per exemple), tot i suposar un reconeixement d’aquests sabers fins ara subestimats, també participa del mercat de titulacions en què s’està convertint l’educació, com si un saber no acreditat amb un títol i, per tant, amb valor al mercat laboral, no fos un saber legítim. En resum, cal entendre aquest fenòmens com quelcom complex, necessari, i ple tant de possibilitats com de paradoxes.
Dins d’aquest marc general, el diàleg que vaig establir en la sessió de TRANSITARLab dedicada als paisatges educatius va tenir com a finalitat connectar aquestes discussions amb la temàtica de la sessió, i amb les reflexions tant dels components de la taula rodona com dels participants. Havent arribat a la conclusió que no tenia sentit fer una ponència monològica a l’ús, la continuïtat amb la dinàmica de construcció dels paisatges educatius que es va realitzar amb els participants em va portar de manera natural a una forma d’intervenció de que, a manca de millor nom, vaig definir com a sessió de DJ d’idees. Seguint el to del diàleg i les reflexions presents, vaig intentar aportar conceptes, debats i exemples que s’enllaçaven al fil dels interrogants plantejats en una mena Power point low tech fet in situ amb fulls de paper, el qual, a diferència del programa informàtic, tenia l’avantatge de permetre la reordenació constant de les “diapositives” segons calgués establir relacions.
A partir dels temes que eren a l’eix de la sessió (la formació al llarg de la vida i les relacions entre els àmbits educatius reglats, no reglats i informals), es van articular alguns conceptes clau com ara reflexivitat crítica, agenciament, tàctiques i estratègies, o extitució. Aquests conceptes permeten il·luminar alguns aspectes fonamentals del que suposa prendre posició en aquest debat sobre la formació al llarg i ample de la vida. La reflexivitat crítica implica la capacitat de comprendre la pròpia posició en una entramat de relacions entre agents, individus i institucions de manera no afirmativa o apologètica, sinó conscient tant de les limitacions d’aquesta posició com de les possibilitats de transformació que ens posa a l’abast. L’agenciament es refereix a la capacitat de crear un espai de crítica i resistència envers allò hegemònic, així com a la possibilitat d’efectuar transformacions a partir d’aquesta crítica mitjançant l’acció col·lectiva. Les nocions d’ estratègia i tàctica, proposades per Michel de Certeau, defineixen dues operacions relacionades: la primera és la “gramàtica del poder” capaç de produir, quadricular i imposar espais i règims, mentre que la segona és “l’art del feble” que li permet utilitzar, manipular i tergiversar les estratègies. Finalment, el concepte d’extitució de Michel Serres explica els processos pels quals les institucions es tornen flexibles i poroses, passant d’una definició basada en diferències clares entre el dins i el fora, en l’estabilitat i la rigidesa, o en les estructures i funcions jeràrquiques, a una que les assimilaria més a una superfície variable on es connecten i desconnecten multitud d’agents.
Com en un DJ showcase, aquests conceptes permetien establir relacions amb debats com ara la relació ja assenyalada entre l’aprenentatge al llarg de la vida i la neoliberalització de l’economia, o les paradoxes que emergeixen quan es vol posar en valor la diversitat de coneixements que adquirim de manera no reglada o informal. També hi vam poder relacionar casos i experiències concrets. Per exemple, com a forma de resistència a la mercantilització del coneixement, s’han consolidat conceptes com el d’open knowledge que fa referència al saber que es pot distribuir, reutilitzar i difondre sense restriccions legals o tecnològiques, partint de la idea que el coneixement és comú i propietat de tota la societat i, per tant, no s’ha de privatitzar. Pel que fa al reconeixement dels sabers quotidians i no formals, trobem experiències com el Banc Comú de Coneixements impulsat per Platoniq, però també els bancs de temps organitzats ciutadanament i que sovint s’usen per intercanviar sabers i habilitats. Una plasmació artística de la transmissió dels sabers quotidians de les dones és el projecte Transmissions de la vídeo artista Marta Vergonyós, on l’aprenentatge es presenta com una (con)vivència i una relació intersubjectiva entre dones que es comuniquen maneres de fer intergeneracionalment. En un format completament diferent, un altre projecte artístic, la Silent University, crea una estructura nòmada per a l’autoorganització de la docència i l’aprenentatge entre persones migrants i refugiades.
Per altra banda, les competències han emergit com una forma de donar sentit a l’aprenentatge més enllà dels continguts curriculars en forma de capacitats globals. Ara bé, les competències també són problemàtiques perquè poden funcionar com a predeterminacions del punt d’arribada del procés d’aprenentatge que, per naturalesa, no es predictible. Tenint en compte que l’educació sempre implica marcar-se certs objectius, és possible crear processos pedagògics que no colonitzin el futur? En una línia similar, pel que fa a l’acreditació, iniciatives com les digital badges pretenen reconèixer de manera fiable i consensuada les competències adquirides a través de l’experiència professional. De nou, l’aspecte positiu que té el reconeixements de les capacitats adquirides per altres vies que l‘ensenyament reglat, es veu contrapesat per la contribució d’aquesta mena de propostes a la inflació del mercat d’acreditacions actual.
Un altre conjunt de debats va tenir a veure amb les relacions interinstitucionals necessàries a l’hora de fomentar aquesta educació integral. Podem imaginar una comunitat educativa expandida que inclogui una diversitat d’agents? Com posar en diàleg i fer col·laborar organitzacions que sovint tenen cultures institucionals oposades? És possible concebre l’aprenentatge com un procés que té lloc en tots els moments i àmbits de l’existència sense regular i disciplinar els temps no intencionals (el lleure, el joc, la diversió, la festa, el plaer)? Com a exemple de comunitat educativa expandida vam parlar del Taller de Mujeres Bordando del Mercado de San Roque de Quito, on no hi ha distinció entre el temps i l’espai treball de les mares i el de l’escola dels seus fills i filles, i on fins i tot la producció de materials educatius és compartida entre un i altre àmbit.
I, finalment, ens vam plantejar quina és la nostra agència institucional. És possible transformar (és a dir educar) les institucions on treballem? Podem imaginar tàctiques que ens permetin aprofitar les fissures i ambigüitats de les seves estratègies? Podem operar canvis (de l’escala i naturalesa que estiguin al nostre abast) que s’oposin a les normativitzacions i abusos de poder i avancin cap a una major justícia social? Les institucions no són només estructures que ens subjecten, sinó que també ens atorguen determinades quotes de poder que podem detectar fent un exercici de reflexivitat crítica. Això ens obre tot un horitzó de possibilitats però també ens atorga una gran responsabilitat. La qüestió llavors és: què decidirem fer amb la nostra quota de poder cada dia?
