«Hi havia molta feina fent llistes i documents sense parar»
La vida de la Teresa Brugarola (Canet de Mar, 1936) ha transcorregut lligada a l’Escola de Teixits de Canet des que era una nena.
La seva mare, la Pietat, treballava a la cuina del centre quan aquest acollia centenars d’estudiants en diversos torns cada dia. El seu pare, en Pere Brugarola “Peret”, s’encarregava de fer funcionar la calefacció de l’edifici. Per això, els primers records d’infantesa de la Teresa estan lligats a les estones de joc al pati de sorra que hi havia davant l’edifici i que ja fa anys es va empedrar.
“Els Brugarola érem una família molt humil, dels perdedors de la guerra”, explica la Teresa. El seu pare, havia fet el Servei militar amb la República i amb l’esclat de la guerra es va incorporar a files, als pocs mesos el varen agafar i portar durant tres anys, en un camp de concentració a Chauen, al Marroc.
Aquell passat marcava la família i li complicava trobar bones feines. Per això, per acabar d’arrodonir el jornal en aquells duríssims anys de postguerra, en “Peret” feia estraperlo de cigarretes. Les venia als estudiants per cinquanta cèntims i la Teresa, que estudiava a Barcelona, li duia els cartrons amagats entre els llibres, a la cartera.
Amb només disset anys, la Teresa es va treure el títol de mestra, però només va exercir durant dos anys. Era ben veritat allò que deien que “es passa més gana que un mestre d’escola”. El seu caràcter decidit i treballador no passava desapercebut i aviat va trobar feina al despatx d’una de les prop de quaranta fàbriques tèxtils que llavors hi havia a Canet.
“Primer vaig treballar a Confesa, després a Pievesto i d’allà ja em va venir a buscar el senyor Sisquella, que era el secretari de l’Escola de Teixits”.
Així es va convertir en l’administrativa del centre en un moment en què l’escola de Teixits era un eixam d’estudiants vinguts d’arreu, repartits en torns de matí, tarda i nit. “Hi havia molta feina fent llistes i documents sense parar, tot a màquina, me’n feia un tip”, recorda.
A les acaballes de la dictadura, el 1975, la Diputació va començar a requerir als seus organismes que tota la documentació es fes en llengua catalana. A partir d’aquí, la Teresa va apuntar-se als cursos de català que organitzava Òmnium Cultural i que li van permetre adaptar el seu títol de mestre. Aquell reciclatge, que es va allargar tres anys, el va haver de compaginar amb la seva feina a l’Escola de Teixits, la cura de dos fills i la gestió d’un hostal familiar.
Però el que va posar a prova la capacitat de treball de la Teresa va ser la jubilació del secretari del centre. Llavors ella va haver d’assumir les seves tasques i, fins i tot, alternar-les amb les classes de català. Va ser quan es va implantar la Formació Professional i ella va impartir dos cursos als alumnes al mateix temps que mantenia les hores d’administració.
Amb l’arribada de la globalització i les diverses crisis del sector tèxtil, la Teresa va anar veient com l’Escola de Teixits es buidava d’alumnes. El declivi li recordava les paraules del pare Ordóñez que, a les misses d’inauguració del curs que es feien abans, havia alertat estudiants i professors dels perills de permetre que les màquines substituïssin l’esforç de les persones. “Però no només els van substituir, sinó que fins i tot es van emportar les maquinàries a altres països i les fàbriques van anar tancant”.
La Teresa es va jubilar d’hora, amb 60 anys. “Feia massa temps que assumia feines no reconegudes i el meu cos deia prou”. Aquest sentiment es va veure una mica alleujat durant la celebració del centenari, quan se li va demanar que bufés les espelmes del pastís, juntament amb Jaume Sauleda, en representació de tots els que havien passat per l’Escola de Teixits. “En Miquel Soler (director actual) es va adreçar a mi per agrair-me la feina feta”.
Un gest necessari per algú que ha lligat gran part de la seva vida a l’Escola de Teixits i que encara es mostra feliç de tornar-hi a entrar per seguir formant-se als cursos de la UNED que s’imparteixen al centre.