$community_name

21/06/2017 11:39 h.

L’actualització de la tradició de renovació pedagògica al nostre país, amb totes les seves denominacions i concrecions actuals, passa per situar l’alumne al centre del seu propi aprenentatge. Aquesta idea comporta unes actuacions urgents i necessàries dels diversos agents que intervenen en el sistema educatiu. 

Situar la persona al centre del seu itinerari educatiu vital –de l’escola bressol a les aules d’extensió universitària per a la gent gran, passant per l’aprenentatge d’idiomes, l’educació musical, la formació professional, l’escoltisme...-  demana el pas de l’antiga fàbrica de coneixements a una educació integral. Educació que ha de donar als alumnes l’oportunitat de desenvolupar totes les seves capacitats i una formació humana que garanteixi la inclusió a la societat com a ciutadans lliures i amb capacitat crítica. No hi ha dues persones iguals, ni amb circumstàncies iguals, i el sistema educatiu és per a educar a tothom. Sense excepció.

L’escola no està ni pot treballar sola. Forma part d’un ecosistema educatiu, d’una comunitat educadora. I ha de poder establir un diàleg i una complicitat entre les famílies, les institucions i l’entorn per tal de millorar aquesta formació integral dels alumnes. Ens cal una escola inserida en la seva realitat propera, que interactuï amb la cultura, amb els esports, amb la societat...

Aquest és el model de centre educatiu que l’administració ha d’impulsar: centres amb característiques singulars que plantegin projectes propis, que puguin exercir la seva autonomia organitzativa i de gestió, i que, per tant, puguin ser actors coresponsables de l’educació del nostre país. Cal vetllar per l’autonomia del centre a l’hora de dissenyar i dur a terme aquests projectes, i d’altres de singulars, que facilitin el propi procés de millora.

Si l’escola té un projecte, el municipi també ha de tenir un projecte. Consensuat, liderat, reflexionat, planificat i emmarcat dins un projecte de país. Un projecte que ha de ser fruit d’un nou gran pacte nacional per l’educació.

I tot això ha de tenir conseqüències polítiques a les institucions. Si l’alumne és el centre, i l’escola i el municipi tenen un projecte al respecte, la funció de les institucions educatives ha de ser diferent. De reactores a l’actualitat i generadores de decrets, regulacions, instruccions i normatives hem de construir administracions basades en la confiança i coresponsabilitat amb altres institucions –escola, ajuntaments, entitats- per a facilitar i possibilitar la realització de la tasca educativa.

Cap on hauria d’anar aquest canvi? Bàsicament en abandonar les polítiques piramidals per a crear coresponsabilitats. Això ha de traduir-se en la capacitat d’interlocutar i generar suports materials, tècnics i econòmics segons les necessitats. Caldrà ajudar més a qui més ho necessiti i més s’hi impliqui. No hi ha res més inequitatiu que ajudar igual als qui són diferents. Ens cal, doncs, capacitat de generar responsabilitats compartides entre diferents institucions públiques, incorporar-hi altres actors, aclarir lideratges, dissenyar nous formats i avaluar-los.

Fer el canvi d’una escola tradicional a un model avançat no és ni ràpid ni senzill, però és imprescindible. L’educació és un bé comú que al nostre país s’articula com a servei públic. I aquest servei pivota sobre diversos actors, cadascú amb el seu pes i la seva responsabilitat. Per a definir aquests pesos i aquests projectes ens cal, per sobre de tot, confiança en tot el potencial de qualitat dels professionals de l’educació: mestres, professors, educadors, monitors... servidors públics amb capacitat de millora del sistema educatiu. I si creiem i volem la igualtat d’oportunitats hem d’entendre que l’alumnat és heterogeni, les realitats són heterogènies i les escoles i programes educatius han de ser necessàriament heterogènies. I les polítiques públiques hauran de donar respostes diferents a realitats diferents.

 

Rafa Homet, diputat d'Educació de la Diputació de Barcelona.