Pobles, ciutats, comarques i diputacions
28/02/2018 09:59 h.
Catalunya és un país que s’ha anat construint en base a una xarxa territorial molt complexa de pobles i ciutats, que malgrat tenir una capital d’abast europeu, com Barcelona, i de tenir capitals de regions administratives, en base a la lògica espanyola, que no catalana, les províncies, compta amb una xarxa amb diferents nodes interconnectats entre sí, a través de relacions socials, econòmiques i culturals, fugint de dinàmiques radials.
La complexitat de pobles i ciutats catalans és fruit d’un desenvolupament econòmic comercial i industrial que ha necessitat i ha potenciat aquesta xarxa. A partir d’aquesta complexitat i a mesura que la funció de les institucions públiques i de les necessitats de la societat han anat evolucionant, els catalans hem anat constituint un marc institucional propi, sobreposat a una organització institucional de planta espanyola. És per això que hi ha una sobreposició d’administracions supramunicipals com són els consells comarcals i les diputacions, que s’han de sumar en moltes ocasions a la Generalitat i a l’Estat.
Catalunya té una tendència social i política municipalista, la ciutadania demana respostes a la seva administració més propera, que és l’ajuntament. I d’ajuntament n’hi ha de moltes dimensions, amb recursos desiguals, però els ciutadans esperen la mateixa bona resposta del seu ajuntament.
És per això que cal un pacte formal o de facto, de les institucions del país, per actuar amb un horitzó comú que és el de donar la millor resposta a les necessitats dels nostres ciutadans, sabent que la principal via de solució ha de ser a través dels nostres ajuntaments. Així que cal lleialtat cap al món local, dotar d’eines financeres i legals als ajuntaments, facilitant que aquests puguin accedir a recursos tècnics i econòmics al marge de la seva dimensió. I que els límits comarcals i provincials no representin un mur administratiu que no permeti el desenvolupament en peu d’igualtat de tots els municipis de Catalunya, siguin del territori que siguin.
I el món municipal, per coresponsabilitat, hauria d’abandonar la política de campanar i obrir-se a la col·laboració i la mancomunació amb d’altres municipis, que no vol dir fusió forçosa sinó aliances per projectes.
El republicanisme català és també això, perquè republicanisme és igualtat d’oportunitats per tots els ciutadans, visquin on visquin.
Jordi Fàbrega, diputat d'Infraestructures Viàries i Mobilitat de la Diputació de Barcelona