«Amb el 3D ens saltem la confecció i aconseguim un procés més sostenible»
Bárbara Julián Gómez, responsable de disseny i formació de Shima Seiki
Arrenca com una tradició familiar. El meu pare era enginyer tèxtil i treballava a Jumberca, una empresa que desenvolupava maquinària tèxtil. A través d’ell vaig conèixer l’Escola Universitària de Teixits de Punt de Canet. Però el moment clau va ser quan tenia catorze anys.
Què va passar?
Acompanyant el meu pare a una fira, em vaig enamorar d’una màquina. Ja no vaig pensar en una altra cosa que estudiar enginyeria tèxtil. I fins avui!
Quina ha estat fins ara la teva trajectòria professional?
Vaig acabar els estudis el 95 i vaig començar a treballar a l’empresa on estic. Ja fa vint-i-set anys.
On treballava el teu pare?
No, la meva idea era treballar a Jumberca amb ell. Però en aquella època, bastant més masclista que ara, era difícil que una noia entrés a prototips. L’oferta que hi havia era per fer mostres i això no m’agradava. Jo volia desenvolupar coses, fer d’enginyera. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrar a Shima Seiki, una multinacional japonesa que té oficina a Barcelona. Vaig entrar allà a fer formació, a donar classes, i al final m’hi vaig quedar.
El tèxtil és un món molt masculinitzat?
Totalment! De fet, a Shima Seiki he anat avançant professionalment quan he tingut la “sort” que un company home es posava malalt o marxava. D’aquesta manera vaig poder entrar al departament tècnic a muntar màquines, viatjar i tantes altres coses. Així i tot, quan arribava a un polígon industrial a muntar una màquina em preguntaven on era el Juliàn i perquè havien enviat la secretària. Tot plegat em va costar molt al principi. Imagina’t una nena de vint-i-un anys, amb una caixa d’eines a muntar una màquina en un polígon perdut d’Andalusia. Va ser complicat. Però demostrant que tinc la capacitat, els coneixements i el suport de l’empresa he arribat on soc ara i estic molt contenta.
Quina ha estat la teva evolució a Shima Seiki?
Després de muntar màquines, vaig passar a reparar, a fer manteniment i vaig fer de professora molts anys. Ara em dedico sobretot a programació, que és la part més complexa.
Per què?
Perquè fem peces sense costures i això requereix una capacitat i una concentració molt intenses. Entre el 2004 i el 2008 vam començar a treballar peces en 3D per poder passar el programa a la màquina. El procés em va atraure moltíssim, tot i que té a veure més amb patronatge que amb la mecànica. Ara ja fa deu anys que porto el departament de disseny i desenvolupament de 3D d’Espanya, Portugal i Marroc.
Cap on va el teu sector?
Estem molt encarrilats a intentar evitar la confecció. En tots els processos de la cadena de valor, la confecció s’ha convertit en un embut. No hi ha confecció en teixit de punt enlloc, ni a Espanya ni a la Xina, enlloc. Per això nosaltres dediquem molts esforços al 3D, per aconseguir que la peça surti de la màquina sense necessitat de confecció.
Salveu un problema i, a sobre, genereu un estalvi.
I no només això, la inversió en maquinària 3D fa que tot el procés sigui més sostenible.
Com?
Perquè no generem els residus resultants de la confecció. No llencem res, amb el mateix fil fem tota la peça. Això passa perquè el procés no comença a la màquina, comença amb el disseny 3D i això comporta un estalvi brutal de digitalització, energia i temps. Abans es podia trigar dos mesos a desenvolupar una jaqueta, ara en dos dies la tens desenvolupada i amb el programa a màquina.
Cap on diries que va el sector?
Ara tots els esforços es concentren en la digitalització i la sostenibilitat. Però implementar aquests processos en una empresa requereix, com a mínim, quatre o cinc anys. A més, ho has de fer de forma empàtica amb la gent, perquè les capacitacions se’n van.