«Sempre m’ha apassionat el món del tèxtil»

Núria Quer de la Torre, directora de fàbrica a Gasol. Va entrar a estudiar a l'escola de Teixits de Punt de Canet el 1990. Venia de fer dos anys de formació professional de moda i confecció a l'escola d'Olot.

Núria QuerPer què vas triar l'Escola de Teixits de Canet?

No tenia cap lligam familiar amb el tèxtil, però des dels sis o set anys que m'agradava cosir i fer patrons. Després de passar per la formació professional de moda i confecció, vaig pensar que aquí podria continuar el meu camí.

Va ser fàcil?

No! Jo venia d'un COU de lletres i posar-me en una carrera de ciències em va comportar que el primer any el vaig haver de fer en dos. Però després ja m'hi vaig trobar molt còmode. El tèxtil és un món que m'apassiona.

Com era la vida universitària a Canet?

Al principi no coneixia ningú i anava i venia cada dia de Girona. Després vaig trobar un pis amb unes companyes que estaven com jo i ens vam quedar a viure aquí fins que vam acabar els estudis. En ser una universitat tan petita, l'ambient era familiar, ens coneixíem tots i tot ho vivíem molt intensament.

Quan vas entrar en contacte amb el món empresarial?

A segon vaig començar a treballar al SIAT dins mateix de l'escola. Era un servei que l'escola oferia a les empreses i consistia a fer reclamacions i estudiar els teixits que havien sortit malament.

I després?

L'últim any vaig ajudar un empresari de Canet a fer les proves de laboratori. Aquest empresari tenia un client de Girona que em va oferir feina a la seva empresa, Girona Tèxtil, una filatura que encara existeix. No feina d'enginyera, però estava dins del ram. M'hi vaig estar cinc anys, però les meves tasques eren administratives i vaig decidir canviar. Llavors vaig entrar a manufactures Antonio Gasol, a la part de creació de mitges i mitjons. Allà feia tasques de planificació i organització. M'agradava, però l'empresa va anar reduint fins a tancar, llavors em vaig fer sòcia del director de fàbrica i ens vam fer càrrec de la part de filatura de l'empresa. Això em va donar l'oportunitat de ser empresària, de tenir treballadors, veure tot un altre camp. Per mi va ser pujar a dalt de tot.

Com ho recordes?

Van ser uns anys de molta feina. Tenia fills petits, també estudiava català per apuntar-me a fer el CAP (curs d'adaptació pedagògica) i poder fer docència. A més, vaig fer un màster de direcció d'empreses. Van ser uns anys de molta lluita, d'estudiar, treballar i aixecar la família.

I es va acabar.

Vam tancar l'empresa quan el meu soci es va jubilar. Llavors vaig anar a parar a una altra filatura a Maçanet a fer formació. Però no hi vaig encaixar, jo tenia una política d'empresa molt diferent de la que seguien. Llavors em van oferir tornar a Gasol, la poca cosa que havia quedat de l'empresa amb una quinzena de treballadors. M'hi vaig llançar de cap. Ara fa cinc anys que soc la directora de fàbrica.

Què feu?

Bragues d'incontinència, minimitges i també distribuïm un altre producte que vam idear conjuntament amb una fisioterapeuta. Es tracta d'haramaki, una samarreta similar a un buf que serveix per protegir del fred el centre del cos. El fem amb fil de bambú.

I en un futur?

Estem força tancats en un tipus de productes. Així i tot, no deixem de pensar en com podem millorar, volem estar al cas de qui es fa i que se'ns conegui.