Sabies que...

La Nau Floris és l’espai de formació i recerca del CRT – Escola de Teixits. És el lloc on es pensen, es dissenyen i es creen els teixits.

Els tècnics de Diputació i d’EURECAT, amb el suport de becaris d’FP Dual, desenvolupen estructures tèxtils per a donar solucions a les necessitats de les empreses. També és un espai de formació amb workshops internacionals per experimentar estructures tèxtils i materials tècnics. I el professorat i l’alumnat del departament tèxtil moda de l’Institut Domènech fa la formació professional inicial a les aules taller de la nau noucentista.

Un espai de creació on tecnologia, persones i enginy conviuen harmònicament.

 

L’actual CRTTT immers en la recerca i la creació, ja va ser bressol d’innovacions tecnològiques que van revolucionar el sector tèxtil, quan tenia la forma d’escola universitària. El cas més cèlebre és el de la patent signada per Josep Maria Picaza, el 1997, per fabricar peces de roba sense costures.

Josep Maria PicazaL’abril de 1996 la casa japonesa SHIMA SEIKI va presentar la primera màquina que teixia peces de roba sense costures. Feia tot just uns mesos, el 25 de març, que l’empresa havia adquirit les patents que desenvolupaven la tecnologia que ho feia possible de mans d’un enginyer tèxtil de Canet de Mar, Josep Maria Picaza, d’origen basc. Picaza, havia estat alumne de l’Escola Universitària de Teixits de Punt i, posteriorment, també n’havia estat professor. L’invent de Picaza va permetre a SHIMA SEIKI situar-se al capdavant de la fabricació tèxtil a escala mundial. Es tractava de màquines que, a la vegada, teixien i confeccionaven els jerseis sense talls ni costures, d’una peça, amb rapidesa, de manera robotitzada i sense operaris.  

Picaza va exposar el seu invent en el primer número de la revista Entremalles, que va publicar el 1997 l’Escola de Teixits de Punt de Canet. Sota el títol “Un desafiament Tecnològic”, l’enginyer posava l’accent en el problema dels costos de la indústria del teixit de punt. Fixava el cost de la mà d’obra entre un 25 i 35% (depenent de la regió) del qual el 60% corresponia a la preparació per al tall, el tall i la confecció.

Pel que fa a les matèries primeres, Picaza arribava a la conclusió que en els diversos processos de manufactura es perdien molts quilos de material: de 100 quilos de matèria enviats al taller de tricotatge, el 33% acaben malbarats. Per aquest motiu, es va entestar a idear un nou sistema tecnològic que resolgués l’estalvi de la matèria primera i, al mateix temps, elimines les operacions de tall i confecció. En definitiva, una nova tecnologia que permetés el “tissatge de peces sense costures”.

Però la seva idea no va causar impacte des del primer moment. De fet, Picaza va presentar les seves innovacions a la indústria i ningú se’l va creure. Va portar-ho a la fira ITMA i va passar totalment desapercebut. No va ser fins que els japonesos de SHIMA SEIKI es van interessar per l’invent i, finalment, van comprar les patents que no es va desenvolupar els mecanismes. Gràcies a la tecnologia de Picaza, SHIMA SEIKI és avui un dels fabricants més grans de maquinària per a gènere de punt al costat de l’alemanya STOLL.

En el seu article, Picaza ja augurava que “el futur introduirà, en major o menor mesura com habitual aquesta quarta tècnica de producció de peces exteriors. Perfeccionaments dels processos i desenvolupaments de noves tècniques que agilitzin i millorin els ja coneguts, s’aniran succeint. És la història que es repeteix. Es tracta de superar barreres tecnològiques”.

Cartell de 1983

L’escola de Teixits de Punt de Canet de Mar va néixer en el marc del projecte de reforma educativa de la Mancomunitat de Catalunya. El breu impàs de la Generalitat durant la Segona República i l’arribada d’un règim polític diferent al que havia impulsat la institució, comportà una llarga lluita per assolir el reconeixement dels estudis i la seva homologació. Tampoc ho facilità la preeminència del teixit a la plana per sobre del teixit de punt.

El 1940 l’Escola reinicià la seva acció formativa afegint un quart curs als estudis. La Guia docent de 1940 definia els estudis tècnics que s’havien de desenvolupar a l’Escola adreçats a la preparació de “los técnicos en la especialidad del tejido de punto, a fin de poder orientar y dirigir este ramo de la industria textil”. Es podia accedir a aquests cursos amb 16 anys i haver superat els dos cursos preparatoris - en què s’hi preveia la instrucció premilitar - o bé, posseir el títol de batxiller, passar un examen i fer les assignatures dels cursos preparatoris que no s’haguessin cursat de batxillerat.

Els industrials membres del Patronat, reconstituït el 1939, dissenyaren un pla amb l’objectiu d’homologar el pla d’estudis per assimilar-lo al de perit tèxtil. El primer pas fou intentar aconseguir per a l’Escola la “Instrucción premilitar superior”, igual que les altres escoles de pèrits. Després de diverses negatives, per part del Ministerio de Educación, la Diputació va fer seu el repte d’assolir l’oficialitat dels estudis posant sobre la taula les inversions executades en el centre, el nivell dels estudis que s’impartien i l’elevat nombre i la procedència dels estudiants, una dada que demostrava que l’Escola superava amb escreix l’àmbit provincial.

El paper de la Diputació va donar els seus fruits i l’11 de gener de 1945 va arribar l’ordre ministerial que permetia homologar els estudis. En primer lloc, el reconeixement comportava el canvi de nom, l’escola passava a dir-se “Escuela Especial de Tejidos de Punto”. En segon lloc, la titulació esdevenia oficial. Però l’Ordre també comportava que el Ministeri s’atorgava a si mateix la vicepresidència del Patronat i es reservava el dret a reformar el pla d’estudis i a exercir la funció inspectora. A més, els tribunals dels exàmens passaven a estar formats per cinc membres designats per la Direcció General d’Ensenyament Professional i Tècnica. L’ordre també donava un més a la Diputació per fer arribar el reglament del patronat de l’escola.

Al llarg dels anys els plans d’estudis van anar patint transformacions. El 1954 s’afegí “formación del espíritu nacional”. El Pla de 1957 significa un canvi, ja que tot i seguir amb cinc cursos, aquests es dividiren en preparatori, selectiu i tres cursos tècnics. El Pla d’estudis de 1964 implicà una retallada d’hores lectives. El 1967 el Consell de Ministres dictava un decret en què s’incloïa a la branca tèxtil l’especialitat de teixits de punt. Es creava, doncs, el títol d’Enginyer tècnic en teixits de punt. El Pla de 1974, que exigia el COU per cursar l’enginyeria, implicà una nova reducció de càrrega lectiva.

El 1978 l’escola s’adscriví a la Universitat Politècnica de Catalunya. L’entrada dels equips democràtics a la Diputació, arran de les eleccions municipals de 1979, també comportà un punt d’inflexió. Quatre anys més tard, el 1983, es creà la secció de Formació Professional.

“Marxar d’Erasmus és la vivència més gratificant de la vida d’un estudiant”. Aquesta era la reflexió d’Ignacio Salvador, un enginyer tècnic industrial de la promoció del 1995. Com ell, la Gemma Moncanut va llençar-se a viure l’experiència i va marxar a Reutlingen (Alemanya), “Sempre havia volgut aprendre alemany i em va semblar que aquesta era una bona oportunitat per posar-m’hi. Se m’oferia la possibilitat de practicar l’idioma i, a més, aprofundir en els coneixements del gènere de punt. A més, tenia certa curiositat per saber com era l’ambient universitari en una ciutat d’Europa i amb una universitat més gran que la nostra. Vaig pensar que els avantatges que m’oferia eren molts més que els inconvenients i que sempre seria un punt més a favor meu en el currículum”.

Aquests eren dos dels testimonis que recollia el número quatre de la revista Entremalles per explicar els beneficis personals i professionals que comportava cursar part de la carrera a l’estranger. Aquests programes d’estudis eren el resultat de les relacions que va establir l’Escola Universitària de Teixits de Punt de Canet, a principis dels anys noranta, amb les universitats de De Monfort University, Fachhoochschule Reutlingen i amb Tampereen Ammattikorkeakoulu. El projecte el liderava el professor Ramon Rovira, amb la col·laboració de Joan Josep Alonso i Òscar Figuerola.

Els estudiants van acollir amb entusiasme la proposta, de fet la demanda de plaça superava l’oferta. A més, a partir del 95, els alumnes podien acreditar les assignatures cursades durant la seva estada, mitjançant el sistema europeu de reconeixement de crèdits. Però a partir de l’any 2000, la disminució del volum econòmic destinat a les beques Erasmus va fer caure l’interès dels estudiants que veien molt difícil assumir l’allotjament i la manutenció adequada durant l’estada a l’estranger.

En canvi, els joves que arribaven a Canet provinents de les universitats de Reutlingen i de Tampere no tenien els mateixos problemes. Tant la universitat alemanya com la finlandesa confiaven en el pla d’estudis i el nivell acadèmic que s’impartia i atorgaven als alumnes un suport econòmic que els permetia viure i estudiar a Canet amb comoditat, alhora que convalidaven els crèdits de les assignatures cursades.

Les relacions internacionals no se circumscrivien únicament a intercanvis d’alumnat, durant el trienni 1995 - 1998 es va permetre la visita de professors dels tres centres amb qui s’havia establert col·laboració. L’experiència es va repetir en el període 2002 – 2008, moment en què Òscar Figuerola assumí les relacions internacionals de l'EUETTPC. Es van mantenir els acords internacionals que hi havia i se’n va signar de nous amb universitats de Romania i Bulgària. Al mateix temps, es van tornar a impulsar els intercanvis d'estudiants i de docents. El 2006, el pla d’extinció dels estudis universitaris va posar punt final la iniciativa.

 

El curs 1997-98 es va desplegar un nou pla d’estudis universitari que va introduir l’optativa de Disseny, a més de la tradicional branca Tecnològica.

A la desfilada anual de moda es presentava el treball col·laboratiu de l’alumnat. El 2005 es va decidir fer-la a la Riera Sant Domènech per mostrar el procés que va del disseny al producte.

L’any 2013, el sector tèxtil del Maresme, de la mà de CETEMMSA, va exposar a la Generalitat la gran dificultat per trobar professionals formats per a les empreses. Per tal de donar resposta a la demanda, el departament d’educació va decidir oferir nous cicles de l’àmbit tèxtil. L’ajuntament de Tordera, que comptava amb l’empresa Inditex, feia anys que reclamava poder oferir un grau mitjà o superior del sector tèxtil. Però la crisi econòmica del 2008 va dissuadir l’administració catalana d’invertir en noves instal·lacions sense saber, prèviament, quin seria el resultat de la matrícula i quines eren les necessitats reals del sector. Finalment, l’opció escollida va ser Canet, on la Diputació tenia l’Escola de Teixits, un centre que ja disposava de les aules i la maquinària necessàries per impartir els cicles, a més d’allotjar un centre de recerca i ser un punt de consulta i formació per a empreses.

Lali Ramos i Mariona Lloveras

Lali Ramos i Mariona Lloveras

Per fer possible la implantació dels nous cicles, el departament d’Educació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona van signar un conveni ampli que contemplava, entre altres qüestions, la cessió dels espais per part de la Diputació, l’accés a la maquinària i el suport i assessorament dels experts que treballen al CRTTT.

El curs 2013 - 2014 va obrir-se un primer cicle de grau mitjà de Confecció i Moda. Amb els anys, l’oferta es va anar ampliant amb dos cicles més, el cicle de grau mitjà de Fabricació i Ennobliment de Productes Tèxtils i el cicle de grau superior de Patronatge i Moda. Tots tres cicles consten de dues mil hores distribuïdes en dos cursos acadèmics. Els alumnes de primer fan classe al matí, mentre que els de segon van de tardes perquè han de compaginar les classes amb les pràctiques a les empreses. Precisament el contacte amb les empreses, a través de l’anomenat FP Dual, proporciona als alumnes una primera experiència laboral real que els docents consideren clau per a l’evolució dels alumnes, ja que a banda d’obrir-los les portes al món del treball, en molts casos els anima a continuar formant-se.

L’equip docent que imparteix els cicles està format per enginyers tèxtils i tècnics especialistes d’FP. Lali Ramos, cap d’estudis dels cicles, explica que es distribueixen els mòduls (assignatures) tenint en compte l’experiència professional de cadascú. “Tenim una professora que ha treballat molt en el sector núvia, per tant, ella és l’encarregada del mòdul de patronatge a mida”, exemplifica. Però també destaca la importància del treball en equip, que aborden a través de projectes transversals. “Es tracta de treballar molt propers a l’alumne, que se sentin un més, com si formessin part d’una empresa en la qual és necessària la col·laboració de tots per aconseguir el resultat Final”, diu Ramos.

La voluntat de convertir-se en un centre integrat

En aquesta lluita per proporcionar el millor itinerari educatiu als seus alumnes, assenyalen com a una victòria important que el curs 2017 - 2018 van aconseguir obrir el cicle de grau superior de Patronatge i Moda. Ja fa dos anys que totes les places del cicle queden cobertes i, el que és més rellevant, el nivell de fidelització és molt elevat comparat amb el que tenen altres branques de cicles formatius. “Gairebé no hi ha abandonament. Els alumnes descobreixen un món que els agrada i nosaltres els fem tot l’acompanyament possible perquè finalitzin els seus estudis amb èxit”, explica Mariona Lloveras, coordinadora d’FP.

La situació és una mica diferent en el cicle formatiu de grau mitjà de Fabricació i Ennobliment: “L’hem començat amb pocs alumnes, però els agrada molt. És una pena que sigui tan desconegut, perquè quan el fan s’adonen que té moltes sortides professionals. A més, és un cicle molt pràctic que obre les portes a oficis molt diferents com l’estampat, el teixit, el tint o la sublimació làser”, explica Ramos.

I no s’aturen aquí, ara l’objectiu és que la Generalitat també els atorgui el cicle superior d’Estilisme i Indumentària. Els l’han denegat en altres ocasions perquè forma part de la família de les arts plàstiques i no del tèxtil, però han decidir insistir. “Tots els alumnes volen ser dissenyadors!”, s’exclama Lali Ramos, que assegura que si un dissenyador ha passat abans per un grau mitjà i, per tant, té coneixements tècnics, serà un professional molt més valorat per les empreses. “Volem ser un centre integrat de FP de la família professional tèxtil. És la nostra lluita”, conclou.

A banda de la voluntat de crear bons professionals, l’altre element diferenciador dels cicles que s’ofereixen a l’Escola de Teixits és la voluntat d’acompanyament educatiu. Mariona Lloveras posa molt èmfasi en aquest acompanyament: “Tenim alumnes molt joves, a alguns els costa molt estudiar i no tenen les coses clares, això comporta conflictes a l’aula. Però lluitem per aquests alumnes, els ajudem a evolucionar. De fet, el millor de tot és veure com guanyen capacitat i seguretat”, explica.

Els certificats professionals

El darrer esglaó que vol assolir l’equip docent és el d’afegir els certificats professionals a l’oferta formativa. El SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) oferia aquests cursos a través d’empreses privades, de fet, el CRTTT n’ha ofert durant anys a través d’EURECAT. Ara la Generalitat ha obert la possibilitat que siguin els instituts públics els que ofereixin aquestes titulacions i l’IES Domènech i Montaner s’ha ofert com a centre capacitador tot assenyalant que ja tenen la dinàmica per garantir que la formació complirà amb els requisits establerts. “Els certificats professionals són molt importants, com a complement, en un institut que té voluntat de ser centre integrat, tal com marca la nova llei d’FP. La nostra idea és oferir-los als nostres alumnes, quan acaben els cicles, per tal que puguin complementar la seva formació, però també per donar resposta a les necessitats de l’entorn, de gent que es vulgui formar”, explica Ramos.

A principis dels vuitanta la Diputació de Barcelona va detectar l’escassetat d’enginyers i tècnics especialistes per nodrir el teixit industrial del territori. Amb la voluntat de generar nous camins per assolir la llicenciatura d’enginyeria tècnica, va decidir crear una nova branca de Formació Professional en teixits de punt que s’impartiria a l’Escola de Teixits de Canet. El centre ja feia anys que acollia els estudis universitaris i, amb la nova proposta, se substituïen les classes de nit d’oficial industrial i s’obria un itinerari alternatiu per generar tècnics qualificats que, si decidien continuar formant-se, podien accedir directament als estudis universitaris un cop assolida l’FP.

Acte de celebració del 30è aniversari de l’inici de l’FP a Canet celebrat el 2013 el mes de juny de 2013

Juny de 1998. Trobada de professors i exprofessors de l’FP iniciada el 1983 en el marc del 75è aniversari

En aquell moment, l’Escola de Teixits estava encapçalada per Jordi Palomer a la direcció, i Ramon Rovira com a cap d’estudis. L’encàrrec de bastir la nova línia es va fer a Tomàs Jover, enginyer tècnic que ja era professor de la carrera, i a Olga López, llicenciada en geografia i història. “Vaig rebre l’encàrrec el mes de juny, per començar el setembre. Em vaig passar l’estiu treballant”, recorda López. La proposta va experimentar un creixement exponencial. Va arrencar amb un primer curs amb divuit alumnes, el segon any ja se’n van inscriure una trentena i el tercer any ja es va haver d’oferir dues línies de trenta alumnes.

Els inicis de l’FP van requerir encaixar plantilles de docents, però també integrar un alumnat difícil, adolescents de catorze anys que, en la majoria de casos, havien quedat exclosos de cursar el BUP. “La gestió d’aula que requerien aquells joves va generar algunes reticències entre els professors de l’enginyeria, acostumats a tractar amb universitaris”. A més, en aquell moment la Formació Professional arrossegava l’estigma de ser l’itinerari que s’oferia als que no tenien capacitat per estudiar. “Arribaven nois a qui els havien dit que no servien i aquí guanyaven autoestima”.

Però aconseguir una bona convivència no era l’únic escull. Els cinc anys d’FP era un camí costerut, els estudis eren complexos i exigents. Hi havia alumnes que abandonaven abans d’acabar i el percentatge que assolia el títol acostumava a quedar per sota del 50%.  Al cap dels anys es va fer evident que aquella aposta no complia amb l’objectiu de generar promocions àmplies de nous professionals d’enginyeria. Amb tot, hi ha diverses causes que expliquen la cisi de la secció d’FP a partir de 1990. Per una banda, internament, l’augment de matrícula dels estudis d’enginyeria generà una oposició escèptica respecte el futur de la secció d’FP.  A més, la reforma educativa i la creació de l’Institut d’Ensenyament Secundari a la població n’accentuà la crisi. El juny de 1996 es rebé l’autorització de la Generalitat per impartir un cicle formatiu de grau mitjà de producció en teixits de punt, que es posà en marxa el setembre del mateix any. 

Malgrat tot, l’Olga López destaca l’excel·lent formació que van rebre els joves que van completar l’FP en teixits de Punt. “D’aquí van sortir molt bons tècnics i, alguns d’ells, van acabar cursant l’enginyeria. Potser no tants com hauria volgut l’administració, però el nivell era molt bo”.

A López li queda la recança de no haver aconseguit convèncer la Generalitat de la necessitat de transformar la Formació Professional en el model alemany d’FP Dual. Un model basat en la convivència de formació reglada i pràctiques en empreses, que comportava alts nivells d’inserció en el món laboral. El director de l’FP, Tomàs Jover, n’era el principal defensor i fins i tot va sondejar empreses que es van mostrar disposades a formar part de la iniciativa. Però un cop presentat el projecte a la Generalitat, va quedar en un calaix. Anys més tard, l’FP dual és una realitat, però Olga López lamenta el temps perdut.

L’Escola Universitària de Teixits de Canet de Mar, centre adscrit a la Universitat Politècnica de Catalunya, va decidir tancar portes el 2006. El juny del 2011 va obrir la darrera convocatòria per als alumnes que encara tinguessin assignatures o treball de final de carrera pendents.

Sessió sobre materialsEl de Canet de Mar era l'únic lloc específic en el gènere de punt, dels quatre centres tèxtils que hi havia a tot l'Estat espanyol. Però la transformació del sector, amb la davallada del nombre d'empreses dedicades al tèxtil, va fer disminuir la demanda d'estudiants. Primer va tancar l'escola de Béjar, després el centre del Maresme i finalment la d'Alcoi. Només Terrassa es manté, actualment adscrit a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Però la direcció va ser capaç de superar el moment i mantenir vives les instal·lacions, amb un nou projecte que comportava la reconversió de l’escola en centre de recerca. El 2008 els professors de l'escola de teixits van deixar les aules per passar a ser tècnics de recerca acompanyats del centre tecnològic, que després esdevindria Eurecat. Tal com explica el director, Miquel Soler, la conversió va ser una bona manera d'aprofitar els coneixements i la maquinària que hi havia a Canet per buscar noves oportunitats en sectors ben diversos. Això és el que fan des de llavors: investigar en tecnologia i aplicacions tèxtils per a diferents empreses que s'han convertit en els seus clients. Soler explica que són projectes a llarg termini i que els han portat a treballar en camps tan diversos com la medicina, l’esport o l’aeronàutica. Amb tot, el centre no ha de deixar d’oferir serveis d’assessorament a empreses tèxtils i formacions “a mida”.

La investigació i la recerca no han estat les úniques línies que han atorgat una segona vida a l’Escola de Teixits. El 2013 el centre van reprendre l’educació formal, en aquesta ocasió obrint estudis de formació professional en el marc d'un projecte de recuperació del tèxtil a la comarca.

El CRT – Escola de Teixits modernitza el seu parc de maquinària per a projectes de recerca industrial amb l’adquisició d’una tricotosa rectilínia electrònica Shima Seiki. La Diputació de Barcelona ha finançat els vuitanta mil euros que ha costat la màquina.

La màquina, en funcionamentLa Tricotosa és un teler que disposa d’un ampli ventall de possibilitats tècniques per a teixir gèneres de punt de recollida. S’ha escollit aquest teler perquè permet fer front als reptes que plantegen els nous projectes que demana la indústria, com per exemple, treballar amb fils tècnics amb requisits d’alta tecnologia.

Francesc Pera, responsable de projectes del CRT a Canet de Mar, explica que “amb aquest teler es podran dissenyar i crear estructures tèxtils per aplicacions tècniques a camps tan diversos com l’automoció, l’aeronàutica, l’esport o la medicina, aquests dos últims molt lligats.  Per exemple, hem fet peces de vestir amb sensors de constants que poden servir tant per a la medicina, per monitorar el pacient, com per a l’esport, per monitorar l’esforç de l’esportista”.

Amb el model anterior de tricotosa, el 2018 es va desenvolupar i patentar la part interior d’un protector integral de peu 3D per a la prevenció d’úlceres en el  marc d’un projecte entre Eurecat i l’Hospital de Mataró i el suport del programa Caixaimpulse. L’estudi tècnic tèxtil va ser desenvolupat al centre de Canet de Mar amb personal de Diputació. L’adquisició d’aquest teler permetrà dissenyar i desenvolupar noves estructures tèxtils que donin resposta a les necessitats actuals i futures de les empreses del país.

El desenvolupament industrial de Catalunya del principi de segle XX demanava especialistes tècnics per dirigir les indústries i també per operar les màquines. En aquest context, la Mancomunitat de Catalunya constituí el Consell de Pedagogia per coordinar les escoles que creà per oferir personal qualificat en els àmbits professional i tècnic i cobrir les mancances de l’ensenyament estatal. Les persones que determinaren el desenvolupament de les Escoles foren Alexandre Galí, Rafel Campalans, Eugeni d’Ors i Pompeu Fabra.

Les escoles tècniques oferien el seu títol propi. Són exemple d’aquest projecte, la Universitat Industrial (1910), l’Escola del Treball (1913), l’Escola de Bibliotecàries (1916) i l’Escola Local d’Indústries de Canet de Mar (1922)

La Mancomunitat de Catalunya va elaborar un projecte de creació d’escoles locals d’indústries el 1917 i el ple de l’ajuntament de Canet de Mar va aprovar presentar-se al concurs convocat el 1918. El 1920 l’ajuntament va cedir a la Mancomunitat la finca de Can Muní per ubicar-hi el centre i el 19 de novembre de 1922 el president de la Mancomunitat, en Josep Puig i Cadafalch, va inaugurar el centre, el qual va iniciar la seva activitat.

  • 1917 - Mancomunitat de Catalunya. Projecte de creació d’Escoles Locals d’Indústries
  • 1918 - 10 de febrer. Ajuntament de Canet de Mar. El Ple de l’Ajuntament aprova la presentació al concurs del projecte de la Mancomunitat
  • 1920 - Ajuntament de Canet de Mar. Cedeix a la Mancomunitat la finca de Can Muní que havia adquirit a Pere Pol, requisit per a la concessió de l’Escola Local.
  • 1922 - 19 de novembre. Inauguració. J. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya inaugurà l’Escola.