La transició democràtica (1975-1979)
Durant els primers anys de la transició democràtica (1975 -1977) es va produir un nou debat polític al voltant de la possible desaparició de les diputacions catalanes. El restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977, després de les primeres eleccions democràtiques al juny, i el retorn de l’exili del president Josep Tarradellas el 23 d’octubre del mateix any van suposar un gir fonamental per al manteniment de la Diputació de Barcelona, de la qual Tarradellas també va ser president a partir de l'endemà del seu retorn. La combinació de les dues presidències en la mateixa persona va facilitar el càlcul polític que proposava convertir la Diputació de Barcelona en la base estructural sobre la qual s'havia d'edificar l’organisme autonòmic restaurat. De fet, la Diputació de Barcelona, com havia succeït durant els anys inicials de la Segona República, va esdevenir el suport administratiu i econòmic principal de la Generalitat durant aquests anys de transició.
El pensament que sobreentenia que se suprimirien les diputacions o que, si més no, la Generalitat podria modificar el model territorial provincial no va desaparèixer tan fàcilment un cop aprovada la Constitució de 1978. Igualment, tot i que l’Estatut d'autonomia de Catalunya, referendat pel poble català el 25 d’octubre de 1979, havia descartat la desaparició de les províncies i la dissolució de les diputacions, les forces nacionalistes en qüestionaven l'existència. Amb tot, de mica en mica, es va anar imposant el realisme davant d’unes diputacions que no tan sols estaven constitucionalment dempeus i democratitzades després de les eleccions d’abril de 1979, sinó que tenien una solvència econòmica contrastada. La Sentència 28/1981 del Tribunal Constitucional va posar punt final al mite de la supressió de l’ens provincial, i va començar el camí per redefinir-les i encaixar-les en l’ordit institucional de Catalunya com a administració local al servei dels ajuntaments.
En aquest període, l’anomenada transició democràtica, es va tornar a posar de manifest el destacat patrimoni que la Diputació de Barcelona havia acumulat al llarg de la seva història, especialment en matèria cultural i educativa. A tall d’exemple, depenien d’aquesta diputació centres com ara l’Escola de Teixits de Canet de Mar, l’Escola Professional de la Dona, el Servei General de Biblioteques (que integraven la Xarxa de Biblioteques Populars i la Biblioteca de Catalunya), el Museu Marítim, el Museu de Maricel, el Museu del Cau Ferrat, el Museu d’Empúries, l’Escola del Treball, l’Institut del Teatre o la residència d’estudiants Ramon Llull.
