Laboratori 2B
Llegat
15 de febrer de 2019.
Arxiu Municipal. Sant Vicenç dels Horts.
7350 aC. Aquest és l’any en què es van dibuixar les inscripcions més antigues de la cova de les Mans, un lloc arqueològic de la Patagònia argentina ple de pintures rupestres on sobretot s’hi poden veure siluetes de mans. “Fins a quin punt aquella gent era conscient que estava generant un llegat?”, es pregunta avui Rafael Homet, diputat delegat d’Educació de la Diputació de Barcelona. Amb aquesta dubte comença el quart laboratori del projecte Transitar, orientar-se en un món canviant, aquest cop celebrat a Sant Vicenç dels Horts.
El protagonista del dia: el llegat. Com en les jornades anteriors, el laboratori consta de tres parts. Primer, un banc d’experiències, que aquest cop compta amb la presència de Bibliolab, un conjunt de serveis innovadors que reben suport de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, i també amb El Projecte Magnets desenvolupat a l’escola Samuntana de Sabadell, una de les diverses aliances per l’èxit educatiu impulsades per la Fundació Jaume Bofill en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament i la Diputació de Barcelona, entre altres. Després, la jornada compta amb una dinàmica sobre el concepte del llegat, i finalment, una conferència dinàmica d’Andrea de Pasqual, coordinadora general de Pedagogías Invisibles (Madrid), experta en mediació cultural, formació i comissariat d’esdeveniments.
Segons el DIEC, Diccionari de la llengua catalana, una de les definicions de llegat és “allò que una generació llega a una altra”. Precisament amb aquesta idea, enfocada més al futur que no pas al passat, Nausica Vidal, del departament d’Educació, comença la ronda de preguntes que respondran les convidades al banc d’experiències. Vidal diu que tant el Bibliolab com l’Escola Samuntana són “generadors de nous llegats a partir dels quals regenerar-se i anar endavant”. Aquests projectes comparteixen tres característiques: que són de caràcter innovador, que tenen aliances amb altres institucions i també amb l’entorn, i finalment que compten amb la filosofia oberta de compartir.
Però per començar: què va motivar la decisió d’emprendre aquests projectes? Quin llegat els precedia? Esther Omella, cap de l’Oficina de Programació i Avaluació del Bibliolab, explica que el seu llegat ve de la idea de biblioteca que propulsava la Mancomunitat. Tot i això, el seu objectiu és generar comunitats competents liderades per la biblioteca i les organitzacions que hi donen suport, i per tant en realitat la iniciativa representa “una transformació lenta i sistemàtica del model de biblioteca”: un llegat que canvia per a les generacions posteriors. Ara, el coneixement ja no es troba només en els llibres, i cal treballar de forma diferent i implicar la ciutadania més que mai i des de bon principi.
Per la seva banda, Sonia Garrido, secretària de l’equip directiu, que fa la seva ponència junt amb Patricia Rey, directora de l’Escola Samuntana, explica que el seu cas és diferent del de les biblioteques: “Es tracta d’un llegat que ningú hauria volgut”, comença, “la nostra escola es va crear el 1971, i poc a poc la composició social de l’alumnat es va anar desequilibrant, perquè es nodria d’un barri desafavorit”. El problema d’aquesta situació és que ningú es fixava amb el projecte que l’escola oferia, sinó que simplement acudia a aquell centre per proximitat o per la manca de places en altres llocs. Un fet que va canviar amb la seva incorporació al Projecte Magnet, gràcies al qual va poder fer aliances amb institucions potents del seu voltant i donar un gir al centre.
A l’Escola Samuntana les famílies han fet un canvi i sí que s’interessen pel nivell pedagògic que projecta el centre. Però com ha tingut lloc, aquesta evolució? També gràcies “a la col·laboració amb l’entorn, i sobretot amb l’Institut Català de Paleontologia i el Consorci Sanitari del Parc Taulí, amb qui hem fet el projecte”. És a dir, gràcies al treball en xarxa. Per a Patricia Rey, l’escola se sustenta sobre quatre potes: les famílies, els alumnes, el personal i l’entorn, i per això cal cuidar les relacions humanes i acompanyar les persones que no ho veuen clar. “El projecte Magnet no només mira per la diversitat d’alumnes, sinó també per la diversitat de mestres i de famílies”, conclou ella.
Quant al Bibliolab, el projecte ha impulsat un programa d’ajuts per identificar possibilitats de col·laboració a nivell territorial. Per exemple, treballa amb instituts locals i les universitats per tal de ser d’ajuda pels treballs de finals de curs, i també desenvolupa projectes d’innovació participativa buscant la implicació social, com ara en el projecte Read On, un programa perquè joves de 12 a 18 s’alimentin culturalment de la mà d’escriptors, il·lustradors i altres creadors, i així fer que la biblioteca es converteixi en un punt de trobada per a la creació artística entre el jovent. “L’objectiu no és només fer activitats, sinó desenvolupar l’ecosistema”, assegura Omella.
Així doncs, seguint amb la temàtica del quart TRANSITARLab: quin llegat generen aquests projectes? Sònia Garrido, per part de la institució educativa, creu que transmeten “la idea d’obertura”: que necessiten els altres per a poder avançar i així aconseguir transformar les coses. Esther Omella, per part de BiblioLab, relata que transmeten que “la biblioteca o és útil socialment o no és”, i que cal connectar aquests espais amb la societat, així com “assumir el repte de sistematitzar la informació que es genera col·lectivament per tal de transformar-la en llegat i coneixement posterior”.
Un cop acabat el banc d’experiències, comença la dinàmica. Els participants del laboratori repassen la seva mà sobre un full per tal de plasmar-ne la silueta, i a partir d’aquí la pinten al seu gust: aquesta és la seva empremta, en la qual hi han d’escriure alguna experiència laboral que volen fer perdurar. Un cop han acabat, aquest és el seu llegat individual, que després comparteixen amb la resta del grup. Dividits de quatre en quatre, els participants expliquen allò que ells volen transmetre i deixen que els altres reinterpretin el que reben, seguint el procediment del clàssic joc del telèfon.
Grup a grup, tothom apunta les seves conclusions a la paret. Unes conclusions en les quals ressalta, per una banda, la importància del treball en equip, i per altra banda, la importància de la satisfacció amb un mateix. El treball en equip s’enfoca des de diferents punts de vista: el positivista, amb paraules com “entusiasme, il·lusió, respecte, valor”; i el de la responsabilitat que tots tenim a l’hora de treballar en grup, amb paraules com “adaptació, autocrítica i risc”. Hi ha qui també hi posa un punt d’èpica, dient que és important “no rendir-se i continuar lluitant”.
Sobre les reflexions de caràcter més personal, hi ha qui parla de la nostra essència, la consciència de ser qui ets i saber cap on vols anar, per tal “d’arribar a assolir allò que t’agrada a partir de llegat dels altres”, que no deixa de ser també treballar en equip. Un altre fet important que serveix com a conclusió és, sobretot, la necessitat de gaudir del camí, i de sortir de la zona de confort si es vol arribar a transformar la realitat i deixar part del que som per la posteritat.
Un cop feta aquesta dinàmica, el TRANSITARLab de Sant Vicenç dels Horts deixa pas a la conferència dinàmica d’Andrea de Pasqual, coordinadora general de Pedagogías Invisibles, un projecte de Madrid sobre mediació cultural. De Pasqual fa aixecar tothom i esperar-se drets al final de la sala. “Quan jo digui una frase en què la vostra resposta sigui SÍ, vosaltres heu de fer una passa”, diu ella, que projecte a la paret diferents sentències com “la meva identitat de gènere coincideix amb el sexe que em va ser assignat al néixer”, “sóc un home”, “sóc blanca o blanc”, “tinc un passaport europeu” o “el meu cos compta amb les capacitats mentals i físiques acceptades per la norma social”.
La persona que queda més enrere és la més oprimida, i la que queda més endavant, la més privilegiada. L’activitat dona peu a un seguit de reflexions, que l’experta canalitza a través d’un concepte interseccionalitat: L’encreuament de camins, els llocs comuns, les zones de trobada i les possibilitats de diversitat. En la seva feina, Andrea de Pasqual agafa estratègies de l’art contemporani i les porta a l’àmbit educatiu, perquè “en el sistema educatiu s’ensenyen els llegats que es donen com a certs, mentre l’art contemporani qüestiona tot allò que ja ve donat”. Segons la mediadora, cal treballar les interseccions pròpies per tal de poder entendre les dels altres.
Un exemple clar de les males pràctiques en aquest àmbit: els professors que no estan formats en sexualitat, i que s’enfronten a una joventut cada cop més diversa i complexa sexualment. Per això, Andrea de Pasqual aposta per la “reflexivitat de segon ordre”: intentar pensar més enllà dels límits. I al TRANSITARLab ho posa en pràctica, convidant als participants a reunir-se al voltant de la cadira que va construir Pep Aymerich en la primera jornada, a la qual els participants li fan preguntes com: “T’agradaria estar a un altre lloc?”, “Et sents guapa?”, “Què has fet com per estar dalt d’una tarima?”. Com conclou Jordi Plana, gerent dels serveis d’educació de la Diputació de Barcelona, “el llegat és d’on partim i ens permet transitar i explorar les coses amb què ens trobem, per veure de quina manera fem emergir la vida i tirem endavant”. Endavant, fins al pròxim laboratori, que se celebrarà el 15 de març a Vic.
