Tipologia de públic
General Material addicional
- PRESENTACIÓ
- GENT REFUGIADA I DESPLAÇADA
- L'Hospitalet
- Calella
- Tona
- El Masnou
- Roda de Ter
- Cerdanyola
- Vilassar de Dalt
- Ripollet
- Sabadell
- Mataró
- Manresa
- Santa Coloma de Gramenet
- LA INDÚSTRIA DE GUERRA
- Cornellà
- Terrassa
- Manlleu
- Castellbisbal
- El Prat
- Arenys de Mar
- LES COL·LECTIVITZACIONS
- Sant Adrià de Besòs
- CRÈDITS
- ITINERÀNCIES
I tu? Què has fet per la victòria?
L’esforç de guerra de la rereguarda durant el conflicte del 1936-39
La Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona presenta 19 exposicions presencials a diferents municipis de març a desembre de 2024 i una exposició virtual que les agrupa totes i que podeu veure a continuació.
Aquesta exposició repartida en el territori de Memòria en Xarxa és una aportació més a la recuperació de la memòria històrica que vol destacar la importància dels museus com a dipositaris d’un llegat històric que ens és comú.
PRESENTACIÓ
Com a conseqüència del cop d’estat del 1936, a Catalunya comença una mobilització sense precedents per fer front als sollevats. Una part de la població s’integra en les forces que havien de combatre al front; l’altra contribuirà a l’esforç de guerra des de la rereguarda.
En un context de guerra oberta, de revolució social i d’aïllament internacional, l’economia del país es va veure obligada a adaptar-se a la nova situació. La indústria es transforma per poder produir armes i tot tipus de materials pel front. El camp s’organitzà per produir aliments i es creen xarxes assistencials per atendre les persones ferides i la població desplaçada. També s’organitzarà la “Defensa Passiva” com a resposta als atacs aeris.
GENT REFUGIADA I DESPLAÇADA
L’esclat de la guerra suposa l’inici d’un flux migratori creixent cap a Catalunya des dels territoris ocupats per l’exèrcit revoltat. Es calcula que arribaren prop d’un milió de persones, la meitat de les quals eren civils refugiats. Aquesta situació va implicar un enorme esforç logístic i de solidaritat que va contribuir a evitar l’esfondrament de la rereguarda republicana.
Es va crear una xarxa d’assistència humanitària resultat de l’esforç conjunt de la Generalitat, els ajuntaments, les organitzacions polítiques i la societat civil, que organitzaren tota mena d’iniciatives per fer front a una situació difícil de controlar.
Cal destacar l’esforç dels governs locals per procurar recursos i allotjament en un context de precarietat econòmica i d’abastiment provocada per la guerra. Val a dir que les necessitats de tropes i refugiats, creixents a mesura que el front s’apropava a Catalunya, van desembocar en alguns conflictes. Tot i així, la tasca de suport a la població acollida va ser cabdal en el context del conflicte.
L'Hospitalet
L’Hospitalet acull refugiats i desplaçats
Durant la Guerra d’Espanya (1936-39) l’Hospitalet es va mobilitzar per contribuir a l’esforç de guerra des de la rereguarda. Algunes fàbriques, com Can Llopis o La Farga, es van reconvertir en indústria de guerra. S’impulsà els dispensaris municipals i la Casa de la Maternitat. La Junta de Defensa Passiva Local coordinà la construcció de refugis antiaeris i s’organitzaren col·lectes solidàries per a la compra d’ambulàncies, entre d’altres iniciatives.
Entre 1936 i 1938 van arribar 142.149 refugiats al Barcelonès desbordant les capacitats de les institucions. Els ajuntaments veïns de la capital van acollir un nombre molt petit en comparació, atès l’endèmica feblesa de les finances municipals.
Tot i que l’educació i l’escolarització representaven uns dels greus problemes estructurals, juntament amb l’atur, la salut pública i l’habitatge, tanmateix l’Hospitalet formà part de la xarxa assistencial d’acollida de refugiats, és per això que, en aquest context, pren encara més valor l’acció solidària de la població, coordinada des del Comitè Local d’Ajut als Refugiats.
El 17 de novembre de 1936 es donava compte de l’arribada de refugiats, tots menors, que havien de ser distribuïts entre les famílies de la ciutat. Al desembre cinquanta-un va ser escolaritzats, els més grans (12) a classes nocturnes.
La manca de queviures esdevingué el principal problema de la població, agreujada amb l’arribada dels refugiats. Des de l’ajuntament es van canalitzar les aportacions mensuals de deu mil pessetes, fins l’agost de 1938 del Comitè d’Ajut als Refugiats de la Generalitat, creat l’agost de 1937.
A finals de 1938 hi havia més de cinc-centes persones acollides a la ciutat, és a dir, l’un per cent de la població. El baix nombre respecte a Barcelona no desmereix l’esforç solidari d’una paupèrrima població i unes malmeses finances municipals, en particular l’esforç vers els infants en garantir la seva escolarització i formació.
Calella
Dades sobre els refugiats a Calella
El primer contingent de refugiats de guerra arribats a Calella, l’octubre de 1936, fou un grup de nens madrilenys que van ser acollits amb entusiasme i dedicació per part de famílies calellenques. Les arribades més nombroses, però, succeïren entre el juny i el setembre de 1937, coincidint amb la batalla del Nord. Van arribar molts asturians, lleonesos i bascos, tot i que també, en menor nombre, aragonesos i andalusos.
Arribada la segona meitat de l’any 1937, al voltant d’un 7 % de la població de Calella era refugiada: en aquell període es va arribar a un màxim d’unes 700 persones. Al padró municipal del 31 de desembre de 1937 hi figuraven 497 refugiats, 134 dels quals eren homes, i 363, dones.
Les famílies calellenques que acolliren refugiats foren moltes, tot i que abans que els distribuïssin en cases particulars, els refugiats es van estar en diferents edificis, com el Pati Blau, els Escolapis (seu de les milícies), el col·legi de les monges (seu del CENU), el de les Germanes Josefines (seu del POUM) o l’antic convent dels Pares Agustins (sanatori). L’Ajuntament va crear una comissió de refugiats per atendre’ls degudament, posant èmfasi en el subministrament de queviures i en l’atenció sanitària.
Un 60 % de les persones nouvingudes eren nens, que assistien a classe a l’Escola Ferrer i Guàrdia i participaven en festivals i concursos. Les autoritats intentaven dispensar un tracte familiar als refugiats i facilitar-ne la integració en la mesura que era possible. Alguns nens van ser afillats per famílies calellenques i també se celebrà més d’un matrimoni entre calellencs i refugiats.
Informació extreta del llibre República i Guerra Civil a Calella (1931-1939), de Jordi Amat i Teixidó.
Tona
Els refugiats i refugiades de guerra a Tona durant la Guerra Civil espanyola
Tona va rebre refugiats des del final de 1936. La majoria provenien de Madrid i de províncies limítrofes, però també n’hi havia del nord d’Espanya i d’Andalusia. En un primer moment, foren instal·lats a l’Hotel del Parque i en diverses torres i pisos d’estiueig del barri Roqueta. Més endavant, s’obligà les famílies amb desertors a acollir-ne.
El restaurant casino del Parque es va convertir en el seu menjador comunitari. Hi havia una certa autoorganització interna de la colònia de refugiats, per bé que sota la tutela de l’Ajuntament, que era l’encarregat de garantir-los el subministrament d’aliments i de cobrir-los altres necessitats i rebia una subvenció de la Generalitat amb aquesta finalitat. L’octubre de 1937 hi havia censats 343 refugiats, i el setembre de 1938, 392 en un poble que llavors tenia uns 2.500 habitants, als quals calia afegir també una nombrosa població flotant.
La colònia la formaven sobretot dones, gent gran, joves i infants, alguns d’ells nascuts a Tona mateix. El seu manteniment va ser problemàtic, per les dificultats per aconseguir aliments i llenya o carbó per escalfar-se. Al principi de 1938 es va haver de talar part del bosc de la Suïssa per poder-los portar llenya. També hi va haver problemes de convivència entre persones autòctones i nouvingudes.
En el darrer mes de guerra, algunes famílies van emprendre el camí de l’exili, però altres van optar per quedar-se. En caure Tona a mans franquistes, encara hi havia 150 persones refugiades.
Un cuiner del menjador comunitari del restaurant casino del Parque, acompanyat de dones i infants de la colònia de refugiats.
Dues pàgines d’un cens que recollia la llista de refugiats i refugiades de guerra residents a Tona l’octubre de 1937, amb informació de les seves circumstàncies personals .
Previous 
Next El Masnou
El Masnou, un oasi en temps de guerra per als refugiats
El Masnou va ser un poble d’acollida de molts d’aquests refugiats –especialment de colònies d’infants–, la majoria dels quals hi van arribar entre l’octubre de 1937 i el maig de 1938. El poble en va acollir un total de 834, tot i que no pas alhora, ja que molts hi residien només un temps, amb l’esperança que es guanyés la guerra, i llavors continuaven el seu camí cap a França. Tot i així, la població refugiada del Masnou va ser força sedentària.
El Masnou tenia una població de 5.100 persones l’any 1936. Per tant, el nombre d’habitants durant la guerra va augmentar quasi un 16,5 %, una xifra molt superior al topall del 10 % determinat per la Generalitat. Els refugiats es van distribuir entre la població en domicilis particulars (79,6 %). Convivien amb la família propietària o majoritàriament en cases buides, i també en colònies organitzades (20,4 %). Allunyats dels combats, van tenir casa, aliments, roba, medecines i educació. També rebien atenció mèdica gratuïta.
Les colònies infantils en què es van hostatjar centenars d’infants de la resta d’Espanya estaven concebudes com a institucions escolars on aquests infants rebien educació, tenien cuinera i altres professionals que vetllaven pel seu benestar.
Més del 80 % dels refugiats eren infants menors de 18 anys (57,6 %); dones, caps de família i mares també de refugiats (16,5 %), i persones grans. Hi havia molts orfes de guerra. Més de la meitat provenien del País Basc, Cantàbria i Astúries.
El Masnou va significar per als refugiats arribats un alleujament, després de mesos d’evacuacions i trasllats. Malgrat totes les dificultats de la guerra, la vida al municipi va ser força plàcida.
Roda de Ter
Roda de Ter, 1936-1939. L’acolliment de refugiats com a deure de solidaritat1
A l’inici de la Guerra Civil, Roda de Ter tenia una població de 3.151 habitants, i durant els tres anys que va durar el conflicte va acollir un total de 515 persones vingudes de diferents llocs de l’Estat.
El primer grup va arribar el 13 de desembre de 1936 de Madrid, i el formaven 52 persones: nens, adolescents i dues dones. Una d’elles, de 19 anys, era Amparo Sorribas; el més petit era Josep Villén. Ambdós es quedaren a viure aquí. Després arribarien altres grups.
Molts d’aquests refugiats ocuparen els refugis que s’habilitaren, altres anaren a domicilis particulars, que, en alguns casos, reberen ajudes per fer front a la seva manutenció.
| Data | Nre. de persones | Procedència | Integrants dels grups |
|---|---|---|---|
| 13/12/1936 | 52 | Madrid i Santander | Nens i adolescents i dues adultes |
| 29/8/1937 | 223 | País Basc, Cantàbria, Burgos i Astúries | Nens i adults |
| 14/10/1937 | 31 | Astúries i Cantàbria | Nens i adults |
| 9/4/1938 | 25 | Lleida, Vall-de-roures i Madrid | Nens i adults |
| 2/5/1938 | 32 | ? | Adolescents i adults |
| 7/7/1938 | 150 | ? | Nens i adults |
| 25/7/1938 | 2 | Serra del Grau | Adults |
| TOTAL | 515 |
| Edat | Persones |
|---|---|
| 0-14 anys | 225 |
| 15-18 anys | 57 |
| 19-40 anys | 122 |
| 41-79 anys | 111 |
| TOTAL | 515 |
ELS REFUGIS
Feien de refugi l’escola de les monges i la parròquia (confiscats per l’Ajuntament el 12 d’agost de 1936), i també alguns espais de les escoles nacionals.
A l’escola de les monges hi havia 12 sales equipades amb llits, llençols, mantes, matalassos, vànoves i coixins, així com plats, copes, etc.
LA COMISSIÓ D’ASSISTÈNCIA SOCIAL LOCAL
Vetllava pels afers dels refugiats. El 24 d’agost de 1938 l’Ajuntament acordà crear un consell amb representació dels refugiats per tractar els seus problemes: repartiment de queviures, consum de llum, conservació d’utensilis, cooperatives del País Basc, Astúries i l’Aragó, tant per cent de pagament familiar de les persones del País Basc, colònia escolar, etc.
EL FINAL DE LA GUERRA
Les tropes franquistes entraren a Roda de Ter el 4 de febrer de 1939. L’any 1940 encara hi havia refugiats a Roda, i en el ple del 16 de març, essent alcalde Joan Viñets Sala, es va acordar amb urgència reparar l’escola de les monges, que «estaba destinada a los refugiados de guerra», portar tots els refugiats que encara hi havia al poble a una casa del carrer Verdaguer i emmagatzemar els mobles que fins llavors havien utilitzat.
1 Josep Irla.
Cerdanyola
Cerdanyola, un lloc de refugi
Durant la Guerra Civil (1936-1939), Cerdanyola va acollir centenars de persones que fugien de les zones de conflicte, fet que va suposar un gran esforç atesa la situació de manca d’espais i de recursos econòmics i l’escassetat de proveïment. Per tal de fer-hi front, es va crear un subcomitè prorefugiats en què estaven representades totes les forces sindicals i partits antifeixistes.
Les instal·lacions de la Cooperativa de Flor de Maig, a Collserola, van ser habilitades per hostatjar famílies refugiades procedents de diversos punts d’Espanya. També es van desenvolupar iniciatives destinades als infants: l’aula escolar provisional instal·lada al Club Bellaterra va acollir infants locals, però també criatures procedents del nord de la Península i de la ciutat de Barcelona per tal de protegir-los dels bombardejos.
A mesura que passaven els mesos, es produí una afluència de refugiats del sud de Catalunya, que fugien d’un front de guerra cada cop més proper. Molts s’allotjaren en cases del poble, sovint acollits per parents o amics. També algunes famílies de Barcelona vingueren a Cerdanyola quan la ciutat va començar a ser atacada sistemàticament per l’aviació franquista.
Vilassar de Dalt
Vilassar, poble d’acollida de refugiats (1936-1939)
Vilassar de Dalt, igual que gran part dels municipis de Catalunya, va acollir centenars de refugiats de guerra procedents de les zones que anaven sent ocupades per l’exèrcit facciós.
Entre 1936 i 1939 Vilassar de Dalt va acollir 409 refugiats de guerra procedents del País Basc, Astúries, Madrid, Cantàbria i l’Aragó. L’augment sobtat de la població –un 12 %, conformat bàsicament per dones, nens i gent gran– va tenir greus repercussions sobre el conjunt, ja que a partir de l’any 1938 el consistori municipal va patir greus dificultats per tal de subministrar aliments a la població. Malgrat algunes excepcions, els vilassarencs es van mostrar solidaris en tot moment amb els refugiats, fins i tot en els moments en què els problemes per abastir d’aliments la població van ser realment greus. L’Arxiu Històric i Administratiu de Vilassar de Dalt conserva les llistes amb els noms, cognoms, l’edat, la procedència i el lloc d’acollida.
La procedència dels refugiats es distribuïa de la manera següent: el País Basc, 220 refugiats; Madrid, 37 refugiats; Astúries, 99 refugiats; l’Aragó, 7 refugiats, i Cantàbria, 10 refugiats.
A Vilassar van instal·lar-se majoritàriament en cases de senyors, com Les Ginesteres, can Grases, can Rafart, can Mayolas, ca l’Arenas, can Tarrida, can Puig o can Mayans, i algunes famílies, en cases particulars.
El pas dels refugiats va deixar petjada a Vilassar: fins i tot alguna família va fer arrels al nostre poble.
Font: Berger, G., Vilassar en guerra, 1936-1942
Ripollet
Ripollet i l’acollida de refugiats
El perill constant sobre la població civil a causa de la guerra va provocar desplaçaments cap als pobles de la rereguarda. La majoria de les persones evacuades fugien de la proximitat del front i dels bombardejos, però també de la repressió exercida pels franquistes a les zones ocupades.
Ripollet era una vila prou allunyada de Barcelona i podia mantenir la seva població fora de perill. Per aquest motiu va esdevenir el lloc d’acollida de més d’un centenar de refugiats. La majoria procedien de Barcelona, però també d’altres zones, com ara Madrid, Màlaga o Guipúscoa. Alguns van estar dos o tres anys vivint a la vila sense pagar impostos i amb un sou de dues pessetes per mantenir-se. Els nens i les nenes van ser escolaritzats i van participar en la publicació del butlletí de l’escola pública, Sempre Avant.
Per donar resposta a les noves necessitats de les persones refugiades, l’Ajuntament va confiscar algunes residències com ara can Buxó o cal Queixalista. També es va ocupar la rectoria, on es va allotjar un grup provinent de Madrid. Com a contrapartida per l’acollida, alguns dels refugiats col·laboraven en les tasques del dia a dia. Es coneix el cas d’un home que va exercir com a practicant durant el temps que va viure al municipi.
En acabar la guerra, alguns refugiats van marxar amb la retirada republicana, mentre que d’altres van tornar als seus llocs d’origen. En qualsevol cas sembla que durant la seva estada a la rereguarda es van poder mantenir dignes, lliures i ben considerats per la població.
Sabadell
Ciutat refugi. Sabadell, 1936-1939
L’estiu de 2023 la televisió informava que, segons l’ACNUR, al món hi havia 110 milions de desplaçats, tants com els habitants d’Espanya i França junts. D’aquests desplaçats, uns 35 milions eren refugiats, la meitat dels quals eren sirians, ucraïnesos i afganesos; 62,5 milions eren desplaçats interns; 5,4 milions, sol·licitants d’asil, i 5,2 milions, persones que requerien protecció internacional. Les causes: els conflictes, la pobresa i la fam. Més enllà de les xifres, hi ha les històries anònimes de vida i resiliència, noms i cognoms de persones que lluiten cada dia només per sobreviure amb l’únic somni de poder tornar a casa amb seguretat al més aviat possible.
El Museu d’Història de Sabadell mira enrere per recordar la història dels refugiats de la guerra d’Espanya que van ser acollits a Sabadell, ciutat de la rereguarda, entre els anys 1936 i 1939. Per la nostra ciutat passaren i feren estada, més o menys temps, gairebé 2.500 persones, aproximadament el 5 % de la població resident d’aquella època. Aquest acolliment no va estar exempt de dificultats ni de conflictes en l’àmbit de l’administració local i entre els residents, però la solidaritat i els esforços per superar aquesta situació també foren una constant fins al final de la contesa. La major part d’aquests refugiats, en un elevat percentatge, eren menors de 18 anys i procedien, per aquest ordre, de Madrid, Astúries, Osca, Guipúscoa, Biscaia, Lleida i Màlaga.
Un dels àmbits fonamentals d’actuació de l’Ajuntament durant la guerra fou l’assistència social als refugiats en un context que ja vivia amb prou estretors les mancances a causa de la guerra: necessitat de llits i d’habitatges (locals confiscats, cases particulars), de menjar (menjadors populars i infantils), d’escolarització, d’atenció sanitària, etc. A tot això s’hi afegí una certa desorganització, manca de recursos públics, divergències sobre les competències entre els governs i les habituals desavinences i malfiances entre partits i sindicats. Tot i així, no faltaren actuacions ben reeixides i eficients amb el suport i l’esforç de la solidaritat popular, el Govern de la Generalitat i el Govern central.
Mataró
La solidaritat de Mataró amb els refugiats durant la Guerra Civil, 1936-1939
Els primers refugiats que van arribar a Mataró, a inicis de la tardor de 1936, procedien de les zones ocupades o assetjades per les tropes franquistes. La por de les represàlies franquistes, el pànic als bombardejos de pobles i ciutats i, d’una manera progressiva, la manca d’aliments que va afectar especialment la zona republicana són raons que es van afegir a l’avanç del front de guerra per cercar refugi en zones més segures.
Des dels primers mesos del conflicte, hi va haver un flux continuat d’arribada de refugiats a Mataró, majoritàriament de persones grans, dones i infants. Van ser uns tres mil cinc-cents, segons la documentació municipal del gener de 1939. Per acollir aquestes persones, l’administració republicana va haver d’organitzar uns serveis d’assistència, i també va caldre la solidaritat de la població en general per garantir els recursos necessaris en termes d’allotjament, alimentació, roba, sanitat i educació per a totes les persones que arribaven a la ciutat.
En un context d’economia de guerra, el cost econòmic de l’atenció als refugiats va ser extraordinari. El Consell Municipal i la Regidoria de Serveis Socials de Mataró –liderada per Consol Nogueras (1936), Amèlia Junoy (1937) i Carme Ribas (1938)– es van implicar de valent per posar recursos a l’abast i oferir una acollida digna. Es van habilitar dispensaris mèdics i farmacèutics, i es va crear una maternitat per a les dones refugiades a la planta segona de l’Hospital Municipal de Sant Jaume i Santa Magdalena, llavors anomenat Hospital Civil. A més, es van crear cuines comunals i una xarxa d’allotjaments públics a la casa Verdaguer i Mata, la Colònia Ferrer i Guàrdia, l’Escola Valldemia, l’Escola Joaquim Costa o el col·legi dels Salesians, així com una altra xarxa de centenars de cases particulars que acolliren refugiats.
A l’octubre van arribar a Mataró 225 infants procedents de Madrid. Pertanyien a diferents grups escolars i van venir acompanyats pels seus professors. D’entrada, es van allotjar a l’Escola Valldemia. Més endavant, aquest centre es convertiria en hospital per als soldats republicans, i els refugiats serien allotjats en altres edificis o cases particulars.
L’edifici dels Salesians aviat va ser utilitzat com a hospital de les brigades internacionals, i els refugiats que s’hi allotjaven es van traslladar al col·legi de Rafael Campalans (Santa Anna), a l’edifici de les Serventes de Maria i al de La Coma. L’any 1938 van continuar arribant refugiats del País Basc, Astúries i Andalusia, i, cap a finals d’any, de Lleida, Tarragona i les terres de l’Ebre, que fugien de la progressió de l’exèrcit franquista.
Retrat de Josefa Vinagre amb els seus fills, refugiada de Madrid acollida per la família Oller, 8 de gener de 1937.
Harry Spiegel, brigadista austríac hospitalitzat a l’hospital de les brigades internacionals de Mataró (Salesians), tocant la guitarra envoltat de nens refugiats, c. 1937.
Previous Next Manresa
Els refugiats: l’altra cara de la Guerra Civil a Manresa
La capital del Bages acollí 3.000 persones que fugien de les tropes franquistes.
Durant la Guerra Civil, Catalunya va rebre més d’un milió de persones que fugien davant l’avanç de les tropes franquistes. Eren els refugiats.
Manresa arribà a acollir uns 3.000 refugiats, un 8 % de la població que tenia la ciutat el 1936. Es tractava sobretot de dones, infants i ancians. No hi faltaven famílies nombroses. Venien d’Andalusia, Madrid, el País Valencià, l’Aragó, Astúries, el País Basc… Fugien del terror. Eren la imatge de la desolació. El 1938, amb l’ofensiva de l’Ebre i el setge sobre Catalunya, s’hi afegiren els desplaçats de les comarques de ponent i del sud.
Generalitat, ajuntaments i societat civil s’esforçaren per donar-los assistència humanitària. Manresa tractà de proporcionar-los allotjament, manutenció i ajuda a través de serveis de beneficència i famílies acollidores. La basílica de la Seu, habilitada amb llits i cuines, es convertí en un gran alberg d’acollida. Tanmateix, la creixent onada d’immigrants va acabar desbordant la capacitat de la ciutat.
Quan les tropes franquistes eren a prop de Manresa, els refugiats van haver de tornar a fugir, si bé algunes famílies acabarien residint en aquesta ciutat de manera definitiva. D’altres marxarien a l’exili o acabarien tornant als seus llocs d’origen. Manresa seria, per a totes aquestes persones, un episodi de les seves vides.
A diferents punts del món, el drama dels refugiats continua formant part de l’actualitat i segueix omplint informatius. La Guerra Civil espanyola va ser només un capítol d’aquesta història dolorosa.
Santa Coloma de Gramenet
Infants de Madrid refugiats a Gramenet del Besòs
Com moltes altres poblacions de la rereguarda republicana, Gramenet del Besòs (com s’anomenà Santa Coloma de Gramenet durant la guerra) va ser un municipi d’acollida de refugiats, la majoria procedents de Madrid i de l’Aragó.
El nombre d’habitants de Santa Coloma l’estiu de 1937 se situava entorn de les 22.000 persones, de les quals prop d’un miler eren refugiades. Les dificultats per acollir i allotjar tots els nouvinguts es fan paleses en un ofici d’alcaldia del 29 de maig de 1937, que exposa quina era la situació en relació amb la manca d’habitatge a la població: «L’allau de gent forastera (i especialment refugiats) que ha vingut a raure al nostre poble fa que no hi hagi desllogada cap casa».
El govern municipal de Gramenet del Besòs, amb un esforç considerable, va ser l’encarregat de desplegar tots els recursos necessaris per assistir aquestes onades de desplaçats.
Un bon exemple d’acollida al nostre municipi va ser el del grup de nens i nenes evacuats de Madrid a finals de l’any 1936, que van ser allotjats en una torreta al barri del Singuerlín. L’any 1937, l’Ajuntament va posar aquesta casa a disposició del Comité Regional de Comunicaciones de la CNT, sindicat encarregat de la custòdia i la cura d’aquell grup d’infants. A la casa, que tenia un ampli jardí, en un primer moment vint-i-dos infants, i posteriorment una trentena, van ser assistits per quatre dones. Allà, els infants conreaven un hort, cuidaven les gallines del seu propi galliner i rebien classes d’una mestra.
LA INDÚSTRIA DE GUERRA
L’any 1936 Catalunya no disposava de pràcticament cap tipus d’indústria bèl·lica. Davant d’aquesta situació, la Generalitat, el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i els sindicats van prendre la iniciativa.
Es va crear la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), de la qual dependrien totes les fàbriques, tallers i laboratoris que es podien reconvertir per a l’esforç bèl·lic. Paral·lelament, es van projectar i construir quinze indústries noves.
Es calcula que entre 60.000 i 80.000 persones, entre elles moltes dones, van treballar en uns cinc-cents centres per manufacturar armes i equips per a la guerra, malgrat tots els problemes d’accés a les matèries primeres i la manca de divises per adquirir-les.
Aquest esforç d’organització fet a Catalunya va topar amb els recels del govern de la República, que acabaria controlant el conjunt de la indústria de guerra catalana.
Cornellà
La indústria de guerra a Cornellà durant la Guerra Civil espanyola
En aquest context, algunes de les indústries de Cornellà van reconvertir, parcialment o totalment, la producció per tal de fabricar armament, components per a l’aviació i altres materials per al front republicà, com ara mantes i altres complements d’indumentària. Així ho varen fer les fàbriques tèxtils Can Bagaria, Can Rosés o la FACIS (Fabricación de Cintas y Galones); les metal·lúrgiques Fàbrica de Josep Mas i Font, Siemens Indústria Eléctrica i la Sociedad General de Cables Eléctricos; o la Farinera Vella, a més d’altres instal·lacions d’interès, com ara els dipòsits de carburants de la CAMPSA i del costat de l’actual estació de RENFE o la Central Cornellà d’Aigües de Barcelona.
La conjuntura va empènyer la força obrera femenina a ocupar el lloc dels homes que marxaven al front. Les treballadores, tradicionalment presents a les fàbriques tèxtils, van arribar a representar la meitat de la plantilla de la Siemens i, fins i tot, gairebé la totalitat a la fàbrica del Molí Vell (Farinera Vella) i a la indústria col·lectivitzada de Hilados y Tejidos (Can Rosés).
Com que les fàbriques d’interès bèl·lic podien arribar a ser objectiu dels bombardeigs dels aliats franquistes, algunes d’elles, com ara Can Rosés, la Sociedad General de Cables Eléctricos, la Siemens o la Central d’Aigües de Barcelona, van construir refugis antiaeris per als seus treballadors. Finalment, un dels bombardeigs de Cornellà, el del 29 de setembre de 1938, va impactar a la zona de concentració d’aquestes instal·lacions, situades entre la Siemens i la Farinera Vella, però no hi ha constància de la seva afectació.
Terrassa
Fabricació de teixits per uniformes a l’empresa tèxtil Sala y Badrinas
L’any 1886 els germans Antoni i Pasqual Sala van crear l’empresa Sala Hermanos y Compañía. Posteriorment es van incorporar Alfons Sala i Argemí, fill d’Antoni Sala (1863 – 1945), i Benet Badrinas (1857 – 1943).
L’any 1910 l’empresa va canviar el nom pel de Sala y Badrinas i poc després, amb la Primera Guerra Mundial, va experimentar una etapa de gran expansió degut a l’increment de les comandes de teixits de llana provinents d’Europa. També van ser anys de tensions laborals provocades per les condicions de treball dels obrers i l’estructura fortament jerarquitzada de les fàbriques.
L’any 1936, l’empresa comptava amb 650 treballadors i l’esclat de la Guerra Civil va suposar la seva col·lectivització. Les famílies Sala i Badrinas van fugir a Sevilla, dins del bàndol dels sollevats. Però els treballadors es van organitzar per mantenir l’activitat industrial, tot i les dificultats per obtenir matèries primeres. Durant l’etapa de col·lectivització la fàbrica, que ja disposava d’una llarga trajectòria en la fabricació de teixits de llana, es va dedicar a la producció de teles per a uniformes militars.
Una prova són diversos escandalls, que es conserven al Museu Tèxtil, amb mostra de teixit. Són fulls manuscrits de paper quadriculat. En ells es recullen diferents dades tècniques i els càlculs per a la fabricació de qualitats de teixit com: “Gamuza”, “Patén”, “Gabán”, “Lanilla” o “Capote”. La seva cronologia abasta des del 13 de novembre de 1936 fins el 7 de desembre de 1937.
Escandall “Gabardina = Carabineros = Tipo Nº = 2”
Manlleu
La indústria de guerra a Manlleu
A Manlleu, l’empresa més gran que es dedicà a la fabricació d’armament va ser l’ Anònima Serra, Can Serra.
Als inicis de la guerra civil l’empresa que fins aquest moment s’havia dedicat a fabricar maquinària tèxtil, va ser incautada.
Si bé el seu director Josep Serra Sió continuà en el càrrec, part de les seves funcions foren assumides per un comitè de control obrer. Quan l’empresa començà a fabricar armes en portà la gestió en Jaume Arqués Caballeria, destacat dirigent local de la CNT.
Sembla que, com moltes altres fàbriques de la seva mida, en els primers anys l’empresa mantingué la seva activitat anterior fabricant al mateix temps productes bèl·lics. Els 1938 es dedicà ja exclusivament a la producció armamentista: peces pels màusers, granades de mà, altres peces d’artilleria lleugera i màquines com fresadores, llimadores, rectificadores, etc.
És probable que la producció de can Serra fos un encàrrec de l’empresa Hispano Suiza de Barcelona, que a més de cotxes feia motors per l’aviació i també per la Fàbrica 14 de Barcelona, que era la que produïa els màusers i també coneguda com Fàbrica dels Salesians, creada per la Generalitat al 1936.
La rellevància de l’empresa manlleuenca com a fabricant d’armes explicaria el bombardeig que va patir per part de l’aviació franquista el 20 de gener de 1939.
No va ser però Can Serra l’únic taller que va produir armament. A la primavera de l’any 1938, la Subsecretaria d’Aviació del Ministeri de Defensa del Govern de la República, a través La Hispano Suiza primer i directament després, va sol·licitar els locals de la fàbrica Rusiñol per instal·lar-hi maquinària per a la fabricació d’armes i altres per allotjar els obrers dels tallers. Ambdues peticions van ser acceptades i gestionades des de l’Ajuntament.
En alguns documents consta que altres tallers de Manlleu havien produït peces o maquinària per armament i així ho denuncien les noves autoritats feixistes després d’ocupar la població al febrer del 1939.
Text: Imma Domènech i Assumpta Tort. Museu del Ter
Castellbisbal
Economia de subsistència
La majoria de testimonis que ens han arribat demostren que la guerra va convertir els veïns i les veïnes de Castellbisbal en mestres de la improvisació. La població es va veure obligada a adaptar-se a les noves circumstàncies i crear objectes de primera necessitat emprant l’enginy i el reciclatge. Trobar oli per il·luminar-se, sabó per rentar-se o qualsevol altre utensili d’ús quotidià era d’allò més complicat.
Les improvisacions eren una part important de la vida quotidiana en temps de guerra i en els primers anys del franquisme, i incloïen llums, escalfadors, cremadors, generadors, plats, etc. El Museu vol mostrar un d’aquests objectes de la col·lecció, que il·lustra la creativitat, la innovació i l’enginy en un dels períodes més foscos de la història del país. Aquest objecte, testimoni de l’època, és una donació al Museu, i és una contribució important a la col·lecció. Objectes com aquest ajuden a explicar la guerra al públic del Museu de totes les generacions i deixen entreveure la perseverança, l’enginy i la creativitat dels habitants de Castellbisbal.
A més a més, l’alteració de les circumstàncies econòmiques, ja des dels primers mesos de la guerra, també afectà l’activitat financera de Catalunya i, en particular, provocà una gran escassetat de moneda de metall. Davant d’aquesta situació, el Govern de la Generalitat dotà els ajuntaments de la potestat d’emetre moneda fiduciària de petits valors de curs legal i obligatori, però limitada al terme municipal. Castellbisbal també va emetre paper moneda, amb el nom de Fruiters.
Fotografia d’un grup de tres persones en un jardí. Reflex de la vida quotidiana.
El Prat
La indústria de guerra al Prat
El Prat tenia dues grans fàbriques que donaven feina a la major part de la població obrera industrial del municipi.
La proximitat respecte a Barcelona, les bones comunicacions, l’abundància d’aigua i el potencial de mà d’obra jornalera agrícola van ser les motivacions per a l’elecció del Prat per part d’aquestes empreses.
La primera va ser La Papelera Española, propietat del complex empresarial del basc Nicolás María de Urgoiti, que començà a funcionar el 1917 i es dedicava a la fabricació de paper i cartró.
El 1925 es creà la societat La Seda de Barcelona, amb capital majoritàriament holandès, i l’any següent es començà a construir una fàbrica al Prat dedicada a la producció de fibres artificials.
A l’inici de la guerra, La Papelera va ser col·lectivitzada i dirigida per un comitè de treballadors CNT-UGT. Va continuar la fabricació habitual atesa la necessitat de paper.
La Seda, de capital estranger, només va ser intervinguda, tot i que es dedicà a la fabricació de material de guerra. S’hi fabricaven granades de morter i components i peces auxiliars d’artilleria.
Les dues grans fàbriques, l’una a tocar de l’altra, tenien uns treballadors molt implicats en la lluita obrera. A La Papelera el sindicat majoritari era la CNT, mentre que a La Seda hi havia un equilibri entre la CNT i la UGT. Durant la República van protagonitzar vagues molt importants. Destacà la de 1931, que va motivar la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil entre totes dues fàbriques. Quan esclatà el cop d’estat, a La Papelera feia mesos que hi havia convocada una vaga, secundada per altres fàbriques.
Les sirenes de La Papelera i de La Seda es feien servir d’alarmes de bombardejos per advertir la població. El Prat, per les característiques del sòl, amb un aqüífer molt ric, no disposava de refugis, i les mesures de protecció estaven orientades a evitar la localització del poble. Així, es tintaren els vidres dels centres que havien de produir de nit, com les fàbriques, s’apagaven molt d’hora els llums dels carrers i es va ordenar el mateix pel que fa a les cases.
Arenys de Mar
Bombes: per terra, mar i aire
Alguns dels tallers arenyencs que disposaven de torns, com ara can Palomer, es van dedicar a fer material de guerra. La fàbrica de bàscules Lletjós, que just en esclatar el conflicte bèl·lic va ser col·lectivitzada, també va esdevenir una empresa d’armament; s’hi fabricaren, per exemple, granades de morter, tipus Valero, de 81 mm. Això la convertí en un clar objectiu dels bombardejos: els avions italians tenien marcat en un plànol la seva ubicació aproximada.
Avui els baixos d’aquesta indústria, dedicada a la fabricació de bosses de plàstic, són les úniques restes de les Manufactures Lletjós d’aleshores. Els bombardejos a Arenys van ser molt puntuals i es van intensificar els dies previs a l’entrada de les tropes nacionals. Els aeris van ser duts a terme per avions italians i alemanys procedents de Mallorca. Molts d’aquests aeroplans arribaven a l’alçada de la nostra població per anar baixant, posteriorment, en direcció a Barcelona.
LES COL·LECTIVITZACIONS
A partir de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol de 1936, l’organització i el control de la producció van esdevenir un objectiu fonamental per al bàndol republicà. El 24 d’octubre de 1936, el Govern de la Generalitat aprovava el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials. Les de més de cent treballadors havien d’ésser col·lectivitzades obligatòriament; només es permetia la petita indústria privada, tot i que sotmesa a controls.
L’objectiu era socialitzar l’economia i establir un model de gestió liderat per la classe treballadora a través de comitès i sindicats. L’únic beneficiari de la producció havia d’ésser la comunitat. Com diu el mateix decret: «La victòria del poble equivaldrà a la mort del capitalisme».
A Catalunya, amb el teixit industrial més gran de l’Estat, les col·lectivitzacions van tenir un fort impacte a les zones urbanes, però l’efecte es feu palès també a les rurals, després de dècades de conflictes vinculats a la pagesia i la propietat de la terra.
En conjunt, es poden comptabilitzar entorn de 258 col·lectivitzacions distribuïdes, especialment, a les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona, el Delta del Llobregat, l’Empordà i el Pla de Barcelona. Més de la meitat estaven dirigides per la CNT, tot i que n’hi havia altres de controlades per altres sindicats i partits antifeixistes. Principalment, es van col·lectivitzar les grans propietats. La petita pagesia va conservar les terres, però es va haver de sindicar arran del Decret de sindicació obligatòria.
Sant Adrià de Besòs
La col·lectivitat de camperols de Pla de Besòs
Les col·lectivitzacions agràries van ser un fenomen habitual a la Catalunya revolucionària, on se’n poden arribar a comptabilitzar a l’entorn de 258 distribuïdes en especial a les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona, el Delta del Llobregat, l’Empordà i el Pla de Barcelona, entre altres indrets.
Pocs mesos després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola té lloc la col·lectivització dels camps agrícoles de Sant Adrià de Besòs. Un procés durant el qual tant els terrenys com la maquinària de conreu i recol·lecció van passar a estar sota el control de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs, integrada a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
A Sant Adrià de Besòs es van col·lectivitzar 39 propietats agrícoles, de les quals serien 6 les que ho van fer de forma voluntària. D’acord amb la documentació conservada, es van arribar a posar sota control de l’organització agrícola 409,83 mujades, corresponents a 196,72 hectàrees de terreny, distribuïdes en 17 zones de conreu arreu del municipi.
Es calcula que a inicis de l’any 1937 la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs era integrada per més de 280 treballadors del camp que rebien liquidacions per les jornades treballades. A més, també rebrien aportacions els jornalers que temps després van ser mobilitzats al front de combat.
La gestió de la col·lectivitat agrícola va comportar, durant els poc més de 28 mesos d’existència, continus enfrontaments amb l’Ajuntament de Pla de Besòs, mostra de les tensions existents dins del bàndol republicà entre ERC, PSUC i CNT.
Vista exterior de la fàbrica Polydor cap el 1933. L’edifici esdevindria seu de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs a inicis de la Guerra Civil.
Relació d’integrants de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs al front de combat, 25 de novembre de 1937.
Val de 50 cèntims de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs.
Previous Next CRÈDITS
Memòria en Xarxa és un projecte de la Xarxa de Museus Locals de l’Oficina de Patrimoni Cultural que organitza exposicions articulades a l’entorn de la recuperació de la memòria històrica i que assenyala els museus com a dipositaris de la seva memòria material i com a transmissors d’un llegat cultural comú.
Exposició organitzada per la Diputació de Barcelona amb la col·laboració del Museu d’Història de Cerdanyola - Museu de Ca n’Oliver.
Fotografies, objectes i documents
A la capçalera: Arribada de refugiats a l'Estació del Nord amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. 24 d'agost de 1937. AFB. Fons Pérez de Rozas.
L’Hospitalet
AMHL 101 P131 Matrícula escolar Palau de Cultura 1936-1937. Llista d’alumnes de l’escola Palacio de Cultura, en què podem veure alguns alumnes refugiats.
AMHL_101_P140_1937_02_001. Relació de la situació escolar dels infants refugiats de guerra
Carta de la Conselleria de Cultura dirigida a Enric Rueda, inspector de Primera Ensenyança, amb una relació de la situació escolar dels infants refugiats de guerra que controla el Comitè Local d'Ajut als Refugiats. Socors Roig Internacional - LH - AMUNT-1937
Calella
Arxiu Municipal de Calella. Fons documental de l'Ajuntament de Calella.
Tona
Un cuiner del menjador comunitari del restaurant casino del Parque, acompanyat de dones i infants de la colònia de refugiats [Autor desconegut / Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L’Abans. Fons Conxita Bou Vilardell].
Dues pàgines d’un cens que recollia la llista de refugiats i refugiades de guerra residents a Tona l’octubre de 1937, amb informació de les seves circumstàncies personals [Arxiu Municipal de Tona].
El Masnou
Menjador de la colònia infantil Spain and the World, situada a l’Escola Sagrada Família, l’any 1938. Arxiu fotogràfic de l’International Institute of Social History d’Amsterdam, referència BG A39/84.
Visita d’una comissió estrangera als infants de la guarderia de SIA Spain and the World, possiblement acompanyants d’Emma Goldman. Arxiu fotogràfic de l’International Institute of Social History d’Amsterdam, referència BG A39/79-82.
Roda de Ter
Butlletes de la rifa en benefici dels Hospitals de sang (1937).
Llibres de comptes. Arxiu Municipal de Roda de Ter. L’Ajuntament, que rebia ajuts econòmics de la Generalitat, i també de particulars i entitats benèfiques, pagava la despesa elèctrica dels refugis i les despeses de pa, espardenyes, carn, llet, medicines o els tractaments i les hospitalitzacions a l’Hospital Comarcal de Vic. També els sous de tres dones que es feien càrrec de la «guarderia» per als nens i les nenes que arribaven. El 4 de setembre de 1938 es van inaugurar oficialment els menjadors infantils.
Cerdanyola
Vista d’un grup de persones refugiades allotjades a Flor de Maig. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).
Llista dels refugiats assignats per la Generalitat als municipis del Vallès. Arxiu Montserrat Tarradellas (AMTM).
Contracte de lloguer d’una casa de Cerdanyola on s’havia encabit una família refugiada. Arxiu Municipal de Cerdanyola (AMCV).
Vilassar de Dalt
Nomenament del delegat pels refugiats del País Basc (AMVD - Fons Guerra Civil).
Relació de refugiats del País Basc (AMVD - Fons Guerra Civil).
Ripollet
Façana principal de can Buxó. Autor desconegut. Centre d’Interpretació del Patrimoni Molí d’en Rata. Fons Família Gassó-Trosses.
Vista de l’antiga façana de l’església parroquial amb l’antiga rectoria annexa. Autor desconegut. Centre d’Interpretació del Patrimoni Molí d’en Rata. Fons Paquita Fortó Manyosa.
Sabadell
Habilitació dels allotjaments per als refugiats. Ordre signada per l’alcalde Josep Moix, president del Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats. Sabadell, 25 de gener de 1936 (AHS).
Maleta del primer quart del segle XX (MHS-6309).
Mataró
Retrat de Josefa Vinagre amb els seus fills, refugiada de Madrid acollida per la família Oller, 8 de gener de 1937. Foto: Rosset/MASMM. Arxiu d’imatges.
Harry Spiegel, brigadista austríac hospitalitzat a l’hospital de les brigades internacionals de Mataró (Salesians), tocant la guitarra envoltat de nens refugiats, c. 1937. Arxiu espanyol. Arxiu de documentació de la resistència austríaca [Spanienarchiv. Dokumentationsarchiv des österreichischen Widerstandes] (Viena, Àustria).
Manresa
Interior de la basílica de la Seu de Manresa de finals de 1937 o 1938. S’hi poden contemplar cuines i taules de menjadors per acollir els nombrosos refugiats que havien arribat a la ciutat. S’hi pot veure tota la paret emblanquinada amb calç a una alçada d’uns tres metres. L’habilitació del temple per donar cabuda a centenars de refugiats comportà tot un seguit d’intervencions a l’edifici, les capelles laterals del qual es van convertir en dormitoris (Col·lecció Joan Vila-Masana i Portabella).
Cartell de la Guerra Civil. Anselm Corrons i Perramon. 1936. Guaix sobre paper. Museu de Manresa. MCM 10572. Cartell de l’artista manresà Anselm Corrons i Perramon per a la Llar de l’Infant de l’any 1936. La Llar de l’Infant es va crear el setembre de 1936 amb l'objectiu d'acollir els fills dels milicians que lluitaven al front, els orfes que havien perdut els seus pares, i també a fills de refugiats de tota la península.
Santa Coloma de Gramenet
Infants refugiats de Madrid a la torreta del barri del Singuerlín, 1938. Autoria: Fernández. Arxiu Històric de Santa Coloma de Gramenet.
Jardí de la torre del Singuerlín, seu del refugi dels infants de Madrid, 1938. Autoria: Fernández. Arxiu Històric de Santa Coloma de Gramenet.
Cornellà
L’empresa alemanya Siemens Indústria Eléctrica pels volts dels anys 30. Font: AHCL. Col·lecció: L’Abans. Fons: Anna Maria Puigpelat Trullas
Vista del Molí Vell (Farinera Vella), a la dreta, i de Can Rosés, a l’esquerra, des de la carretera de l’Hospitalet. Font: AHCL. Col·lecció: L’Abans. Fons: Dolors Baleta Conill
Terrassa
Escandall “Gabardina = Carabineros = Tipo Nº = 2”, cronologia 31/03/1937 n. r. 23078-12, donació Ramón Guinjoan Barons. Museu Tèxtil de Terrassa, fotografia © Quico Ortega, Museu Tèxtil
Manlleu
Panoràmica de Manlleu amb la fàbrica de Can Serra en primer terme. Primer quart del segle XX. Arxiu Museu del Ter
Document “Sección fabricas y utillajes”. Fons Conseller Josep Tarradellas i Joan (1931-1939). Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Monestir de Poblet)
Castellbisbal
Fotografia d’un grup de tres persones en un jardí. Reflex de la vida quotidiana. Arxiu Municipal de Castellbisbal, UD 47443. Procedència: Mateu i Miró.
El Prat de Llobregat
Fons La Seda de Barcelona. AMEP
Fons Municipal. AMEP
Arenys de Mar
Bombardeig d’Arenys de Mar el 25 de gener de 1939. Un dels objectius era la fàbrica Lletjós, situada a la costa, on es fabricaven les bombes Valero. Fotografia feta per un vaixell de l’Armada anglesa.
Taller de can Palomer, dedicat a la fabricació de material de guerra (1936-1939). Fons familiar Maria de Cervelló Palomer.
Sant Adrià de Besòs
Vista exterior de la fàbrica Polydor cap el 1933. L’edifici esdevindria seu de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs a inicis de la Guerra Civil. Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs "Isabel Rojas Castroverde", fons 101.
Relació d’integrants de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs al front de combat, 25 de novembre de 1937.
Val de 50 cèntims de la Col·lectivitat de Camperols de Pla de Besòs.
ITINERÀNCIES
De març a desembre de 2024
Museu d'Història de la Immigració de Sant Adrià. Arxiu Municipal de Sant Adrià “Isabel Rojas Castroverde”
La col·lectivitat de camperols de pla de Besòs
Del 12 de març al 20 de desembre
Carrer Mossèn Josep Pons, 5. 08930 Sant Adrià de Besòs
Museu de l'Hospitalet. L'Harmonia
L’Hospitalet acull refugiats i desplaçats
Del 12 de març al 3 de novembre
Plaça Josep Bordonau i Balaguer, 6. 08901 L'Hospitalet de Llobregat
Museu Palau Mercader
Les fàbriques de material de guerra a Cornellà de Llobregat durant la Guerra Civil Espanyola
Del 17 de març al 20 d’octubre
Ctra. de l'Hospitalet, s/n, 08940. Cornellà de Llobregat (Parc de Can Mercader)
Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa
Fabricació de teixits per uniformes a l’empresa tèxtil Sala y Badrinas
Del 14 de març al 21 de juliol
Carrer Salmeron, 25. 08222, Terrassa
Museu del Ter
La indústria de guerra a Manlleu
Del 18 març al 24 juny
Plaça de les Dones del Ter,1, 08560 Manlleu
Cèntric, Espai Cultural
La indústria de guerra al Prat
Del 2 al 30 d’abril
Plaça Catalunya, 39-41. 08820, El Prat de Llobregat
Centre d'Interpretació i Jaciment el Camp de les Lloses
Els refugiats i refugiades de guerra a tona durant la Guerra Civil Espanyola
Del 9 d’abril al 27 de juny
Carrer Pau Casals, 2. 08551, Tona
Museu Municipal de Nàutica del Masnou
El Masnou, un oasi en temps de guerra per als refugiats
Del 12 d’abril al 12 de maig
Casa de Cultura. Pg. de Prat de la Riba, 16. 08320, El Masnou
Museu Arqueològic de L'Esquerda
Roda de Ter, 1936-1939. L’acolliment de refugiats com a un deure de solidaritat
Del 12 d’abril al 28 de juliol
Avinguda Pere Baurier, s/n. 08510, Roda de Ter
Museu Municipal de Calella-Arxiu Històric Municipal de Calella
Dades sobre els refugiats a Calella
Del 5 d'abril al 5 de maig
Escoles Pies 36. 08370, Calella
Museu Arxiu de Vilassar de Dalt
Vilassar poble d’acollida, refugiats (1936-1939)
Del 14 d’abril al 24 de juny
C. Marquès de Barberà, 9 (can Banús). 08339, Vilassar de Dalt
Museu d'Història de Cerdanyola- Museu de Ca n'Oliver
Cerdanyola, un lloc de refugi
Del 24 d’abril al 20 de desembre
Carrer de València, 19. 08290 Cerdanyola del Vallès
Museu d'Història de Sabadell
CIUTAT REFUGI. Sabadell, 1936-1939
Del 8 de maig al 30 de juny
Carrer de Sant Antoni, 13. 08201 Sabadell
Centre d'Interpretació del Patrimoni Molí d'en Rata de Ripollet
Ripollet i l’acollida de refugiats
Del 6 de maig al 18 de novembre
Carrer Molí d'en Rata, 1. 08291 Ripollet
Museu d’Arenys de Mar
Bombes per terra, mar i aire
Del 7 de juny al 29 de setembre
Carrer de l’Església, 43. 08350 Arenys de Mar
Museu de Manresa
Els refugiats: l’altra cara de la Guerra Civil a Manresa
Del 20 de juny al 15 d'octubre
Via Sant Ignasi, 40. 08240 Manresa
Museu de Mataró. Can Serra
La solidaritat de Mataró amb els refugiats durant la Guerra Civil, 1936-1939
Del 21 de juny al 13 d'octubre
Carrer el Carreró, 17. 08301 Mataró
Museu de la Pagesia de Castellbisbal
Economia de subsistència
Del 16 d'agost al 28 de desembre
Carrer Pi i Margall, 13. 08755, Castellbisbal
Museu Torre Balldovina
Infants de Madrid refugiats a Gramenet del Besòs
Del 22 d’octubre al 22 de desembre
Plaça Pau Casals, s/n. 08922. Santa Coloma de Gramenet
