Informe económico local de la provincia de Barcelona

Autor: Jaume Ferrer Marrades

S’ha presentat recentment el projecte “Economia circular Espanya” (ECE), que han dut a terme un conjunt de persones i institucions (v. nota a peu de pàgina 1) al llarg dels dos darrers anys. El projecte ECE ha permès identificar la situació actual, les oportunitats i les prioritats en matèria d’economia circular en onze sectors de l’economia espanyola, i ha comptat amb la participació de més de cent empreses i associacions sectorials. La finalitat del projecte ECE és servir de suport a l‘Estratègia Espanyola d’Economia Circular 2030 (EEEC 2030), que el Congrés ha aprovat recentment i que el Govern espanyol ha desenvolupat a través d’un conjunt de plans i de mesures.

Les conclusions del projecte ECE s’han distribuït a les administracions i al sector privat, i estan disponibles a l’enllaç següent: https://drive.google.com/drive/folders/1eu5HjZ4Hn8Zsnw_89Peefbt-3S0j2YoJ?hl=es

L’economia circular és un dels pilars del Pacte Verd Europeu (European Green Deal) i del programa NextGeneration de la Unió Europea (2020).

L‘EEEC 2030 estableix unes fites ambicioses respecte del 2010. Entre elles:

• la millora de la intensitat (PIB) en el consum net de materials (30%) per unitat de producció;
• la reducció de la generació de residus (15%);
• la reducció dels residus alimentaris (50%);
• la millora de la reutilització dels residus municipals (+10%);
• la millora de l’eficiència en el consum de l’aigua (+10%), i
• la reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) (<10 M de tones equivalents CO2)

A més, recentment el Congrés ha aprovar la nova Llei de residus del 2022, un dels pilars fonamentals de l’economia circular.

Al seu torn, per raó del seu pes sobre el PIB, el seu impacte social i també el consum de recursos naturals i energètics, el sector de la construcció (edificis nous, rehabilitació i infraestructures) és fonamental per tal d’aconseguir una transició eficaç a l’economia circular.
 

Tot i que el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) aprovat pel Govern central inclou mesures importants en matèria d’habitatge social, mobilitat i rehabilitació energètica dels edificis, considerem que l’èxit de l’EEEC 2030 exigirà una sèrie de mesures addicionals en el sector de la construcció, que es comenten en aquest article.

El sector de la construcció presenta un dels balanços mediambientals més negatius entre els sectors de l’economia, per causes com ara el baix aprofitament del parc d’edificis (habitatges i oficines), les emissions de GEI, la ocupació creixent d’un sòl cada vegada més escàs, el consum de recursos naturals verges i el seu impacte nociu en els ecosistemes.

Atès el pes del sector de la construcció en l’economia, a manca d’un canvi de paradigma, no seran factibles l’increment significatiu de la ràtio de PIB/recursos primaris, la reducció dels recursos verges, la reutilització dels residus ni l‘assoliment dels objectius de reducció de les emissions de GEI previstos a l‘EEEC 2030.

L’economia circular busca maximitzar el valor aportat a la societat, preservant el capital natural, amb una utilització mínima dels recursos primaris, optimitzant l’ús dels materials i dels productes, millorant l’efectivitat del sistema i minimitzant les anomenades deseconomies externes (p. ex., l’exhauriment dels recursos naturals, la contaminació –de l‘aire, dels mars, acústica, lumínica–, la congestió, les emissions de GEI, la destrucció dels ecosistemes).

L’economia circular es basa en cinc bones pràctiques que es comencen a aplicar en diversos sectors de l’economia espanyola, inclòs el de la construcció industrialitzada.

Vegem-ne alguns exemples:

• L’estalvi i l’ús de recursos de fonts renovables

Exemples: l’ecodisseny orientat a l’estalvi de recursos i d’energia, el disseny per a l’estalvi energètic, materials de construcció basats en bioderivats, xarxes energètiques intel·ligents “prosumidores”, alimentades per fonts renovables.

• La recuperació de recursos (o la valorització dels residus)

Exemples: la construcció amb materials reciclables (p. ex., acer, fustes laminades, panells de fibra, plàstics reciclables, vinils reciclables), fonts d’energia basades en residus orgànics (p. ex., hidrogen verd, biogàs).

• L’ampliació de la vida útil

Exemples: ecodisseny “per durar”, facilitant el manteniment i la substitució dels components de la construcció, l’extensió de la vida dels equips de generació i de les instal·lacions, la rehabilitació energètica.

• Els productes i els actius com a servei

Exemples: equips i bateries d’emmagatzematge d’energia renovable mantingudes per l’industrial proveïdor.

• Les plataformes d’ús compartit

Exemples: models residencials col·laboratius (p. ex., cooperatives “nòrdiques” de dret d’ús, el disseny flexible orientat al “co-working”)

Moltes entitats oficials i privades estan desenvolupant directives, creant bancs de materials i implementant certificacions de bones pràctiques en matèria de construcció sostenible (en l’àmbit de la Unió Europea).

A l’apartat següent, es comparteixen casos de bones pràctiques al nostre país.

L’economia circular exigeix actuar en règim de col·laboració durant totes les fases clau d’una obra: 1) ecodisseny industrialitzat, 2) producció i logística de components, 3) muntatge a l’obra, 4) cicle de vida útil i 5) desmuntatge i reciclatge.

L’impacte del grau de “circularitat” depèn de la fase inicial d‘ecodisseny, en què l’edifici o la infraestructura seran dissenyats per tal d’assegurar-ne la durabilitat, estalviant energia i materials (fins i tot fent una aportació neta d’energia) i perquè el manteniment i el desmuntatge siguin factibles, des del punt de vista econòmic i mediambiental, emprant un nombre màxim de materials reciclables o recuperats.

El Green Building Council ha definit una bateria d’indicadors per tal de facilitar la gestió de la transició a l’economia circular.

El modus operandi: els objectius de circularitat, de compressió de terminis i de minimització d’errors exigeixen una col·laboració estreta entre els participants actors al llarg de la cadena de valor.

En definitiva, amb la finalitat de comprimir els terminis de lliurament i d’economitzar i reutilitzar els recursos, la construcció basada en els principis de l’economia circular exigeix l’estandardització, la industrialització, el reciclatge i el desenvolupament col·laboratiu dels projectes d’obra implicant-hi tots els agents des del principi (p. ex., promotors, dissenyadors, arquitectes, experts en materials, industrials, constructors), incorporant tècniques ja utilitzades a la indústria manufacturera des de fa dècades (p. ex., el lean management, el disseny col·laboratiu, la gestió JIT de les cadenes de subministrament, l’excel·lència en els processos...).

Els sistemes de construcció industrialitzada són una condició necessària per a la sostenibilitat, basada en els principis de l’economia circular, en facilitar l’ecodisseny modular energèticament sostenible, l’optimització en l’ús dels recursos, la selecció de materials reciclables i una construcció majoritàriament “seca” (minimitzant el consum d’aigua i l’impacte ambiental en obra).

Des del punt de vista del repte social, la construcció industrialitzada permet controlar els costos i minimitzar els terminis d’execució de les obres. No obstant això, les tècniques de construcció industrialitzada estan molt menys esteses a Espanya (menys de l’1%) que a la majoria dels països de la Unió Europea (p. ex., a Holanda i als països nòrdics la majoria dels habitatges nous són construïts amb tecnologies industrialitzades).

La construcció industrialitzada es basa en materials reciclables (p. ex., estructures d’acer , laminats de fusta, panells de fibres reciclables, revestiments reciclables… –els formigons recuperats i el bioformigó estan en fase incipient).

La majoria de les empreses del sector consultades durant el projecte ECE manifesten que són plenament conscients dels reptes de la construcció sostenible i que han començat a adoptar objectius i plans d’economia circular.

Les empreses consultades anuncien que estan adoptant i/o que potenciaran una sèrie de millors pràctiques indispensables per a l’economia circular, com ara: el disseny basat en software BIM (Building Information Modelling), que facilita el desenvolupament col·laboratiu entre els dissenyadors i els industrials, el control de les cadenes de subministrament, els passaports de materials, la construcció industrialitzada o “seca”, la rehabilitació energètica, el desenvolupament de nous materials (bioderivats, biociments) i la valorització i el reaprofitament dels materials (p. ex., acers, formigó, enderrocs, terra).

No obstant l’anterior, les empreses apunten importants barreres al canvi (externes i internes) i en destaquen les següents:

• La regulació i les normatives no fomenten la construcció industrialitzada, basada en la incorporació de materials reciclables (haurien de ser exigits en percentatges creixents amb el temps). Les promocions públiques (VPO) no inclouen encara les exigències de l’economia circular industrialitzada.
• La Llei del crèdit hipotecari és un obstacle a la construcció industrialitzada (en ser molt més veloç en la seva execució, les aportacions de quotes mensuals per als avançaments exigits al comprador s’han de fer en un període de temps molt més breu).
• La fiscalitat no afavoreix l’adopció de materials reciclables ni la seva producció per part dels recicladors.
• El finançament al constructor no considera els materials a la fàbrica com a garantia bancària (en la construcció industrialitzada, fins al 80% del valor es genera en fàbriques d’industrials i no a l’obra).
• El desenvolupament de l’oferta de materials circulars és molt insuficient.
• Les pimes del sector encara no entenen la construcció industrialitzada.
• Existeix el repte de la requalificació de la força de treball a tots els nivells (executius, tècnics de l’administració, comandaments intermedis i operaris).

Al seu torn, les empreses consultades tenen clara la importància de les noves tecnologies (4.0) per tal d’avançar cap a la construcció circular (p. ex., sistemes BIM, tecnologies de fabricació i logística JIT, la internet de les coses, les big data, la intel·ligència artificial, la traçabilitat i els passaports de materials, les tecnologies de valorització dels materials, les xarxes energètiques “prosumidores”, la robòtica, la impressió 3D...).

Les peticions de suport directe relacionades amb la construcció sostenible es concentren sobretot en les iniciatives següents:

• Les promocions VPO amb criteris de sostenibilitat (promocions amb tecnologies d’economia circular).
• La baixada de l’IVA dels materials circulars.
• La reforma del finançament per a la construcció sostenible (p. ex., el crèdit constructor i hipotecari).
• Suports fiscals a la inversió en construcció ecosostenible (promotors i finançadors).
• Suports fiscals a la ”internalització” de costos externs associats a la recuperació i a la valorització dels recursos.
• La pujada de l’IVA als materials verges, amb substituts possibles (compensada per les baixades uniformes de les quotes a la Seguretat Social, amb la finalitat d’aconseguir un efecte dissuasiu, sense haver d’incrementar la càrrega fiscal).
• Ajuts a la I+D en tecnologies de construcció industrialitzada circular.

Existeix un consens entre els experts i les empreses consultades segons el qual la transició a la construcció circular no es podrà fer de manera “incremental”, sinó que requerirà acords del sector (i una intensa col·laboració publicoprivada) en àmbits com els següents:

• Desenvolupament de xarxes de recuperació i valorització de residus i materials.
• Regles comunes internacionals (UE) en matèria de reciclatge i fiscalitat en les fronteres exteriors.
• Acords de responsabilitat ampliada de productors (RAP), que es tradueixin en reformes del Codi tècnic de l‘edificació (CTE).
• Projectes de simbiosi industrial i energètica.
• Accés a les tecnologies mitjançant centres i iniciatives publicoprivades i projectes pilot.
• Formació i requalificació de la mà d’obra
• Suports al sector transformador de materials
• Projectes de traçabilitat i passaports de materials
   

Les experiències pilot en temes innovadors són una condició necessària per accelerar l’adopció d’economies d’escala.

La transició exigeix que les administracions intervinguin en set àmbits (col·laborant amb el sector privat) i adoptin les bones pràctiques corresponents a cada àmbit:

1. Regulacions que afavoreixin les promocions publicoprivades i la construcció ecosostenible
2. Promocions de lloguer col·laboratiu
3. Rehabilitació energètica i sostenible
4. Foment de la construcció industrialitzada
5. Foment del sector dels materials circulars
6. Simbiosis en cadenes de valor complementàries
7. Experiències pilot en temes clau (v. apartat 16)
    

Les intervencions de les administracions hauran de ser de caràcter “holístic”, en comptes d’actuacions parcials, a nivell d’empresa, de sector i de cadena de valor:

Nivell de projecte i empresa. En primer lloc, les autonomies i les administracions locals han de mirar d’accelerar la transició cap a la sostenibilitat a cadascuna de les promocions i donar-hi suport a nivell de cada empresa de construcció i promotora (p. ex., exigint-los el consum d’energies renovables, l’ecodisseny, l’ús de materials circulars, la minimització i la recuperació dels residus).

Nivell de sector. En segon lloc, cal afavorir la transició a nivell sectorial (p. ex., desenvolupament d’accions d’R+D i bancs de materials, legislació en matèria d’industrialització i foment dels materials circulars, programes de formació i de transferència de coneixement a les pimes, foment de les exportacions entre les empreses de construcció industrialitzada).

Nivell de cadena de valor. En tercer lloc, cal fomentar la col·laboració entre les cadenes de valor (p. ex., cercar la simbiosi entre els sectors de la construcció, energètic, del plàstics, metal·lúrgic, dels bioderivats, etc.).

L‘èxit de la transició a la construcció sostenible requereix actuar simultàniament en quatre dimensions (la demanda, l’oferta, la innovació i la transferència de coneixement, i les infraestructures compartides). 

Es produeix un cercle viciós atès que, d’una banda, l’absència de demanda circular impedeix el desenvolupament de l’oferta industrialitzada sostenible i, de l’altra, l’absència d’oferta constitueix un obstacle al creixement de la demanda de tecnologies de construcció ecosostenibles circulars.

Aquest cercle viciós només es pot “trencar” amb una acció decidida per part del regulador i de les administracions que combini mesures com la reforma del codi tècnic de la edificació, la introducció d’exigències d’economia circular a les promocions VPO i d’altres actuacions paral·leles (p. ex., bancs de materials, ajudes fiscals als materials circulars, suport a la inversió en tecnologies d’economia circular i, com succeeix en altres països, l’exigència creixent de materials reciclats i recuperats també a les obres privades, i no tan sols a la de promoció pública).

També són fonamentals les ajudes directes i les desgravacions fiscals a les inversions en tecnologies circulars i els incentius bonus-malus en els acords de responsabilitat ampliada del productor (RAP), com passa a França, on, a partir d’una dimensió, les empreses aporten recursos a un fons paritari de finançament de projectes de transformació sostenible, aportació que va minvant a mesura que l’empresa progressa, d’acord amb un full de ruta de sostenibilitat (p. ex., eficiència energètica, recuperació de materials...).

Caldrà potenciar l’R+D+i i la transferència de coneixements, especialment entre les pimes. Són prioritàries les ajudes a la innovació en àrees que són colls d’ampolla per a l’economia circular, com les tecnologies 4.0 (p. ex., la IoT i la IA per al disseny modular, la robòtica de substitució, el foment de passaports de materials aplicant tecnologia blockchain per a la traçabilitat circular, la fabricació de proximitat en 3D), les tecnologies de recollida i valorització, fent èmfasi en els reciclatges complexos (com els plàstics i composites, l’aprofitament d’enderrocs, el formigó a base de reciclats) i en els nous materials (p. ex., bioderivats, biociments). Els centres de transferència d’innovació i de formació per a pimes, en col·laboració amb les comunitats autònomes i amb les patronals del sector, són l’instrument fonamental perquè les pimes no es quedin enrere.

Pel que fa a les infraestructures, cal potenciar la xarxa de recollida i els centres de tractament de residus (per a cada tipus de component de la construcció que s’hagi de reciclar), amb la capacitat i les qualitats necessàries per complir amb l’EEEC 2030, a uns costos i a un escala competitius. La potenciació de xarxes energètiques intel·ligents col·laboratives entre empreses de sectors complementaris, infraestructures i edificis (comercials, residencials i públics) té molt recorregut per fer, si bé les noves normatives en faciliten el desenvolupament.

L’accés a un habitatge assequible és plenament abordable combinant la construcció sostenible industrialitzada amb fórmules de promoció publicoprivada.

Espanya és un dels països europeus en què una part molt significativa de la població afronta grans dificultats per accedir a un habitatge digne, a un cost assequible. Des del punt de vista social, l’accés a un habitatge assequible passa per crear una oferta en què el cost del lloguer o de la hipoteca no superi el 30-34% dels ingressos del nucli familiar o del resident individual. Sense perjudici que a tots els països desenvolupats hi ha sectors altament vulnerables minoritaris, que requereixen una atenció especial per part de les administracions públiques, la majoria dels impediments o de les barreres d’accés a l’habitatge a Espanya es poden abordar amb un canvi en el paradigma de la construcció i de les promocions públiques d’habitatge social.

Avui dia, existeixen solucions tecnològiques (industrialitzades) i fórmules mixtes de promoció mobilitzant capitals privats que podrien satisfer la major part de la demanda no satisfeta, amb la restricció financera abans esmentada, i alhora assolir les fites de sostenibilitat ambiental.

Es tracta de canviar el paradigma constructiu a favor de la industrialització de la nova construcció i de la rehabilitació, i utilitzar fórmules col·laboratives entre les administracions i el sector privat, creant els estímuls adequats.

Sempre que el sector públic concentri les seves aportacions de recursos en la facilitació de sòl i els avals i en l’adequació de la regulació per a la construcció industrialitzada, el sector privat es podria encarregar d’impulsar suficients projectes de construcció d’obra nova i de rehabilitació per tal de donar resposta al repte de la demanda d’habitatge a Espanya abans del 2030 (+ 2,65 milions de nous habitatges), a costos de lloguer que compleixen amb la restricció de no superar el 34% dels ingressos de les famílies remunerant adequadament els capitals privats.

En canvi, fins ara el model de promoció d’habitatge social a Espanya ha estat mal concebut, pel fet que les administracions han invertit la major part dels seus escassos recursos principalment en obra pública, amb la qual cosa l’impacte en el desenvolupament de l’oferta d’habitatge social ha estat entre els més baixos dels 27 estats de la UE.

Tanmateix, les tecnologies de construcció industrialitzada donen l’oportunitat de proporcionar habitatge (i equipaments socials) de qualitat, a uns preus que cobreixen les necessitats de la majoria de la població (amb una aportació reduïda dels recursos públics).

Per tant, és fonamental aprofitar el Pla de reconstrucció de la UE basant-se en quatre de les prioritats que marca: 1) suport a les tecnologies ecosostenibles; 2) suport a la reindustrialització; 3) reforç dels sistemes de salut pública, i 4) suport a la cohesió regional, per poder afrontar diversos reptes alhora: el social, el mediambiental i l’industrial, i així contribuir a reconvertir el sector de la construcció i el teixit industrial associat.

Les palanques clau són aquestes:

• Tecnologies industrialitzades d’edificació, que escurcen els terminis d’obra entre una tercera i una quarta part, i garanteixen les qualitats i els costos objectiu (promoció de 400 apartaments de 70 m2 = 1 any a menys de 1.000 euros/m2, excloent-ne el sòl).
• Compatibilitat amb els objectius de sostenibilitat ambiental (estalvi energètic, reciclatge i reutilització dels materials).
• Promocions publicoprivades, amb una separació nítida dels rols (sector públic: sòl, garanties i finançament mínim; sector privat: 85-90% de finançament).
• Règims diferents segons el seu objectiu públic: 1) habitatges per a rendes baixes-mitjanes; 2) habitatges per a la població més vulnerable; 3) equipaments socials.
• Lloguers potencials de 350-400 euros al mes (habitatges de 66 m2, amb 2 habitacions).
• Compliment de la normativa del CTE i de les normatives urbanístiques.
• Fabricació nacional dels components essencials.

L’acceleració de la transició requereix dur a terme iniciatives i experiències pilot impulsades per l’Administració, en col·laboració amb el sector privat, en una sèrie d’àmbits, amb la finalitat d’adquirir confiança i aconseguir economies d’escala. Entre els àmbits, cal destacar els següents (la llista no és exhaustiva):

1. Mercats i passaports de materials
2. Ús de tecnologies blockchain per a la traçabilitat dels materials
3. Millors pràctiques de desmuntatge i reciclatge de materials (per tipus de material)
4. Homologacions i certificacions de producció circular
5. Disseny i fabricació col·laboratius amb tecnologies BIM
6. Metodologies compartides de mesurament de l’impacte ambiental (petjada de GEI, consum de materials) i criteris de repercussió dels costos externs  (recollida, recuperació, valorització) en els costos de les obres (com a part de les RAP de la construcció).
7. Certificacions “verdes”, incloent-hi les de l’economia circular.
8. Solucions innovadores de lloguer col·laboratiu.
9. Tallers permanents de sostenibilitat en la construcció.
10. Instal·lacions com a servei.

Tenint en compte el pes del sector en l’economia i en la societat en general, l’oportunitat està servida. Si no l’aprofiten les nostres empreses i administracions, les inevitables normatives europees que s’aniran adoptant progressivament al nostre país afavoriran altres empreses radicades lluny de casa nostra, a costa de la base industrial pròpia.

Per tant, és indispensable que el sector es posi al dia treballant conjuntament amb les administracions.

(1) Jaime Ferrer (coordinador), Accenture (Nino Ferreria, Álvaro Remón i equip d’experts), Càtedra d’Economia Circular i Sostenibilitat del TecnoCampus Mataró i la Universitat Pompeu Fabra (Mar Isla); Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya (Jordi Morató i Brent Villanueva); Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Ambiental (Joan Batalla i Manuel Villa). Projecte “Economia circular Espanya”, 2022.