Radiacions no ionitzants: Camps Electromagnètics
Les radiacions no ionitzants no tenen capacitat per ionitzar la matèria. Els seus efectes biològics principals són de tipus tèrmic i mecànic. Les radiacions no ionitzants més importants són els raigs ultraviolats procedents del sol i els camps electromagnètics de baixa freqüència (CEM).
Tots els aparells que consumeixen energia elèctrica o simplement, els cables que condueixen l'electricitat, generen en la seva proximitat un tipus de radiació que es coneix com a camp electromagnètic.
Al parlar de CEM ens estem referint a la part de l'espectre electromagnètic no ionitzant de baixa freqüència que arriba fins als 300 GHz.
Aquest rang de freqüències inclou els següents trams:
- Camps estàtics (0 Hz): corrent continua, sistemes de ressonància magnètica per a diagnòstic mèdic.
- CEM de freqüències extremadament baixes (ELF) entre 0 i 300 Hz: emesos per les línies d'alta tensió, els electrodomèstics i les pantalles d'ordinadors
- CEM de radiofreqüències (RF) entre 300 Hz i 300 GHz: utilitzades per transmetre informació a distàncies llargues emeses pels telèfons mòbils, les estacions base, forns microones, instal·lacions de radio i televisió, etc.
En les darreres dècades, en el nostre entorn l'exposició ambiental a fonts de radiació electromagnètica s'ha incrementat espectacularment degut al desenvolupament tecnològic, social i laboral.
Els interrogants sobre els efectes dels CEM sobre la salut va començar fa més de trenta anys quan van aparèixer els primers estudis que observaven un increment del risc de leucèmies infantils en les proximitats de les línies d'alta tensió.
D'altra banda, el constant desplegament territorial de les instal·lacions de telecomunicació degut per la generalització de l'ús dels aparells amb elles associats (antenes de telefonia mòbil, terminals mòbils, xarxes inalàmbriques de transmissions de dades, etc.) ha anat acompanyat de freqüents d'episodis d'alarma social motivats per la instal·lació d'antenes de telefonia en les proximitats d'escoles, llocs de treball i domicilis, en tant són percebudes pels ciutadans com a perilloses per a la salut.
Tot i el gran nombre d'estudis científics i projectes d'investigació duts a terme fins al moment, especialment durant els darrers deu anys, existeix encara molta controvèrsia i incerteses sobre els efectes dels CEM en la salut de les persones, especialment en allò que es refereix als efectes derivats de l'exposició crònica a fonts de CEM.
Cal afegir que els estudis experimentals fets per avaluar efectes clínics dels CEM no sempre recolzen les dades obtingudes en els estudis epidemiològics que relacionen exposició a CEM i increment de risc de determinades malalties, com ara els càncers infantils. Tampoc comptem encara amb mecanismes causa-efecte plausibles que expliquin l'exposició a CEM i l'aparició d'aquesta patologia.
Tot i la manca de dades concloents sobre els efectes dels CEM sobre la salut a mitjà i llarg termini, des de l'any 2002 els CEM de freqüències extremadament baixes (ELF) estan considerats per l'Agència Internacional sobre el Càncer (IARC) com a possibles carcinògens humans (grup 2B) i en 2011 es va incorporar a aquest mateix grup els CEM de radiofreqüències de la telefonia mòbil, en el marc de la filosofia preventiva del principi de precaució.
Radiacions ionitzants: Gas radó
Són radiacions d'alta energia amb capacitat de trencar els enllaços químics de les molècules de les estructures cel·lulars sobre les que incideixen, provocant alteracions ens els processos bioquímics que poden donar lloc a diferents patologies.
Les fonts principals de radioactivitat ambiental a què estan exposades les persones són bàsicament naturals: els raigs còsmics i la radiació terrestre present a les roques i al sòl i en alguns materials de construcció.
Del total de la radiació de fonts naturals rebuda per l'home, més d'un 50% s'atribueix al gas radó, gas noble radioactiu però inert químicament que prové de la desintegració de l'urani que es troba de manera natural al sòl.
La importància del radó com a factor de risc físic ambiental es coneix des de fa uns anys i radica en l'evidència epidemiològica que associa l'exposició a aquest gas noble en espais tancats amb insuficient ventilació i el risc de desenvolupar càncer de pulmó.
L'Agència de Protecció Ambiental d'EE UU considera que l'exposició al radó és la segona causa de càncer de pulmó, després del fum del tabac, i la primera causa d'aquest tipus de càncer en persones no fumadores. D'altra banda, l'OMS atribueix al radó la responsabilitat en l'origen de fins el 14% del total dels casos de la malaltia.
L'any 2009 l'OMS va publicar un informe que resumia les evidències científiques conegudes fins al moment i establia recomanacions sobre polítiques de reducció del radó en edificis públics i habitatges, principal font d'exposició de la població a aquest element.
